Durant aquest darrer any a Díngola hem parlat de la polèmica de la reforma del vial a la part de Migjorn per mor de la retirada d’arbres; sobretot de lledoners. Per cert, paraula iniciada amb una síl·laba que conté una vocal neutra [ə], pronunciada així per qualsevol parlant de català oriental excepte els que parlam sineuer, que la baratam pel so [e] pel contacte amb la “ll”, com també passa a “llautó” o a “olla”. Parlem un poc de la qüestió. És una de les clàssiques paraules que, fora el diccionari davant, hom dubta si és “lladoner” com el llinatge “Lladó”, que, en qualsevol cas -encara que s’accepta aquesta grafia- es recomana “Lledó”, forma més ajustada a l’ortografia i a l’etimologia.
Essent que passejam entre lledoners, anem als del pou amb les dues piques devora el Camp d’en Pineta. El topònim d’aquest pou ha sortit a bastament en aquest mitjà amb la grafia “pou Llavoner” (ep! una altra vegada una vocal neutra que els sineuers vocalitzam amb la [e] per mor de la “ll”). En aquest cas, podem dir que és comprensible i hem comprovat prou la vacil·lació que genera la grafia correcta del misteriós mot “llavoner”; a pics hem vist llevoner, lleoner, lledoner… Els parlants de sineuer pronunciam [ʎevon’e] segons l’alfabet fonètic internacional, això és “llevoné” perquè ens entenguem… Per ventura això ha fet sumar punts a les formes començades per “lle”. Ja hem de descartar de tot d’una la possible fórmula “lleoner” amb la mateixa pronúncia [ʎevon’e] causada per l’aparició de la v antihiàtica -actualment en regressió, però característica d’alguns parlars mallorquins- que ens fa pronunciar “Mavó” per Maó, “ravó” per raó i “llevó” per lleó; ja es veu que d’aquest darrer mot vendria el “pou lleoner” però, que sapiguem, de lleons a Sineu només hi ha el de sant Marc i aqueix no necessita abeurar; per tant, descartat. El dubte s’engrandeix si tenim en compte que ni llavoner ni llevoner estan recollits al diccionari normatiu (de l’IEC) ni amb cap accepció coherent al DCVB d’Alcover i Moll. Ens convé gratar una mica més.
La pista principal la podem trobar a les piques que acompanyen el pou, que sabem que un temps servien per a rentar roba; d’aquests llocs comunals amb piques (o una gran pica o safareig llarguer), predecessors del que avui dia ja són bugaderies comercials, a Mallorca se’n diuen “rentadors”. Si eixamplam la lent en el mapa lingüístic (per a això és recomanable el magnífic Atles Língüistic del Domini Català coordinat per Joan Veny) veurem la forma més general a Mallorca i a Catalunya Nord “rentadors” o “rentador”, la més general a la part oriental del Principat “safareig” i la més general a la part occidental i al País Valencià “llavadors” [si clicau aquí en veureu el mapa]. No deixem de banda que, també a Mallorca, Veny registra “llavadors” (a Montuïri) i “llavadossos” (a Llucmajor), encara que són variants menys comunes que “rentadors”. Això ja ens comença a acostar a la morfologia de “llavoner” i és que no anam gens desencaminats. De fet, Joan Veny, va fixar-se en el topònim que li anomenaren els informants sineuers “pou Llavoner” i “pou dels Horts”, llocs que eren o havien estat rentadors públics. Per altra part, Alcover i Moll en el seu diccionari apunten “A Mallorca, generalment s’usa en plural: es llavadors (ləvəðós Inca, Randa); a Valldemossa, Santa Maria i algun altre poble de Mallorca s’empra la forma llavadossos, plural analògic format damunt el plural correcte llavadós interpretat com a singular.” Tornant al País Valencià, en els mots registrats per l’Atles Lingüístic hi apareix “llavaner” i “llavaners” procedents de la Llosa de la Plana (la Plana Baixa) i d’Albalat de la Ribera (la Ribera Baixa). Fent una senzilla cerca a Google del mot “llavaner” veurem que abunden les referències a les piques de rentar públiques de molts pobles valencians, cosa que ratifiquen els diccionaris (DIEC o DCVB); un llavaner és un rentador.
D’on poden venir aquests “llavadors” i “llavaners”? Doncs de la mateixa arrel que ve el nostre “llavoner” i altres topònims com “Llavaneres”, del municipi Sant Andreu de Llavaneres (Maresme) o el torrent de sa Llavanera* (Eivissa) o també el poc conegut Torres Llavaneres (Palma) que fins el mes de gener donava nom al tros d’autopista rebatiada ara com “avinguda de Fèlix Pons Irazábal”; tots provenen del verb “llavar”, sinònim de “rentar amb aigua i detergent”, ben viu en el valencià i el català de la Franja (vegeu l’entrada al DNV). Encara que de tot el que hem dit podem deduir que la forma més propera a l’arrel seria “llavaner”, el Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears -amb la direcció de Joan Miralles- recull el topònim escrit amb la “o” pronunciada a Sineu, és a dir, pou Llavoner. Aclarit!
[text de Joan Munar]
___________________________
[*Hem de dir que una altra accepció de llavanera és la de “Dona que es dedica a rentar, especialment la roba per altri (val.)”, segons el Diccionari català-valencià-balear]
Sobre el diatopisme dels mots llavar i rentar, paga la pena llegir aquest article publicat a Vilaweb.
dingola.net 