Al primer article que es publicà a la secció “Espipellada Científica” de la revista Díngola explicàvem que la mata, coneguda científicament com Pistacia lentiscus, era una planta dioica -gèneres masculí i femení separats- per tant només produeixen fruit les plantes femella, de la família de les Anacardiàcies. El fruit conegut popularment com a llentiscle és de maduració lenta, però és a finals de l’estiu quan agafa el color intens, primer vermell i després tirant a negre, moment en el qual per contrast amb les fulles tendres que surten després de les primers pluges es fa més visible tan als ulls dels humans com als dels ocells, entre els quals els torts que comencen a arribar a les nostres contrades. Algunes plantes conserven els fruits pràcticament tot l’any.
La qüestió que volem aclarir avui és també fruit d’una conversa, o tal volta millor, una pregunta que escoltàrem i que si fa no fa era aquesta: “conec dos tipus de mates, la mata en sentit estricte, volia dir la Pistacia, i la mataselva, aleshores ja sé que el fruit de la primera és diu llentiscle, però com és diu el fruit de la segona”? Per això el títol com una segona part del que utilitzàrem a l’anterior article, tret del llibre de Jorge Wagensberg “Si la naturaleza es la respuesta, ¿Cuál era la pregunta? (Tusquets, 2003).
Anem per parts, el primer que cal aclarir és el nom de la planta que moltes persones coneixen com a mataselva i que no té cap parentiu amb la mata llentisclera, el seu nom científic és Rhamnus alaternus, pertany a la família de les Ramnàcies i la denominació popular és llampúdol. El problema és que aquesta planta a més dels noms ja citats en té d’altres: llampúgol, boix bord, aladern, i molts d’altres. La denominació d’aladern introdueix una nova complicació a l’hora d’anomenar-lo, més endavant ho explicarem.
Queda clar que el llampúdol i la mata són plantes diferents, no només pel nom sinó també per algunes de les característiques de la planta fàcilment observables, com per exemple les fulles i els fruits, els botànics les classifiquen en famílies separades, la prova més evident de les seves desigualtats. Dit això aclariré que el llampúdol també és una planta dioica⸙, que el seu cicle vital és semblant al de la mata, fertilització durant la primavera i maduració dels fruits al llarg de l’estiu, també és veritat que comparteixen hàbitat i que ambdues aguanten la sequera.
[⸙ El professor de Botànica de la UIB Dr. Llorenç Gil que ha revisat l’article m’explica que, amb una freqüència més alta del que en un principi podríem pensar, es troben plantes masculines amb fruits, són plantes que al final de la floració produeixen flors hermafrodites. Una aportació interessantíssima tan des de una perspectiva científica, però també com a tema de discussió a les tertúlies entre persones observadores de la naturalesa.]
Imatges tretes de l’Herbari Virtual de la
UIB, en les quals es poden observar les
diferències entre el llampúdol, Rhamnus
alaternus, i la mata, Pistacia lentiscus.
Però, com hem vist abans, el llampúdol també és conegut a certs llocs de Catalunya com aladern i en castellà com aladierno i això ens pot dur a una confusió amb la planta del gènere Phillyrea, de fet és a aquesta darrera a la que li correspondria el nom i així s’evitarien mals entesos. Per tant direm que aladern no té res a veure amb el llampúdol, és més d’aladerns n’hi ha dues espècies ben conegudes, amb els noms respectius d’aladern de fulla estreta, Phillyrea angustifolia, i aladern de fulla ampla, Phillyrea latifolia. De fet a l’Herbari Virtual de la UIB es cita una tercera espècie, la Phillyrea media, que també la trobem com una subespècie de la de fulla ampla. Els aladerns són de la família de les Oleàcies, la mateixa de l’ullastre. Antoni Bonner al llibre Plantes de les Balears (Editorial Moll, 1977) dona informació sobre l’amplada aproximada de les fulles de les dues espècies, menys de 10 mil·límetres per la de fulla estreta i més de 15 mil·límetres per la de fulla ampla.
Les imatges tretes de l’Herbari Virtual de la UIB mostren la diferència en l’amplada de les fulles de les dues espècies d’aladern. L’aladern, sobretot el de fulla estreta, és una planta freqüent a les garrigues més seques.
Per acabar ens referirem a una planta que no té res a veure amb les anteriors però per una mala escriptura o pronunciació pot induir a errors, es tracta de la mareselva, científicament Lonicera implexa, també anomenada mamellera, rotaboc i xuclamel. La denominació sovint es pronuncia castellanitzada com a madreselva, a Menorca li diuen gavarrera i al Principat lligabosc, didalets, dolçamel, entre d’altres. És una liana, possiblement la més garrida de la garriga, pertany a la família Caprifoliàcies, alguns dels seus noms provenen del fet de tenir a la base del tub llarg de la flor un nèctar de gust agradable, De nit les flors desprenen una suau olor característica de la planta.
A les imatges que adjuntem tretes de l’Herbari Virtual de la UIB poden observar-se alguns dels trets més característiques de la planta, fulles superiors juntes de dues en dues, flors allargades i fruits madurs.
Arribats a aquest punt potser direu, però no hem aclarit quin és el nom popular dels fruits del llampúdol, punt de partida de l’article? Tot i els intents de trobar-l’hi un nom no ho hem aconseguit, potser no en té cap o tal volta no l’hem sabut cercar. El que queda clar és que no hi cap parentiu familiar entre les diferents plantes citades a l’article, per tant el fruits tindran les característiques pròpies de cada família, potser des de la perspectiva d’una tipologia general de fruits hi hagi més o manco afinitat entre ells, però això ho hauríem d’explicar a un altre article.
_________________________________________________
Agraïments: Al Professor de Botànica de la UIB i bon amic Dr. Llorenç Gil, per la revisió que ha fet de l’article i les aportacions que sense cap dubte l’han enriquit, tenir-lo a mà inclús durant les vacances és tot un luxe. A l’Herbari Virtual de la UIB del qual hem tret les imatges, l’Herbari és una eina utilíssima no només per les imatges sinó també per la informació que du per a cada una de les espècies. A les dues persones que davant meu parlaren del tema que ha motivat l’article. Sense oblidar-me del Dr. Jorge Wagensberg que fa una anys va partir, però ens va deixar un llegat científic inexhaurible.
[text de Biel Moyà Niell, biòleg Biel.moya@uib.cat]
dingola.net 