Era habitual veure’l amb sa dona, un diumenge, fent un variat gros –“ha de bastar per dinar” deia– en el Bar Triquet. S’asseien a la terrassa, on així tothom els saludava i, per ventura, s’aturava a fer la xerradeta. O qualsevol dia fent un Bitter Kas a Pa Nord –“noltros ja hem d’anar alerta amb so alcohol” deia sa dona, amb posat seriós–. Eren una parelleta icona: madò Catalina, més seriosa, passadora de pena, bona mallorquina; ell era més de la broma, però de jove també tenia males puces, qualque moment –jo era de la colla del seu fill Biel, un any més vell, i d’adolescents ens va renyar més de dues vegades–. La imatge d’ells dos, amb el gaiato, passa a passa, poc a poc, pel carrer, és la que empraria qualsevol autor per descriure la vellesa ben duita.
Fa dos anys va vendre un cotxet petit que tenia a mon pare: “els meus fills ja no volen que meni”, ens va dir. Però havia menat el petit cotxe fins llavors, als vuitanta i pico. “I no vaig tenir mai cap denou eh!” li agradava remarcar, aixecant el dit.
En el seu temps, els carters anaven a peu, i per això ell s’ha recorregut tots els carrers del poble infinites vegades, i això és bo per la salut. Per això devia anar tan florit, als 88 anys. L’amo en Toni va viure els darrers anys així com els haurien de viure totes les persones. I gaudint més o menys de bona salut, podia fer una vida de bastant bona qualitat: anar a missa sovint, anar al cafè a seure una estona, seure a la fresca en s’estiu, anar als soparillos i saraos de la Tercera Edat, concedir entrevistes als mitjans de comunicació com a bon carter de tota la vida…
Ahir vaig veure una ambulància medicalitzada sortint del seu carrer amb les sirenes enceses, i me va fer pensar que podia haver passat i a qui. Més tard, a DíNGOLA sabérem que l’amo en Toni es carter havia tengut un ictus. I avui, ens hem aixecat amb la noticia de la seva mort. Toni Fuster Oliver, Canyaret, ens havia deixat. Tot d’una hem acordat que li havíem de fer un obituari, perquè als pobles, es carter, sa comara, es saig, es manescal, són noms en singular, personatges icònics de tot poble, coneguts per tots, i que quedaran en el record. I avui m’ha tocat a mi, com podia ser qualsevol altre del consell de redacció de DíNGOLA qui fes aquest escrit, perquè amb tots hi tenia bona relació.
L’amo en Toni Canyaret era un dingoler acèrrim. Subscriptor des del primer número de la revista, que ja té quasi 15 anys. Alguns membres de DíNGOLA han contat anècdotes avui matí, després d’arribar-nos la noticia, i mentre repicaven les campanes de mort. Joan Vanrell ha dit que l’amo en Toni era un dels seus màxims “informadors”. En Pep Mestre ha dit que esperava ansiós la revista: «una vegada, la revista havia sortit el divendres, i jo li vaig dur la revista el dissabte i ell ja l’havia anat a comprar a l’estanc, perquè passava pena de no tenir-la».
Descansau en pau, l’amo en Toni.
[Agraiments: a Isaac Buj i a Toni Janer, de l’Ara Balears, per les fotos] [text: Miquel Puiggròs, de DíNGOLA]
dingola.net 