[Article de Biel Moyà]
En Xisco Alomar, per no oblidar que a Sineu tinguérem un gran ciclista… El Caminant Solitari o El Fugas com se’l coneixia
El periodista Manuel Ibáñez Escofet, un dels grans de la premsa del passat segle, escrigué un llibre al qual sovint faig referència perquè, a banda d’estar molt ben escrit, el seu títol: La Memòria és una gran cementiri (edicions 62, 1990), ens recorda que les nostres vides, la nostra història personal, s’esmunyi de mica en mica quan les persones que hem conegut, properes o més o manco llunyanes, moren. Però el títol de llibre té per mi un significat afegit que complementa l’anterior perquè potser oblidem massa ràpidament el que no ens convé o no ens interessa recordar, i l’enviem al cementiri. Quan arriba el més d’agost i s’acosten les Festes de la Mare de Déu i en el programa cada any hi veig el Memorial Francesc Alomar, se’m fa present el record d’aquest corredor que fou un dels ídols de la meva infància i el segueixo recordant amb la persistents pregunta d’on haguera arribat, si, amb només 26 anys, la seva mort prematura, aquell fatídic 9 d’agost de 1955, no l’haguera apartat definitivament de les nostres vides. Per això m’he decidit a escriure aquestes línies per rememorar algunes de les fites més notables de la curta vida com a ciclista d’en Xisco Alomar, en Rota.
El primer record que tinc d’en Xisco és d’una carrera que passava per Sineu, i vaig veure el pas dels corredors des de la cantonada entre el carrer Llevant, on vivia, i la carreta d’Inca direcció en què anaven els ciclistes. En Rota passà entre el primers i lluïa un mallot de color taronja, aquesta imatge em quedà gravada i aquell color, potser, no n’estic segur, era el de primer classificat de la Volta a Mallorca de 1954, tal i com es mostra a aquest retall del Mundo Deportivo del mes juny d’aquell any.
En Xisco Alomar és feu professional l’any 1952, aleshores Mallorca tenia un planter de corredors de primer nivell, sens dubte el ciclisme era l’esport rei a una Illa on un diumenge sí i un altre també hi havia carreres, Capó, Gelabert, Trobat, Gual, Company, Bover, entre d’altres són noms que anaven de boca en boca, competien amb èxit amb ciclista de la resta de l’Estat, i formaven part de l’equip espanyol quan aquest sortia a competir lluny del país. Aquests corredors pertanyen a diferents marques comercials i canviàvem d’equip amb una certa freqüència, probablement en funció de les seves victòries i de les pagues, en general escasses, que els oferien. D’en Xisco Alomar he comptabilitzat els següents equips: Berkel, Riera Marsà, Còndor (Suïssa), Círculo Barcelonista-Yastà, Splendid – d’Alesandro (França), i Penya Solera Cacaolat, els equips que no duen indicació són espanyols i majoritàriament de Catalunya.
El primer triomf arribà aviat, l’abril de 1952 en Xisco guanyà la XVI edició del Trofeu Masferrer una clàssica correguda a Barcelona, imposant-se a Bernard Capó i Joan Escolà segon i tercer. El mateix any fou segon a la cinquena i la vuitena etapes de la Volta a Catalunya. L’any 1953 continuaren els èxits, segon a la tercera etapa de la Bicicleta Basca -GP de la Bicicleta Eibarresa- i el mateix lloc a la sisena etapa de la Volta a Astúries, però sobretot cal destacar la victòria a la segona etapa de la Volta a Catalunya i el tercer lloc al Campionat d’Espanya en Carretera.
Repassant l’historial d‘en Rota, els anys 1954 i 1955 foren extraordinaris, no deixo de pensar que hauria passat amb la cobertura mediàtica actual i la tendència a l’exageració, la manca de mesura, de molts dels periodistes esportius actuals, no tenc cap dubte que en Xisco seria, per mèrits propis, una figura capdavantera del ciclisme actual. Però anem per parts i comencem pel 1954, l’any de la seva consagració, ara ja no ocupava el segon lloc sinó que guanyava moltes de les curses en les que participava, entre les quals: la clàssica Barcelona – Vilada, el Trofeu Borràs, la tercera etapa de la Volta a Astúries i la Volta a Aragó, on, en la sisena etapa -entre Hijar i Terol-, després de 150 kilòmetres en solitari va treure 7 minuts al fins a les hores líder Jesús Loroño i altres tants a Miquel Poblet, dues figures consagrades del ciclisme. Una altra fita que desconeixia és els seu meritori dotzè lloc al Campionat del Món de Ciclisme en Ruta.
Amb aquest bagatge no podia faltar al combinat que representà a Espanya en el Tour, aleshores hi participaven equips nacionals. A la taula adjunta, rescatada dels arxius del diari esportiu L’Equipe organitzador del Tour, tenim la composició de l’equip espanyol, entre els quals en Xisco Alomar i en Federico Martin Bahamontes. Aquest darrer mort fa pocs dies a l’edat de 95 anys i el primer espanyol en guanyar el Tour l’any 1959 davant Anglade i Anquetil que quedaren a 4 i 5 minuts del toledà, l’any 1954 ja guanyà el premi de la muntanya.
En aquell primer Tour, el que per a molts de ciclistes és només una experiència, en Xisco va lluitar des de la primera etapa pels llocs d’honor, en set etapes arribà entre els deu primers i al final de la tercera, la quarta i la cinquena també va estar entre els deu primers de la classificació general. Especialment significatiu és el seu tercer lloc a la dinovena etapa entre Briançon i Aix-les-Bains de 221 kilòmetres, amb el Galibier de 1a categoria, el de Marocaz de 2a, i el Planpalais de 3a, una de les etapes reines d’aquell Tour en la qual Bahamontes només aguantà fins el Galibier per o passà primer. A la classificació general quedà 31è, un bon lloc per un debutant, el guanyador fou Louison Bobet, una de les figures estel·lars de moment amb Fërdi Kubler segon a 12’ 49”.
1954 ESPAGNE
41.- Francisco ALOMAR
42.- Federico BAHAMONTES
43.- Salvador BOTELLA
44.- Dalmacio LANGARICA
45.-Francisco MASIP
46.- José PEREZ LLACER
47.- Emilio RODRIGUEZ
48.- Manuel RODRIGUEZ
49.- Bernardo RUIZ
50.- Andrés TROBAT
1955 ESPAGNE
21.- Francisco ALOMAR
22.- Salvador BOTELLA
23.- Gabriel COMPANY
24.- Antonio GELABERT
25.- Jesús LOROÑO
26.- Francisco MASIP
27.- José Moreno
28.- Carmelo MORALES
29.- Miguel POBLET
30.- Bernardo RUIZ
La història es repetí al Tour de 1955, a la 4a etapa entre Namur i Metz de 225 kilòmetres en Xisco, encara recuperant-se de la caiguda de la 2a etapa, s’escapà en el kilòmetre 10 i després de fer quasi bé 150 en solitari el luxemburguès Willy Kemp l’agafà, esperonat per l’entrada al seu país, i entrà guanyador a la meta, en Rota va arribar novè a 39 segons del guanyador. Ho tornà a intentar a la desena etapa entre Mònaco i Marsella de 240 quilòmetres, però només pogué ser segon amb el mateix temps que el guanyador davant noms il·lustres del ciclisme com Darrigade i Stablinski. Fou la seva darrera etapa en el Tour perquè ja no es presentà a la sortida de la següent etapa, la general acabà encapçalada un altra cop pel francès Louison Bobet, Charly Gaul va ser tercer i guanyador de la muntanya, recordem que aquest corredor luxemburguès fou un gran escalador i un rival directa d’en Bahamontes.
Però un dels triomfs més rellevants d’aquell any va ser el XIV Campionat d’Espanya de Muntanya organitzat per la Societat Ciclista Duranguesa de 181 quilòmetres de recorregut, davant Masip i un grup de nou corredors entre els quals hi havia Company, Trobat, Loroño i Bahamontes. La qüestió què no puc deixar de banda és la següent: era en Rota tan bon escalador com el seu company Bahamontes? Quina llàstima que no hagués tingut més temps per a demostrar-ho. Pels afeccionats al ciclisme els recomano visitar la pàgina web de l’Agència de notícies EFE on trobaran moltes imatges d’aquella carrera, m’haguera agradat posar-ne alguna però els drets d’imatge no m’ho han permès, potser em decideixo a comprar-les i ben segur que les veureu a la DíNGOLA.
Acabaré com he començat, fent memòria, recordant que l’any 1955 en Xisco Alomar havia fitxat per l’equip Peña Solera Cacaolat, la Peña Solera fou fundada l’any 1948 i es considera la penya degana del Club de Futbol Barcelona, els colors del mallot dels ciclistes, com podem observar a la imatge que encapçala aquest article, recorden el blau i grana de la samarreta del Barça. A les imatges a les que m’he referit abans de l’Agència EFE n’hi ha una en la que és veu el cotxe fúnebre que portava les restes d’en Xisco pels carrers de Barcelona amb un grup nombrós de gent que l’escoltava, reconeixement dels prestigi del corredor i també de la pertinença a un equip de la ciutat. El dia de la inauguració del monument d’en Rota va haver-hi representants de la Peña Solera, com no podia ser d’altre manera, i també hi havia alguns jugadors del Barcelona, entre els quals Antoni Ramallets, això si que ho recordo molt bé perquè jo hi era.
Els amics Biel Florit, cosí d’en Xisco, Climent Picornell, Antoni Janer i Victòria Riutort (a DíNGOLA), han escrit articles molt interessants sobre en Rota, si teniu la oportunitat vos suggereixo la seva lectura. Tot plegat per no oblidar que a Sineu tinguérem un gran ciclista, potser un dels millors del món. Com afeccionat al ciclisme m’agrada recordar els noms dels corredors que han anat sortint a l’article, no m’ha costat gaire esmentar-los, formen part d’aquells anys que mitjançant la radio, fins i tot escoltant emissores franceses, a Sineu es feia un seguiment del Tour a aquelles hores de la tarda en que el sol picava de valent. Any rere any, el Memorial Francesc Alomar m’ho recorda.
dingola.net 