L’article de la secció Espipellada Científica del número 50 de la revista Díngola tindrà un elenc d’actrius poc freqüents a una obra de teatre convencional. L’obra en qüestió l’hem de situar en l’àmbit de la naturalesa i en el context del llibre El teatro ecològico i el drama evolutivo de G.E. Hutchinson, perquè explica un fet especial en el món de la Biologia, poc conegut i potser sorprenent, no exempt de despertar dubtes sobre la veracitat dels afers que s’hi exposen. El títol de l’article el deixaré per la revista, serà una incògnita que no revelaré a ningú, ara ens haurem de conformar amb conèixer les protagonistes, això sí en color, tal i com es troben a la naturalesa.
Quines són aquestes protagonistes? Són les femelles de tres grups d’animals que a continuació presentaré, a l’obra també hi trobarem mascles però en un paper secundari i depenent de les femelles, ho dic perquè els grups zoològics als que pertanyen les protagonistes és evident que estan formats per organismes dels dos sexes.
Pugons
Són insectes de l’ordre dels hemípters, de mida petita -no superen els 10 mil·límetres- molts són de color verd, però també poden tenir tonalitats més forques com marró o negre. Les femelles dels pugons són les protagonistes més conegudes, sobretot pels agricultors i els científics, la seva fama o millor mala fama prové de les greus pèrdues que, en forma de plagues, causen a arbres i cultius. Els pugons xuclen la sàvia de les plantes que parasiten, i aquesta activitat multiplicada per moltíssims d’individus és la responsable de la seva acció devastadora. Al llarg del seu cicle vital poden aparèixer individus amb ales, estratègia que utilitzen per la dispersió.
La diversitat d’espècies de pugons és gran, quasi bé n’hi ha tants com a plantes hoste, la llista és impossible de citar completa, a tall d’exemple tenim els paràsits de: col, blat, perera, cítrics, pomer, préssec, roser. Hi ha espècies amb dos hostes, així el pugó llanut primer ataca el tronc dels oms i després les rels de la perera. Les interaccions dels pugons amb altres animals són de dos tipus, les positives com passa amb algunes espècies de formigues que mengen la melassa que excreten els pugons, i per compensar-los els protegeixen d’alguns depredadors, és un interessant exemple de mutualisme. Amb altres insectes tenen una relació negativa, així la marieta és un eficaç depredador de pugons, i la petita vespa Aphidius parasita els pugons a l’interior dels quals diposita els ous on fan el desenvolupament larvari. Les interaccions negatives tenen interès pràctic a l’hora de combatre les plagues.
Daphnia o puça d’aigua
Daphnia és el gènere més representatiu d’un grup de petits crustacis -Cladòcers- components del zooplàncton dels ecosistemes aquàtics, llacs, embassaments, inclús petites masses d’aigua naturals. Són de talla petita, la majoria no superen els 4 mm, alguna de “gegant” arriba als 18 mm. El cos acabat en una punxa està recobert per la closca amb dues valves transparents les quals permeten veure l’interior de l’animal amb el recorregut del tub digestiu, habitualment amb el color verd del fitoplàncton que han menjat, i també els ous dipositats a la càmera incubadora. Al cap, recobert per una caperutxa que pot agafar formes inversemblants, hi ha un únic ull compost i la boca amb diferents peces per triturar els aliments. El nom vulgar -puça d’aigua- li ve dels salts per desplaçar-se gràcies a dues llargues antenes i els apèndixs abdominals, els quals també intervenen en la captura d’aliments i la respiració.
Daphnia i els cladòcers en general són organismes de gran interès científic, en particular pel paper que tenen en els ecosistemes on viuen, netegen l’aigua del fitoplàncton i són part de l’aliment dels peixos, fet que s’aprofita en l’aqüicultura. Després del darrer període glaciar, fa uns 10.000 anys, mentre els gels s’anaven retirant els llacs que deixaven afavoriren l’aïllament i l’especiació dels cladocrs, un tema que com a limnòleg m’ha interessat per les seves implicacions ecològiques i evolutives.
Rotífers
Són d’animals de mida petita i organització molt senzilla, es necessita el microscopi per a veure’ls, estan emparentats amb els nemàtodes un grup de cucs entre el quals hi ha parasits dels humans. Els rotífers són organismes poc coneguts fora de l’àmbit de la biologia, viuen als ecosistemes aquàtics d’aigua dolça o salobre, però sobretot tenen un paper fonamental en els processos de depuració de les aigües residuals on mengen els ciliats que s’han alimentat de la matèria orgànica que du l’aigua.
A pesar de la simplicitat d’organització algunes de les característiques dels rotífers són exemples d’estratègies molt especialitzades per a la supervivència. Una d’elles és el dimorfisme sexual, les femelles, les protagonistes de l’article, són de mida més gran que els mascles. Per atreure els aliments -bacteris, protozous, partícules de matèria orgànica- fan servir dos sistemes de cilis els quals, com si fossin molinets, els dirigeixen cap a la boca, dintre tenen l’aparell masticador altament especialitzat, n’hi ha de caníbals sobre organismes del mateix grup. Realizen els desplaçaments amb estructures diferenciades que varien segons les espècies, alguns tenen una cua acabada en una mena de “peu” que utilitzen per aferrar-se a un substrat.
Drosophila, mosque de la fruita o del vinagre
Tots els estudiants de Biologia hem fet experiments de Genètica amb Drosophila, una petita mosca que s’agafa del medi natural, és fàcil de mantenir en el laboratori i de la qual és pot seguir el cicle, des de la posta dels ous, passant per l’estat larvari fins els adults, algunes de les característiques dels quals, entre elles el color dels ulls o l’estructura i pigmentació de les ales, són variants resultants dels encreuaments realitzats en el mateix laboratori. A més a més amb les tècniques genètiques actuals es pot manipular el material genètic i obtenir informació acurada sobre la funció dels diferents gens. Un insecte de gran utilitat en la investigació bàsica que ha permès importants avanços en el món de les Ciències de la Vida.
Resum
Esper que les descripcions no hagin resultat excessivament avorrides, en qualsevol cas el que més m’interessava era visualitzar en color les imatges de les femelles que, com he assenyalat, seran les protagonistes de l’Espipellada Científica del pròxim número de la Díngola. Vistes les principals característiques de cada un dels grups: pugons, cladòcers, rotífers i Drosophila, ara serà més fàcil centrar-me en el tema que vull explicar, en el ben entès que les persones que no hagin llegit aquestes descripcions en tindran un petit resum a l’article de la revista en paper.
[text de Biel Moyà Niell, biòleg]
dingola.net 