Xurreria Josana: mig segle fent xurros a sa Fira (i una contracrònica del que ha donat el dia d’avui)

La contracrònica: una altra manera de veure sa Fira

Fa olor de fritura i de merda de cavall. Es sent la música techno de la Ranita, una atracció de fira que provoca descàrregues d’adrenalina a les totes, i més enllà irromp el belar de les ovelles de pura raça mallorquina roja, dins el seu tancat. Quin contrast! Un nen es passeja amb un xurro de xocolata que li empastifa la tota la cara i les mans, mentre una jove estrangera que es deu hostejar en un hotel del poble acaricia el nas d’un ca de bestiar exposat (tot i el cartell de ‘no toqueu els animals’ en devers cinc idiomes). Uns adolescents peguen perdigonades a unes bolles col·locades damunt un exhibidor i, si en tomen més de tres, se’n duen un premi (un clauer, un encenedor, o una corretja de pell). Una coa de gent de vint-i-tres metres que parteix del portal del Bar Triquet dona idea de la magnitud de la tragèdia: tothom vol berenar, però els cellers tenen ple i no donen l’abast. A en Salvador, artesà artanenc de la pauma de garballó, li han donat el trast per posar la paradeta a davall el pont de Santa Bàrbara, i s’arracona com pot de l’oratge que allà sempre hi fa, mentre només a trenta metres de Salvador, uns visitants que miren ganivets a la paradeta de cas Trinxeter es queixen de la calor i de l’olor de suor que senten per tot arreu. El carrer Major, davant Can Gili, és un embut de gent, i quan es topen dos coneguts sempre diuen el mateix: o bé «pffff… quina calorada», o bé «pffff… quina gentada» (això darrer, però, depèn de qui governa i també de amb quin partit simpatitzen els dos que es creuen, i pot variar des de «pffff… quina gentada» a «vatualmon, trob que poden passar ben bé per tot, enguany, eh!»). Dos adults granadets de segona edat i encara amb esperit jove es troben a devora el monument d’en Rota: «i avui capvespre on anirem, per fer un gintoniquet, ara sense l’Écafè? Sa Central tendrà festa?». I, sí, sa Central ha tengut festa i un horabauxa amb DJs ha permès els gintònics protocolaris del capvespre de sa Fira (als granadets de cinquanta i, també, als jovenets de vint-i-cinc). En Tomeu Mulet, el batle, es passeja amb la comitiva oficial, encapçalada pel conseller d’agricultura Joan Simonet, i en alguns grups de WhatsApp en Martí Parreta, que col·labora amb l’organització de la part de races autòctones de la fira des de fa una eternitat, governi qui governi, amb dreta i esquerra, a davant i a darrere, rep enhorabones i lloances. A les cinc ja no hi ha paradetes a la part alta del poble (carrer Major, sa Plaça), i comencen a desfer les del Fossar, i a les set i mitja ja en queden poques: en el grup de WhatsApp de redactors de DíNGOLA es comenta que, tot i que hi ha hagut bona fira, proporcionalment (proporcionalment!) el dissabte de sa Fira enguany va ser millor. I, copiant el “mañana más” del forense Javier Alarcón, tertulià cada matí a IB3 ràdio, l’any que ve, més.  

Quasi seixanta anys de Josana

La madona, ja de certa edat, feinejava per defora del truck de la xurreria. Coneix alguns sineuers des de fa temps, com coneix altres persones d’altres municipis. I és que anar de fira en fira, té això. No obstant, els fireros, amb qui es coneixen més, és amb els altres fireros. Tants anys compartint places i carrers, olors i sons, creen uns vincles.

La xurreria Josana és un dels «clàssics» de sa Fira. Fundada el 1969 per José Bisquerra, la xurreria és innegociable a sa Fira de Sineu, estratègicament situada en un dels millors llocs de pas dels visitants, just a uns metres d’un altre «clàssic», en Barranco. “Quan temps fa que veniu a Sineu?”, li deman a na Maribel, la generació posterior. “Des del principi”, diu. Per tant, deu fer una cinquantena d’anys o més, que venen a la fira de Sineu. N’Enrique, al costat seu, és reticent a sortir a la foto: talla xurros que es vendran a un preu de 6€ el quart de quilo (si són banyats de xocolata, seran un poc més cars).

Els altres «clàssics»

Les pistes de ‘cotxets’ Aragón (les dels grandolassos) han estat també un dels protagonistes habituals de sa Fira. La pista d’Orus Méndez ha estat tradicionalment una de les primeres en arribar i muntar, normalment amb l’hamburgueseria Barranco, i també una de les darreres en marxar. Molts d’anys estava més d’un mes a Sineu, però ja fa anys que només s’hi queda uns dies. Ara hi ha fira arreu dels municipis de Mallorca, i no és com fa 30 anys, que aleshores valia la pena quedar-se a un poble durant setmanes. A més, els joves ja no estan tant per “emocions” fortes, perquè en tenen a voler cada dia: parcs temàtics, Internet, jocs virtuals, etc. Les atraccions de fira, doncs, han perdut molt de pes en el conjunt d’il·lusions dels nens grans i els adolescents.

Barranco ha tengut tradicionalment el seu negoci dividit al llarg de l’any en dues parts: l’hivern el passava a Mallorca, on era època de fires, mentre l’estiu el passava a Menorca, època de festes patronals (Sant Joan de Ciutadella, etc.). De fet, el domicili ‘oficial’ dels Barranco era a Menorca, a Maó concretament, no a Mallorca. El pare va deixar el negoci als fills, que són els que el duen ara. Una fira sense que l’olor a oli de fregir impregni la roba dels que s’asseuen al xiringuito i hi fan un perrito amb patates, no seria una fira.

Els «clàssics» que he trobat a faltar i els dubtes que no me llevaran la son…

Ja no hi ha cotó de sucre ni pomes caramel·litzades?. Ja no venen els dels siurells de ceràmica? És normal que alguns bars tanquin abans d’acabar sa Fira? Quants cossiols es venen, tal dia com avui, com a regal del Dia de la Mare? No s’esclaten de calor les alpaques originàries de la Serralada Andina i les vaques de les terres altes originàries d’Escòcia? Per què no he trobat canaris, avui, jo que havia de mester una femella per fer colla amb un mascle que me sobra? Un redactor de DíNGOLA comentava que no ha trobat greixoneres. Una redactora comentava que havia parlat amb alguns comerciants que havien trobat que “faltava gent”, però en canvi, ahir va ser més bo que altres anys. I una altra redactora ens ha fet veure que, en les fitxes dels concursos de coloms i gallina mallorquina (penjades a cada gàbia, oferint info als visitants), les anotacions dels jutges estaven escrites en castellà, tot i que la plantilla era en català.

Res, palles mentals. Enhorabona a tothom que s’ho mereixi, i Molts d’Anys!