Amb motiu de la diada de Sant Jordi, DíNGOLA recupera una entrevista a l’escriptor sineuer més consagrat dins i fora dels límits del municipi.
Biel Florit i Ferrer, Sabateret, és el nostre escriptor més reconegut. Sineuer, esquerrà, i artista de les lletres. Té cara d’intel·lectual i hom el s’imagina fàcilment fa trenta-cinc anys, amb un cigarro a la boca i fent reunions amb altres esquerranosos per canviar el país i el poble.
Biografia
Va néixer a Sineu l’1 de desembre de l’any 1944 en una família humil, en la que el seu pare era fuster d’ofici. Encara ara queda el portal de la que era la fusteria de mestre Biel Sabateret, en el cap de cantó del carrer de les Ànimes amb el carrer de Sant Josep (carrers de la barriada del Pou den Rebassa). Molts veïnats recorden els darrers anys de mestre Biel, passejant per la barriada, amb el gaiato, i saludant tothom que li passava per davant.
La feina, l’amor, la família… la vida en general, va dur Florit a viure a Cala Gamba durant gran part de la seva vida. Sineuer militant, tanmateix, fa uns anys va decidir tornar a ca seva. Fa uns anys també deixà el tabac, per motius de salut, i qualsevol altre mal vici.
Trajectòria intel·lectual i literària
Florit és perit mercantil, quant a formació reglada. Tanmateix, ben aviat li deixà d’interessar tot això, i es dedicà a tasques comercials. Tanmateix, en paral·lel, des de finals dels anys setanta, es dedica a escriure.
És poeta, narrador i columnista de premsa al dBalears. Va publicar el seu primer poemari ara fa 34 anys: era Carussa, editat per ell mateix. Tres anys després va venir la seva primera incursió en la narrativa, amb Prims de barra, on ja deixa veure un fort arrelament amb Sineu i el seu parlar. Es durant els anys noranta, que es consagra. El 1990 publica el seu segon llibre de poesia Amb els ulls fits, i el 1991 el de narrativa, Històries de son Sarigot. Els anys 1992 i 1994 respectivament, els poemaris Pols de corc: en clau de sístole i Diàstole i quatre poemes d’amor, d’edicions Moll, fan que els seus versos comencin a ser encara més coneguts. Fruit de les seves col·laboracions amb la premsa sorgeixen Albellons de la memòria , l’any 1996, Pa llescat, el 2001, i Terra prima, el 2005. El 2007, apareix El salt de l’àngel, a l’editorial El Gall, de Pollença.
El seu interès per Sineu també es veu convertit en llibre, específicament amb la publicació de Les fires i mercats. Sineu, l’any 2003.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Militància política
Florit no s’ha amagat mai de la seva militància activa en defensa de la llengua, la cultura i la identitat dels mallorquins. Fou un dels fundadors de l’agrupació d’electors Sineuers Independents, en els primers anys de la transició, agrupació que guanyaria les primeres eleccions democràtiques a Sineu i que faria Jaume Ferriol Curolla primer batle democràtic. També ha estat militant històric del PSM i, darrerament, ha donat suport a la formació del nou partit Gent per Sineu (format per simpatitzants dels independents, d’Esquerra Republicana, i d’altres col·lectius nacionalistes i progressistes del poble).
És soci de l’Obra Cultural Balear i col·laborador esporàdic de la revista local Díngola.
——- —— ——
Paradeta Díngola ara mateix, a la plaça d’Es Fossar de Sineu:
——- —— ——
ENTREVISTA
Amb motiu del dia de Sant Jordi, dia de llibres i roses, aquest digital recupera una entrevista realitzada per Díngola a l’escriptor sineuer més reconegut. Aquesta entrevista, de Miquel Puiggròs, va ser publicada en la Díngola 1 (era la segona, ja que hi havia hagut un número 0) el desembre del 2010.
Si et dic Sineu, que contestes?
El meu amor.
I perquè no Cala Gamba?
Hi ha un poema, a ‘Diàstola i Quatre Poemes d’Amor’ que explica perfectament la meva relació amb Cala Gamba. Sineu ha estat, es, i serà, sempre, el meu gran amor. Cala Gamba és la meva gran amant. I d’aquí el títol del poema, ‘La meva amant’.
Com era Sineu, abans de Cala Gamba? O com era el barri, el carrer de ses ànimes, el carrer de sant Josep, la placeta del pou d’en Rebassa?
[pensa uns segons, mira cap al sostre, i respira] Eren uns altres temps. No hi havia ni televisió ni ràdio, ni òbviament Internet, ni res de tot això. La gent no tenia més nassos que haver de sortir al carrer. I per això es relacionava més, sigui per bé o per mal. Ton pare [es refereix a Miquel ‘Capsibo’], en Rafel ‘Vellana’ (o ‘Somereta’, com vulguis), en Rafel ‘Curolla’ i jo, érem sa ‘pandilleta’ del barri, i jugàvem per aquí, pel carrer de les ànimes. També de vegades venia en Miquel ‘Serení’. I en Jaume ‘Curolla’, l’exbatle, que era el més jove i per això sempre era ‘de mel i sucre’. [abaixa el cap pensatiu] Ah! I també en Pep ‘Segai’ i en Perico ‘Cameta’. I més que ara no record.
Jo record ton pare, mestre Biel ‘Sabateret’, amb el gaiato, caminant amunt i avall del carrer… era una estampa típica del barri.
Sí, sí, era una estampa típica, món pare. De fet el vaig retratar així en aquell article del Diari de Balears, ‘L’home del gaiato’… [sospira] Tornant als temps passats, jo el que record per damunt de tot són les vetllades d’estiu. Els vespres al carrer. Fèiem les deu i mitja o les onze, a la fresca, fent rotllada, i després a dormir, que no hi havia res més a fer. Ara tot això ha canviat: de cada vegada hi ha menys gent del poble, moltes cases són buides, i altres plenes de gent de fora. És un fenomen relativament recent. Tu basta miris Sineu, que en tres o quatre anys ha augmentat la població en 600 o 700 persones. Aquestes persones viuen com a Palma. No s’hi fiquen. Viuen en el poble sense ficar-s’hi. I clar, allò es perd. Ja no tens el veïnat per seure a la fresca i fer la xerradeta, sinó un desconegut que té poques coses en comú amb tu, entens?
Quan escrius? Escrius “per feina”, per dir-ho d’alguna manera, o per esbravar-te?
Depèn. La poesia és més ‘moment’, més inspiració. En canvi la narrativa, o un article de premsa, és més ‘anar per feina’, és aferrar-s’hi, és potser menys passional.
La poesia és elitista. És per minories, no trobes? Som quatre rates, que estem interessats per la poesia. O no ho creus?
Mmmm… [pensa] Jo crec que a la gent li agrada, la poesia, si la serveixes bé. El que passa és que la gent té molt poques ganes de pensar, i la poesia és participació, és pensar. Bé, com l’art en general. En el cas de la poesia, has de formar part del poema, t’hi has de ficar, t’ha de fer plantejar coses. Per això es llegeix poca poesia.
Es llegeix poc, en general. No només poesia.
Hi ha poc hàbit de lectura, d’acord. I menys en poesia. Però l’any passat me varen convidar a fer unes xerrades a l’Institut de Secundària, a al·lotets de devers setze anys, i vaig quedar sorprès. Un dia els vaig demanar que me llegissin poemes seus. Un grapat d’al·lotes (de vint-i-quatre alumnes, vint-i-una eren al·lotes i només tres eren al·lots!!!) feren molt bona feina. Els vaig notar vena, esperit. Ara bé, sí, tens raó, el percentatge de gent que llegeix poesia és escàs. Avui en dia la gent es passa el temps davant l’ordinador, i es perd l’hàbit de lectura.
S’escriu millor, especialment en poesia, quan s’està ben fotut?
Sí. Qualsevol sentiment que et trasbalsa et mou per dins. Observa que no hi sol haver cap poemari en què falti un poema d’amor. Amor no només entès com aquell amor cap a una dona, sinó també amor en termes més generals: per exemple la mort de persones estimades també et fa reaccionar. [bufa] Pffff, en poesia no hi ha regles: et ve una idea, jo què sé, “paraules d’amor que arriben tard, o arriben massa prest”, i a partir d’aquí vas tirant… i a veure que surt.
Sempre has emprat un llenguatge molt del poble, molt de la gent, molt autòcton,… has fugit del català més estàndard per anar cap a les variants més col·loquials que potser ara la gent jove ni coneix… Es perdrà, el xerrar dels nostres padrins?
Jo tenia vint-i-cinc anys i un magnetòfon. Aleshores vaig començar a anar pel mercat, els dimecres, a gravar. A gravar el que fos. Jo què sé, quan dues persones feien ‘barrina’. Utilitzaven un llenguatge molt del poble. I ara encara, veus una persona major pel carrer i li dius ‘com anem?’ i la contesta mai serà bé o malament, sempre s’expressarà més enrevessadament. És el català de Sineu. És el català del Pla de Mallorca. Jo sempre he procurat transmetre’l. Un català amb un lèxic riquíssim. I de fet, si els meus articles d’opinió en la premsa tenen res bo, és això, aquest lèxic. Sé cert que per entendre els meus articles molts joves han de cercar alguna paraula al diccionari!!!
Quines foren, aquestes persones de les quals vas agafar-ne el lèxic que dius?
Són gent arrelada a la terra. Ara tenc en marxa un llibre nou, el títol del qual serà “Fills il·lustres alternatius” o semblant. I serà un homenatge a tota aquesta gent que té notorietat per ella mateixa, sense cap possibilitat ni una de ser fill il·lustre oficial. Mira, per exemple na Maria ‘Brondera’, que ja vàreu entrevistar a ‘Baula’ fa molts d’anys.
Ens ha fugit de les mans, el tema de la immigració? Creus que la integració és possible o es crearan necessàriament ‘guetos’? (no estic xerrant només de Palma, sinó també de Sineu, on ja es veu gent no integrada socialment, quelcom impensable fa vint anys).
[fa una pausa i pensa] Mira, primer de tot és que abans érem menys. Quan jo era petit a Sineu hi havia mitja dotzena de forasters. Venien per quedar-se, i per collons s’integraven, o venien a fer feina una temporada, per exemple a les mines, i se’n tornaven. Actualment, en canvi, els castellans ens han envaït, literalment parlant. Quan dic castellans em refereixo a gent de parla espanyola, incloent-hi els sud-americans. Aquests són més difícils d’integrar que, per exemple, un alemany. Tu has vist mai un sud-americà que xerri en mallorquí? No, no n’has vist cap. És una qüestió de caparrudesa. En canvi, sí que hi ha alguns europeus que veuen interessant això d’aprendre la llengua d’aquí. Això dels magrebins és diferent: és un problema cultural. Com volem que aprenguin a xerrar en mallorquí si els ve just saber posar el seu nom o escriure en el seu idioma!!!
No té remei això, vols dir?
És un problema generacional. Ara n’hi ha que ja comencen a partir cap a ca seva. La situació econòmica aquí s’ha deteriorat molt, i ja no tenen allò que els feia quedar. No ens ha de semblar estrany res d’això: noltros, els mallorquins, anàrem a Argentina primer, i després a Alemanya. I tornàrem!!!. Per tant, aquests també tornaran al seu país. Ara bé, s’ha de reconèixer que el ‘Pla Mirall’ féu molt de mal a Mallorca, estirant molta mà d’obra forastera que ara ens hem de menjar.
Fou el ‘Pla Mirall’, doncs?
No, però en part sí. T’has demanat com així a Sa Pobla hi viuen 3.500 moros? Mira, un moret cobrava 10 € cada dia, fent feina com un beneit. Els jornalers d’aquí, en canvi, cobraven 10 € l’hora. L’empresari mallorquí es va aprofitar de la mà d’obra barata, i l’administració en féu els ulls grossos. En canvi, pel que fa als anglesos i als alemanys, de vegades munten empreses en l’economia submergida, i van fent entre ells, fan grups que tampoc no s’integren: típic bar d’alemanys on només hi van alemanys.
I els mallorquins, tenim remeï?
El que passa és que hi ha molt de bord, xerrant clar. No hem de donar la culpa als forans de barriades marginals de Palma, quan a barriades ben mallorquines i burgeses com Jaume III es voten els ‘Le Pen’ d’aquí, que tenen de nom Delgado, Bauzà, etc. I aquí me ve al cap allò que és més desitjable un enemic que un traïdor. Hi ha molta gent enganada, encara.
dingola.net 