[ESPIPELLADA CIENTÍFICA] Menyspreu a la dignitat d’un poble

Gabriel Moyà Niell
Biòleg
biel.moya@uib.cat

D’ençà que els habitants de Sineu sabem del projecte de la macrogranja avícola a la finca de Son Venrell, per produir ous que, a parer d’alguna veu qualificada, potser més preocupada pel futur de la granja que no del benestar de les sineueres i els sineuers, beneficiarien la sobirania alimentària de l’illa, al poble hi ha una sensació, un sentiment, de menyspreu, de burla i de rebuig, enfront d’un projecte forassenyat que afecta la seva dignitat. Recordaré que aquesta: és un dret innat de les persones a ser tractades amb respecte, de manera justa i reconèixer la seva vàlua en tant que humans, i també: és objecte de protecció per les lleis internacionals i pels principis de l’ètica i, a més a més, és el centre de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Sineu en rebé la primera sotragada quan sortí a exposició pública el projecte de la macrogranja. Fou en plenes vacances de l’estiu, amb pocs dies per presentar al·legacions. No deixo de preguntar-me, tot i que potser no cal ser gaire maquiavèl·lic per endevinar-ho, quines ments varen tramar una estratègia a la qual el poble va saber respondre, imagino que per sorpresa de tots els implicats, directament o indirecta. Des d’aleshores a la comarca han anat sorgint iniciatives per fer front al macro disbarat. He tingut l’oportunitat de participar, amb en Biel Vicens i en Damià Perelló -biòleg i geòleg respectivament, i bons amics-, en una sèrie d’actes organitzats per la Plataforma Macrogranja NO, a Llubí juntament amb l’Ajuntament i a Sineu i Maria de la Salut, on s’afegí una veterinària i una representant del GOB, en els quals hem exposat des d’una perspectiva científica els problemes i els perills de diferent naturalesa que poden afectar les persones i l’entorn, si s’arribés a culminar el projecte actual de la macrogranja o qualsevol altre amb les mateixes característiques, tot i ser de menor magnitud pel que fa a la quantitat d’animals.

Un dels avantatges de viure en un poble és la proximitat d’un entorn natural que convida a acostar-s’hi i gaudir del que ens ofereix, tant per a la salut, com per la quantitat d’ensenyances que en podem treure. El paisatge és canviant segons el camí que agafem: parets de pedra seca i casetes, pous i sínies, síquies i torrents, garrigues i camps de conreu, una geografia diversa i variada, impossible de conèixer si no ens hi endinsem. Una allau de sensacions: canvis cromàtics, vols i cants d’ocells, olors i sons de les plantes i els animals que hi habiten, un munt d’estímuls que ens permeten copsar de ben a prop el batec de les estacions que es van succeint al llarg de l’any.

Aquest panorama idíl·lic té com a contrapartida les agressions que pateixen els espais naturals, des de la presència de tot tipus de residus sòlids (envasos de naturalesa diversa, restes de plàstics i de capses de tabac,…), passant pels contaminants sintètics (herbicides i insecticides), abocaments d’aigües residuals als torrents, estralls d’edificacions sobre espais agrícoles i una llista molt més llarga de malifetes que cal conèixer,  perquè és la millor manera -jo diria que l’única- d’ensenyar i educar en el que no hem de continuar fent si no volem que la nostra petita Arcàdia acabi com altres ruïnes naturals i humanes d’alguns indrets de Mallorca.

Pare, digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l’hivern, no tindrem foc
ni a l’estiu lloc on aturar-nos
Pare, el bosc ja no és el bosc.
Pare, abans de que no es faci fosc,
ompliu de vida el rebost

La macrogranja incrementaria fins a límits difícils de preveure els impactes a què m’he referit. Comencen per la destrucció d’un ecosistema pràcticament verge, amb distintes figures de protecció, situat a un lloc estratègic dins l’àmbit rural del Pla de Mallorca, el qual, a causa de a l’eliminació total de la flora i la fauna quedaria reduït a un femer, que afectaria no només l’espai ocupat per les instal·lacions de la macrogranja, sinó també a tot el seu entorn. La manca de vegetació té com a conseqüència immediata l’erosió dels sòls sobre els quals s’assentava. Tècnicament és un procés de desertització de la naturalesa, en el sentit que es destrueixen hàbitats resultants d’un llarg procés evolutiu, amb el valor afegit d’una convivència de segles, una simbiosi, entre humans i territori.

L’escorrentia superficial de l’aigua de pluja n’és la responsable ja que no es veu frenada per la vegetació i, a més a més, dificulta la infiltració. L’aigua corre i s’endú per endavant els sòls, un dels grans problemes que avui dia afecta els llocs on les urbanitzacions, els llits de torrents regularitzats, l’eliminació de masses forestals, etc., acceleren l’aigua i la concentren en un determinat lloc, amb greus inundacions cada cop més freqüents. A Mallorca no ens manquen experiències d’aquest tipus. Eliminar vegetació és una mala pràctica per la seua funció formadora i mantenidora dels sòls, per afavorir la retenció de l’aigua, per l’absorció i transformació del CO2 en matèria orgànica i per la producció d’oxigen, imprescindible per a la vida.

Pare, si no hi ha pins
no es fan pinyons,
ni cucs, ni ocells.
Pare, on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.
Pare, que el camp ja no és el camp.
Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

No puc pensar en l’aigua i no deixar escrit, una vegada més, el greuge que patim a Sineu amb la manca d’aigua potable, perquè l’aqüífer del qual s’extreu té més nitrats del que prescriu la normativa sobre aigua apta per beure. Ja fa massa anys que no podem beure ni emprar per cuinar l’aigua que ens arriba a les cases, però la paguem com si ho fora i, com a conseqüència, els que no tenim una cisterna en condicions, l’hem d’anar a comprar plastificada, un hàbit que hem incorporat al nostre dia a dia, amb els riscos sanitaris que tenen els components dels plàstics i el luxe que suposa per a les famílies amb recursos limitats comprar un producte de primera necessitat i essencial per a la vida. Les autoritats locals asseguren que hi ha un projecte -i no dubto dels seus bons propòsits per dur aigua potable al poble- però potser per entrebancs econòmics i burocràtics la solució es va retardant. Mentre, hem de fer com el personatge de la novel·la de Voltaire Càndid o l’optimisme que, gràcies a les ensenyances del filòsof Pangloss, sempre, passi el que li passi, acaba afirmant: tot és el millor possible.

Per si encara hi ha dubtes de les greus mancances que pateixen els aqüífers del centre de l’illa, recordaré les declaracions del Director General de Recursos Hídrics del Govern Balear, Joan Calafat, al diari Arabalears del passat 3 d’agost, on titular diu al titular: Hem heretat uns aqüífers magnífics. Si no canviam, els deixarem fusos. Contundent, tot i que el que dona aigua a Sineu, com hem vist, ja no ho és tant de magnífic. I afegeix: Jo no som responsable d’Urbanisme, però hem arribat al límit del sistema. Des del punt de vista de gestor dels recursos hídrics, no podem incrementar xalets ni piscines al rústic. Hem de vigilar millor on i com es consumeix l’aigua…
Aleshores em faig les preguntes: tenint en compte la quantitat d’aigua que es necessitarà, es permetrà fer una instal·lació en sòl rústic amb més de mig milió de gallines? Quins productes durà l’aigua residual provinent de les diferents activitats de la macrogranja? A pesar que algú interessat en el projecte ha dit que el consum d’aigua no era un problema perquè les gallines pràcticament no beuen. Burles a banda, la quantitat d’aigua que es necessitarà serà gran, molt gran. Pensem, si no, en les activitats que s’hi faran, entre les quals les de neteja no són les menys importants. Aleshores cal aclarir amb estimacions reals, científicament contrastades, no amb aproximacions especulatives, la quantitat d’aigua que s’utilitzarà i de quin aqüífer es traurà. Ja hem llegit que la Direcció General de Recursos hídrics parla clarament de les limitacions i també ho fa, potser amb més coneixement de tema per les recerques que hi ha fet, el geòleg Damià Perelló. Vegeu l’article de la dingola.net: La geologia de Son Venrell i els riscos associats a l’aigua subterrània. Tot plegat i en el context d’un procés d’escalfament global, ingredient afegit i gens prometedor, modifica el règim de pluges amb períodes de sequera imprevisibles i cada cop més freqüents. Mirem, sinó, el que passa als nostres veïns del Principat, i pluges torrencials d’efectes devastadors.
Antoni Gelabert Mas de Maria de la Salut, metge, escriptor i bon amic, ha redactat un interessant i aclaridor article sobre Els greus perills mèdics i de salut pública de la projectada macrogranja de Son Venrell, en el qual fa un extens repàs dels diferents problemes toxicològics lligats a les activitats de la macrogranja. Comença assenyalant els produïts per la contaminació de l’aigua per nitrats. No entraré en detalls sobre les conseqüències, que poden esser molt greus, de la presència dels composts de nitrogen al nostre organisme, però sí que vull insistir en l’elevat contingut de nitrogen i fòsfor en els excrements de les aus. Per tant, si la granja no té un sistema que elimini eficientment aquests elements, el seu destí serà l’aqüífer, aleshores hem de concloure: no volies brou idò tassa i mitja. L’article també incideix en la presència als aliments que es donen als animals de medicaments utilitzats per combatre les infeccions de virus, bacteris i fongs, així com d’hormones. Aquests productes poden passar als humans ja sigui a través dels ous o per l’aigua contaminada dels aqüífers. La seva presència als aliments i a l’aigua, tot  que sigui en concentracions molt baixes, pot tenir efectes greus. En el cas de les hormones està demostrada l’acció sobre l’avançament de la primera menstruació a les al·lotes i, de forma general, sobre l’augment de pes de la població.  

No podem obviar altres impactes de tipus sanitari, fins i tot més evidents que els anteriorment citats. Només cal pensar en les males olors que ja sabem que produeixen els galliners per mor de l’alt contingut de nitrogen dels excrements, emès a l’atmosfera en forma d’amoníac, ja ens fa sentir esgarrifaments. Però el pitjor són els microorganismes que viatgen per l’aire: virus, bacteris, fongs i petits paràsits de les gallines. La dispersió de patògens és més perillosa quan es tracta de microorganismes que s’han fet resistents als antibiòtics i, per tant, molt problemàtics si infecten les persones. Si a Mallorca ens arriba la pols del Sàhara, com no assolarà el poble tot el que s’enlairi de la macrogranja que tindríem a tocar.

I els brots de grip aviària? Una malaltia produïda per virus que, en la seva varietat més patògena, pot afectar les persones però que, a més a més, quan s’instal·la als galliners implica la matança de milers d’animals que s’han d’enterrar o incinerar. Resulta paradoxal que a Mallorca no tinguem escorxadors de pollastres -els productors han de dur-los a Menorca- i prop de Sineu es puguin sacrificar milers de gallines. Aleshores la pregunta és òbvia: què es farà amb els animals morts? Malament si s’enterren i malament si s’han de transportar a la incineradora. En qualsevol cas tenim una altra font de contaminació olfactiva, dels aqüífers i de l’aire.

Pare, ja són aquí.
Monstres de carn
amb cucs de ferro.
Pare, no, no tingueu por.
Digueu que no,
que jo us espero.
Pare, que estan matant la terra!
Pare, deixeu de plorar.
Que ens han declarat la guerra!

[Pare, Joan Manuel Serrat, 1973]

Acabaré tornant al Càndid o l’optimisme de Voltaire, una novel·la del tot recomanable per acabar entenent, com finalment fa Càndid, que cal enfrontar-se a la realitat i que la vida és la millor font d’ensenyances per superar els entrebancs i tirar endavant. Vivim en un món dominat per un capitalisme i un neoliberalisme desbocats, un món cada cop més injust donades les diferències socials i els monopolis -macros és el terme que millor els defineix-, que ofeguen les iniciatives basades en les activitats tradicionals, aquelles que havien sustentat la vida de les petites comunitats, com les dels pobles de Pla de Mallorca, entre les quals, per posar només tres exemples: les agrícoles, els petits comerços o les de tipus artesanal.

Aquest tsunami que ho vol arrabassar tot d’arrel, és el que ens converteix en absolutament impotents individualment i que ens pretén robar la dignitat, una paraula que escoltem massa sovint a les notícies i trobem escrita mil cops a la premsa. Dignitat per als immigrants que cerquen un mica de futur, dignitat per a les persones que fugen de la guerra i han de viure de forma precària als campaments de refugiats o a onsevulla, dignitat per a les dones dels països que les marginen i per a totes les que pateixen opressió, dignitat per als sense sostre que, quan els trobem ajaguts al carrer, ens fan pensar on és la dignitat de la nostra espècie, i podríem seguir i no acabar. M’agraden els articles de na Xisca Homar, professora de filosofia i col·laboradora del setmanal Arabalears, en un dels quals diu: Com podem fer front a aquesta elit que es pensa que el seu sentit comú és el sentit comú del món, són els purs, els que van per la vida demanant comptes?
La resposta la manllevo a l’intel·lectual americà Richard Senett, qui, en declaracions a El País, diu: el desordre té aspectes positius, és necessària l’acumulació de reptes, desafiaments i diversitat per fer-nos forts, i resulta més fàcil adquirir aquestes condicions en un entorn urbà caòtic que en un barri residencial tranquil i segur. Aquest mateix desconcert, originat per la sorpresa enfront d’una idea esborrajada, és el que ha mobilitzat els habitants de Sineu, Llubí i Maria de la Salut, i que ens dona empenta, fruit de la unió, de la resistència, de la raó i del poder de decisió que periòdicament ens donen les urnes, per aturar el projecte de la macrogranja. En el ben entès que continuem esperant que les anàlisis i els informes del responsables tècnics acabin per rebutjar, de forma definitiva, tant el projecte presentat com qualsevol altre de similars característiques.

No era això, companys,
no era això, pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això.
Ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

[No era això companys, Lluís Llach, 1979]