[ESPIPELLADA CIENTÍFICA] Contrallum 2023. Història, art i ciència

“La natura i l’art semblen oposats, però coincideixen molt més fàcilment del que podríem imaginar” (Goethe)

Feia molt de temps, potser fins i tot hauria de retornar als anys de la meva infància, encara que llavors no n’haguera estat conscient, que no gaudia de Sineu, el meu poble, com ho vaig fer el dissabte a la nit mentre feia el recorregut del Contrallum… un cúmul de sensacions que seguiren quan vaig tornar a casa i que encara no he oblidat.

Carrers lliures de cotxes en els quals tornaven ha agafar relleu les cases i els seus habitants, evidentment els de llavors, que se’n feien presents a mida que anava caminant. Els llocs perdien la quotidianitat actual perquè havia desaparegut el factor distorsionador, substituït per llumetes que, amb un mínim consum d’energia, feien atractiu el passeig, una mena de reconciliació amb l’estat més original del poble.

El convent de Sant Francesc, o dels Mínims, al costat de la casa dels meus pares, i el Claustre de la mateixa Ordre, música i un gran globus -la lluna suposo- de color blau, art i ciència, potser el retorn a la vida monàstica, la de l’escolàstica encara? Llàstima el deteriorament del convent i quina bona idea la rehabilitació del claustre i de les demés dependències dels frares. Quina pena que a la gran cisterna del centre del pati no hi hagi aigua bona per beure, la podríem anar a cercar com feien abans perquè, com deia el panell explicatiu, era la millor aigua del poble, i ara l’hem d’anar a comprar plastificada. Magnífica l’evocació a l’escola dels Hermanos de la Salle on estudià mon pare i al Col·legi Sant Marcos, un centre on fèiem el batxillerat al·lotes i al·lots, una situació inèdita en aquells temps!!! Tot plegat un patrimoni de Sineu que cal recordar i posar-lo en el context històric del nostre poble.

Per mi una de les parts més emotives del recorregut fou el Frontón… feia molts d’anys que no el veia, quan vaig entrar-hi no em podia creure que s’haguera recuperat la pista per l’esport; fou com a recular en el temps i recordar els partits de futbol, ara en dirien futbol sala, que dia sí i dia també, durant les vacances d’estiu, hi anàvem a jugar, o molts de cops només a mirar perquè els futbolistes eren els més grans. També el cinema durant els mesos d’estiu, allà he vist les millors pluges d’estels -pluges de meteors- només calia deixar de mirar un moment la pantalla i girar la vista al cel, la contaminació per la llum era mínima, igual que el dia del Contrallum, i molt gran la superfície de l’espai celeste. Ahir no havia pel·lícula però sí unes excel·lents ballarines que dansaven a la pista i a la paret, talment ombres xineses projectades, al ritme d’uns cossos lliures de les articulacions que limiten al moviments, tot ben pensat i ben executat. Magnífic la demostració artística i boníssima la recuperació d’un espai amb una llarga història d’esport i espectacles, que en el seu moment fou l’enveja de molts de pobles inclús més grans que Sineu.

Les explicacions de caire arquitectònic i les relacionades amb l’evolució urbanística del poble, en aquesta ocasió els nous carrers, el canvis de nivell, o els alous, són aspectes molt interessants que ajuden a entendre com s’ha arribat a la configuració actual de Sineu. Em sembla molt encertada la compartimentació que és fa del poble en les diferents edicions del Contrallum, és una forma de veure la diversitat del conjunt i insistir en els aspectes més notables de cada una de les “barriades” seleccionades. Diríem que és una paradoxa perquè dividint el municipi és multipliquen les possibilitats d’explicar amb detall les seves particularitats. Enhorabona idò a l’equip que fa el disseny dels recorreguts i també als responsables dels continguts del panells explicatius, no és pot dir més amb menys espai.

Si heu tingut la paciència de llegir fins aquí, aquest final potser vos sorprendrà. Dalt un cel ple d’estels, a terra les llumetes, entre mig un espai immens de foscor, i una idea que, amb la justificació de que parlem de ciència i sobretot per la màgia de la nit,  m’atreveixo a explicar. Idò vaig imaginar que les llumetes eren talment petits organismes luminescents -potser peixos- que és movien per sobre un fons oceànic i que en algun moment iniciarien una migració cap a les capes superficials del mar buscant l’aliment, el plàncton, en el moment de menys llum i així evitarien als depredadors, és el que passa realment en el mar, les migracions verticals són una constant en aquells ecosistemes, només hi ha una diferència, en el pensament el fluid era l’aigua i en la realitat l’atmosfera i totes les capes que hi ha a sobre.  Però les llumetes també podrien ser el emigrants que gràcies a la foscor de la nit escapen de la misèria i dels perseguidors, i guiats pels estels cerquen aixopluc a algun indret on començar una nova vida, impossible de trobar en els seus llocs d’origen.

Gràcies.

Biel Moyà Niell (biòleg), biel.moya@uib.cat