No ens referim a les revistes que editam els redactors i col·laboradors d’aquest portal digital, sinó als estiradors metàl·lics de les portes que, un temps, rebien aquest nom i de les quals va prendre el nom la nostra revista, enguany farà quinze anys, en petit homenatge a la predecessora revista Baula (1996-98). Tal com ho defineix el Diccionari Alcover-Moll:
DÍNGOLA f.
Baula rodona penjada a una anella a la porta de les cases, i que serveix per a tocar a la porta i per tancar aquesta estirant-la (Artà, Capdepera, Manacor, Sineu); cast. picaporte.
Fon.: díŋgulə (Artà, Capdepera, Sineu); díŋgolə, díɲɟələ (Manacor).
D’aquests senzills elements característics de moltes portes del poble i de fora vila, a Sineu en podem [podíem] trobar a diferents carrers. Portes de la casa o de portassa, qualque pic sota la uniformitat d’una pintada poc destra, altres esperant ser salvades per una reforma o, altrament, engolides per una irremeiable substitució. Un grapat de cases que en tenien havien estat deshabitades les darreres dècades i, per ventura per això mateix, hi romanien les díngoles com a testimoni de l’antigor i com a avís palpable del pas del temps pel rovell sobre la llenya resseca de la porta que un temps, ajudaven a tancar.
Aquest pic la “fotodenúncia” la publicam a instàncies dels que formam part de l’equip redactor. Ens n’hem temut aquest cap de setmana, encara que feia setmanes que havíem vist qualque portal que en tenia que, d’un dia per l’altre, les havia “perdudes”.
Fent una volta pel centre teníem localitzades diverses portes, de cases deshabitades, que conservaven díngoles i escuts de panys de faccions antigues. La seva singularitat i la gràcia com estaven fetes -encara que el seu estat no fos òptim- les feia dignes d’alabança de qualsevol qui valora els elements arquitectònics i artesanals preindustrials. Eren díngoles planes, n’hi havia qualcuna amb senyes decoratives fetes a cop d’eina pel ferrer. Qualcunes també tenien una placa embellidora del mateix material que feia funció de dineret a l’armella que la subjectava. En un parell de casos, també ha desaparegut l’escudet del pany (la part metal·lica exterior dels panys que es fa funcions decoratives i de protecció de la fusta de la porta allà on entra la clau), també amb similars decoracions.
La desaparició sobtada i, pel que entenem, premeditada d’aquestes díngoles de similars característiques, que des de feia segles havien aguantat les estirades del temps i dels estadants, desconeixem, just ens podem malpensar, de quin destí deuen haver tengut.
Una pèrdua patrimonial molt mala de rescabalar que ens alerta de fins on arriba la mala idea dels que no entenen que malmenant el patrimoni privat que embelleix el poble -encara que sigui d’aquesta senzillesa- ens priven irremissiblement del patrimoni que ens identifica a tots.
Casualment, conservàvem qualque imatge de les díngoles que ara ja no hi són, aquestes dues fotografies són de l’any 2020:
dingola.net 