| A Sineu, zones com ses mines, Son Cloques, es Fangar, Puig den Bou, es Pinar Gran, son Vallfogó… o també Sa Casa Baixa, Son Frontera, sa Ritxola, Binitaref… solen ser riques en paparres (Ixodidae). Són zones amb àrees de garriga baixa (ullastrars, amb llentiscla, estepes, romeguers…), aquestes, però paparres en podem trobar onsevulla. A qualsevol finca, a l’hort, als llocs on hi ha animals, i fins i tot a casa. |
Qui subscriu aquestes línies, l’altre dia va tornar a casa després d’una jornada a fora vila, entre Sineu i Maria de la Salut, i entre la roba i la dutxa va comptar una vintena (una vintena!, mai vist abans) de paparres.
Les paparres no són un assumpte a menystenir: transmeten virus, bacteris i protozous causants de moltes malalties, algunes molt greus i fins i tot potencialment mortals. I no és una cosa de països subdesenvolupats: estic parlant d’Europa, de Mallorca, de Sineu.
Les paparres, que no són insectes, sinó aràcnids (com els demés àcars, els escorpins, les aranyes…), solen estar actives d’abril a setembre, més o menys. De fet, les paparres són típiques del canvi d’estació, de primavera a estiu. Enguany però, el seu nombre s’ha disparat, i ha fet que el Ministeri de Sanitat inclogui les paparres en el Plan Nacional de Vigilancia y Control de Enfermedades transmitidas por Vectores. Aquest any, doncs, la situació és especialment preocupant per l’augment de casos de malalties transmeses per aquests paràsits, com la febre hemorràgica de Crimea-Congo i la malaltia de Lyme, de les quals les paparres són portadores.
El canvi climàtic pot haver tingut un paper, ja que la “temporada alta” d’aquests àcars s’ha estès a causa de les temperatures, i ja apareixen un mes abans del que era habitual: en comptes de començar al maig, les picades comencen a l’abril.
DíNGOLA ha sabut de cases de fora vila, usades per turisme vacacional, que han hagut d’aplicar tractaments d’urgència, ja que hi havia paparres en abundància pel jardí.
Aspectes clínics i epidemiològics
Les picades de paparra poden ser causa de nombroses malalties, amb conseqüències greus per a la salut. Entre les més preocupants hi ha la febre hemorràgica de Crimea-Congo, una malaltia en auge a l’Estat Espanyol, amb casos documentats des del 2010. La transmissió passa principalment a través de la picada de la paparra infectada, però també es pot propagar de persona a persona. Els símptomes inclouen febre alta, dolors musculars, i en casos greus, hemorràgies.
Una altra és la malaltia de Lyme, causada pel bacteri Borrelia burgdorferi i transmesa per paparres. Els símptomes inicials solen incloure una erupció en la pell, en forma d’ull de bou, febre, i fatiga. Si no es tracta adequadament, pot evolucionar cap a problemes neurològics i articulars molt greus.
Aquestes malalties no afecten els cans, que solen agafar paparres quan tresquen per fora vila (cans de caça, cans pastors, cans per guardar finques, o mascotes que duim a passejar pel camp). Tot i això, els pot portar altres mals.
Biologia de les paparres
Les paparres són membres de la família pertanyen a la família dels ixòdids (Ixodidae). Se n’han descrit unes 850 espècies diferents a tot el món. Xuclen la sang dels seus hostes per alimentar-se, i un cop inflades, plenes de sang, duen el nom de rens (rè, en singular). Quan no s’han alimentat, en canvi, tenen forma ovalada i aplanada, amb quelícers (cames) amb forma d’arpó (per aguantar-se a les herbes o al pèl dels animals).
El seu cicle vital té quatre fases: ou, larva, nimfa i adult. La paparra femella deixa el seu hoste (un ca, una ovella…) i pon milers d’ous al terra o vegetació. En descloure, les larves solen cercar petits mamífers (rosegadors) i ocells dels que alimentar-se. Amb el temps, aquestes larves deixen el seu hoste, muden, i es converteixen en nimfes. Les nimfes cerquen un altre hoste, i el deixen al cap d’un temps, per mudar i esdevenir adultes. Les paparres adultes cerquen un hoste més gran, sovint un mamífer més gros (com el bestiar, els cans o els humans). Les paparres s’aparellaran, s’inflaran de sang de l’hoste, i les femelles es preparen per deixar els seus ous a terra, mentre que els mascles s’alimentaran poc i romandran damunt l’hoste per continuar aparellant-se amb altres femelles.
Prevenció en ser per fora vila
Es recomana l’ús de roba llarga i de colors clars per evitar l’adhesió de les paparres a la pell. Colors lluents solen atreure aquests bitxos. Es recomana no calçar sandàlies i, en canvi, dur espardenyes esportives ben tancades i amb calcetins llargs, perquè els peus i els turmells no es converteixin en diana d’aquesta plaga.
Si us notau “corredissa”, mirau tot d’una si és una paparra. Evitau que s’amagui en rues o plecs de vora els genitals, anus, davall els braços, coll… i també que accedeixi a amagar-se entre els cabells.
Tot i això, és possible que, en arribar a casa, n’hi pot haver d’enganxades a la roba, que descobrim en desvestir-nos. Retirau la roba tot d’una, dins cubell d’aigua, i procediu a netejar-la per evitar que la paparra fugi i s’amagui per dins de casa. Cal dutxar-se tot d’una en arribar a casa des d’una àrea sospitosa de paparres.
A la farmàcia trobareu productes repel·lents per, en cas de tenir planificat ser per fora vila una estona, pogueu untar-vos d’aquests productes i així evitar que les paparres pugin pel vostre cos.
Llevar-se una paparra
En aferrar-se al cos, les paparres fiquen el cap dins la pell, degut a la disposició especial del seu aparell bucal i dels quelícers anteriors. Estirant suau, no fuig. Perquè l’anatomia de la paparra està dissenyada, precisament, per evitar caure o ser extreta fàcilment.
En cas que arribem a casa i en desvestir-nos ens trobem una paparra adherida, cal actuar amb sentit comú i rapidesa. S’ha de retirar tota, ja que si la tallam i en deixam el cap davall la pell, la probabilitat d’agafar malalties és molt major. La reacció més adequada és utilitzar unes pinces fines i, agafant la paparra per la part del cap (mai pel cos!), estirar sense contemplacions, fins que surti. Tot i el que digui la cultura popular (que conserva mètodes amb nul·la evidència científica), és important fer-ho així.
Evitau doncs altres formes d’extracció tradicional (oli calent, cotó amb alcohol, tisores, cremar-la, tapar-la de greix o vaselina esperant que s’amolli…) perquè poden facilitar el contagi dels patògens que pogués tenir l’animal.
Si no sabeu fer-ho, acudiu al metge. També acudiu al PAC si teniu algun dels símptomes descrits al principi d’aquest article.
Miquel Puiggròs Noguera (biòleg)
| Hi ha pocs estudis sobre paparres a Mallorca. Un d’ells, relativament recent, Estudi de la fauna d’Ixodida a Mallorca, 2020, de Míriam Monerris i Maria del Mar Colom, identifica dotze espècies a Mallorca. Feu clic aquí per accedir-hi. |
dingola.net 