[ESPIPELLADA CIENTÍFICA] Tornant al Paleolític. L’art de cercar espàrecs

Biel Moyà Niell, biòleg
biel.moya@uib.cat

El Paleolític, paraula derivada dels termes grecs: palaiós, antic, i líthos, pedra, és una llarga etapa de història de la vida dels humans, caracteritzada per l’ús d’eines de pedra tallada que amb el temps s’anaren perfeccionant, i finalment compartiren l’ús amb altres materials com l’os, la banya o la fusta. La subsistència dels humans paleolítics es basava en la caça, la pesca, i la recol·lecció de plantes i els seus fruits, un tipus de vida nòmada o amb residències només temporals. Tenien tot un món per explorar sense més limitacions que les que imposaven: la geologia, el clima, i els animals que competien amb l’home per les mateixes preses. Una manera de viure que canvià radicalment durant el neolític, iniciat fa de l’ordre de 10.000 anys, amb l’aparició de les primeres anomenades civilitzacions i la creació de fronteres, aviat acompanyades de lluites, per les ànsies de conquesta i poder sobre nous territoris, entre els diferents pobles que s’anaven formant. Fent un salt de milers d’anys, què pensau on viuria i de què s’alimentaria un humà del Paleolític que aparegués de cop a l’actual Mallorca? A la primera pregunta no hi sé respondre per raons que no cal explicar, caldria demanar-ho a alguns dels sense sostre que malviuen a qualsevol racó que els pugui donar una mica d’aixopluc. Quant a la segona, al manco podria cercar espàrrecs i caragols, l’únic mengívol que ens queda sense restricció dintre del domini públic de fora vila, però encara procurant evitar aquells indrets on els herbicides no han fet els seus estralls destructors.

Aquests dies gaudim dels passeigs per fora vila, les pluges de finals de l’hivern i principis de la primavera han propiciat un esplendor dels camps i dels marges dels camins com feia temps que no havíem contemplat. La paleta cromàtica dels verds de les clorofil·les i la irisada dels colors de les flors ofereixen uns visió única de la naturalesa, gairebé inabastable per a la vista, tot i la convergència entre l’espectre dels colors naturals i la capacitat de visió de l’ull humà. Des de la perspectiva d’un ecòleg un caramull d’observacions i suggeriments, per exemple la diferència de biodiversitat entre un cap de cultiu -diversitat mínima per tractar-se d’un monocultiu- i la dels marges dels camins amb una diversitat alta per la varietat d’espècies presents inclús en el curt trajecte d’un centenar de metres.

A l’esquerra visió de la planta completa  de l’Orobanche, en la qual s’aprecia l’absència de fulles, a la dreta aspecte de les flors. Ambdues imatges tretes de l’herbari virtual de la UIB.


Entre la diversitat de plantes que es poden veure només en citaré una, la qual probablement és coneguda físicament però no ho és el fet de que no té clorofil·la, per tant no pot fer la fotosíntesi, i ha de viure paràsita a sobre d’altres plantes. Es tracta de l’Orobanche, vulgarment: espàrec bord i també frare de favera, el segon nom per la seva presència en els camps de faveres a les que parasita, recordaré que les faveres tenen uns petits nòduls a la arrels en el quals hi ha bacteris fixadors del nitrogen directament de l’aire que hi ha en els intersticis del sòl, un eficient manera de fertilitzar-lo, fins un 20% del nitrogen fixat queda després de segar les plantes.

Aquests passeigs per fora vila amb na Margalida tenen l’estímul afegit de cercar espàrecs, ho feim amb una eficiència relativament alta, probablement afavorida per les pluges que he dit, per l’escassa competència, i per la voluntat ferma d’agafar-los a pesar de les punxes i dels petits nius de vespes presents i amenaçadors a la majoria de les esparregueres. La recol·lecció d’espàrecs i també la de caragols, la qual he de dir que, tot i la proximitat de Sant Marc, no hem practicat, són part dels atavismes que els humans conservem dels nostres avantpassats paleolítics, els mateixos que ens deixaren els testimonis del seu art a les coves d’Altamira (Cantàbria) o de Lascaux (Occitània).

De la lectura del llibre L‘art de ser humans (Edicions Destino, 2025), del catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona i especialista en neurociència del comportament Dr. David Bueno, he aprés com moltes de les activitats humanes tenen una vesant artística, no només les considerades tradicionalment com a tals -plàstiques, musicals, escèniques, escriptura i poesia- sinó també altres amb les quals no hi pensem -parla, lectura, ciència, filosofia, esport, …- totes tenen cabuda dintre del que ell anomena cervell artístic. Per què aquest nom? Idò perquè cada activitat està regulada de forma coordinada per diferents parts del nostre cervell, i de forma general totes tenen efectes positius sobre la plasticitat neuronal, dit d’una altra manera: incrementen la capacitat de les neurones d’establir connexions entre elles, un fet cabdal per adquirir nous coneixements i fixar-los a la memòria, i així poder recordar les experiències que hem tengut.

Després del que he explicat no tenc cap dubte que el fet de cercar espàrecs és una acció que té repercussions positives sobre el cervell, i ho fa de diferents maneres. Com activitat física que és, i com explica el Dr. Bueno: “contribueix a que el metabolisme corporal destrueixi el cortisol, la neurohormona que s’associa l’estrès tòxic, però també afavoreix la producció de dopamina i adrenalina, un neurotransmissor i una neurohormona relacionades amb la motivació i a l’activació dels sistemes corporals, també de serotonina i endorfines, els neurotransmissors associats a l’estat d`ànim positiu i relaxant”. I no s’acaben aquí els efectes beneficiosos, perquè s’ha demostrat científicament que fer exercici moderat un mínim de vint minuts, estimula la producció per part del cervell d’una proteïna coneguda com a factor neurotròfic, la funció de la qual és activar la plasticitat neuronal, de la que he parlat abans.
Per acabar i prescindint de les explicacions científiques, les quals, tot i el seu interès, no deixen de ser una mica complexes, una recomanació: gaudiu de la natura que tenim a tocar, el silenci, només interromput pels cants dels ocells, i la contemplació d’un paisatge exuberant i cada dia canviant, són el petit patrimoni, els que ens queda d’un passat remot, en el qual encara podem seguir practicant, a una minúscula escala, alguns dels atavismes que ens deixaren els nostres avantpassats, els quals segur que ignoraven el plaer i els beneficis per la salut d’allò que per ells era una necessitat vital.