Tenc enveja sana per la protecció, sense cap dubte justificada, que és dedica a les espècies que estan en perill d’extinció, moltes de les quals ocupen els nivells superiors de les xarxes tròfiques, m’estic referint a animals en general de mida gran, per tant fàcils d’identificar, l’afecció als quals va més enllà de l’àmbit estrictament científic. L’atenció i l’interès que desperta entre el públic la protecció de les plantes en situació igualment delicada és inferior, això passa per diferents motius, entre els quals el desconeixement del món de la botànica i la menor espectacularitat, potser només relativa, de les espècies objecte de protecció. El grau de coneixement encara és molt menor en el cas dels microorganismes, pot ser s’argumentarà “és clar, com es pot protegir el que no és veu”, això que era acceptable abans del descobriment del microscopi -el seu ús per a la recerca no s’inicià fins el segle XVII- ara no ho és de cap de les maneres, raons n’hi ha a caramull, però en el present article ens haurem de conformar amb una sola: l’explicació del perquè els flamencs tenen l’atractiu color rosat.
Aquests dies els mitjans de comunicació de Mallorca han donat la notícia de l’increment del nombre de cries de flamenc a l’Albufera, informació atribuïda al director del Parc Natural Maties Rebassa i per tant digna de tot crèdit. Avui he anat a fer un passeig amb la família per l’Albufera, però sense la intenció de cercar i veure els flamencs, només arribar el guarda m’ha informat de l’expectació que havia desfermat la notícia, confirmada després per la gent que ens anàvem trobant i pels equips d’observació i filmació que alguns carregaven. Vos puc assegurar que l’Albufera no està tenyida de rosa com deia algun diari, però si que és interessant la relació que s’ha publicat entre l’increment de flamencs i la progressiva salinització de les aigües del Parc. Ah! i els flamencs si que els he vist però de lluny.
Un dels aliments dels flamencs és una petitíssima alga unicel·lular que nada gracies a dos flagels iguals que es mouen de forma sincronitzada. El seu nom científic, Dunaliella salina, ja ens indicatiu de la capacitat per viure a aigües amb una salinitat molt alta, per exemple als estanys de les salines on es van dipositants els cristalls de sal, aleshores ha de resoldre dos problemes per viure-hi. El primer és no morir deshidratada per la diferència de pressió osmòtica entre el seu interior i el medi on viu, ho soluciona acumulant glicerol en la quantitat necessària per compensar la pressió osmòtica de l’exterior. L’altra problema és la resposta que ha de dar a l’excés de radiació solar que li arriba, perillosa per la seva supervivència, com a conseqüència de viure en un medi que dispersa la llum en gran quantitat, ho resol acumulant el pigment ß carotè que la protegeix de l’excés de radiació i li dona el característic color vermell rosat. Com informació complementària afegiré que aquest compost és un precursor de la vitamina A -retinol-, amb importants funcions en el nostre organisme, entre les quals el seu paper fonamental per a la vista.
A l’esquerra es veuen diferents exemplars de l’alga Dunaliella salina nadant, un dels qual encara no ha agafat la coloració que li dona el ß carotè, la imatge està feta amb un microscopi òptic. A la dreta un extracte de carotè, compost que es comercialitza. (5µm =0,005 mm)
A l’esquerra vista de les salines de la Colònia de Sant Jordi, amb alguns del estanys de color rosat degut a la presencia de Dunaliella i Artemia. A la dreta exemplars de Artemia.
Un altre dels aliments dels flamencs és un petit crustaci que viu a les aigües salobres -salines i llacs salats- el seu nom científic és Artemia salina. Es tracta d’un organisme d’origen molt antic, amb característiques particulars, entre les quals la natació amb el cos invertit i la capacitat per produir ous perdurables que poden aguantar llargs períodes de sequera. La ingesta de l’alga Dunaliella, de la qual absorbeix el ß carotè, li dona el color vermell rosat, el qual realitza la mateixa funció protectora contra l’excés de radiació. Artemia té un sistema de regulació de la pressió osmòtica molt eficient, basat en la eliminació de la sal i en la protecció de l’interior del cos amb un tegument impermeable.
Ja tenim l’enigma quasi bé aclarit: els flamencs tenen les plomes de color rosat per mor que alguns dels organismes que formen part de la seva dieta són rics en ß carotè, el qual és incorporat al seu plomatge. Però podem saber-ne una mica més responent a dues questions, la primera de les quals és: com s’ho fan els flamencs per agafar uns organismes tan petits? Él procés en principi pot semblar complicat perquè juntament amb l’aliment agafen sediment -llim i arena- del fons de les llacunes, aleshores cal separar-lo, per això els flamencs tenen en el bec un eficient sistema de filtració per descartar les partícules minerals i només empassar-se la fracció nutritiva. L’altra pregunta està relacionada en el perquè de tenir el plomatge acolorit? La resposta la tenim en el títol de l’article, es tracta de fer-se atractius a l’hora de triar parella per a la reproducció, de fet podem dir que el color és senyal de salut i capacitat de seducció, tot plegat lligat a una bona alimentació.
Estructura òssea del bec d’un flamenc, de la qual depen la capacitat filtradora de l’animal. A la part superior podem observar la cavitat a l’interior de la qual es localitza una de les glàndules extratores de sal, n’hi ha una a cada costat del bec.
Del que hem explicat podem treure la conclusió de la importància que té Dunaliella com iniciadora de la xarxa tròfica que nodreix el flamencs i per tant per la seva supervivència. De fet la notícia de l’increment de la salinitat de les aigües del Parc Natural de l’Albufera que des de una perspectiva general és una mala notícia, potser no ho és pels flamencs pel fet que així hi ha Dunaliella i Artemia adaptats a les condicions més salines. Aleshores cal que valorem el paper fonamental del microorganismes i la seva protecció tot i no poder veure’ls a simple vista. I com podem fer-ho? Idò conservant els ecosistemes en els quals viuen, aquí està la clau del manteniment de la biodiversitat, no es tracta de només protegir una espècie sinó també el seu entorn biòtic i abiòtic.
[Text de Biel Moyà, biòleg; biel.moya@uib.cat]
dingola.net 