El seu nom era Youssef i tenia 14 anys com tu.
Però ell havia nascut a Palestina.
Com a tu, li agradava el futbol. Jugava amb una pilota que s’havia fet amb trossos de tela que anava replegant pel carrer. La seva mare mai havia pogut regalar-li una pilota de cuir com la que et varen regalar a tu.
Casualitats de la vida! Era diabètic, com tu. Però ell no sabia que existien les bombes d’insulina, menjava poc per haver-se de punxar el mínim (això era el que li deia la mare, però en realitat és que no hi havia res més al rebost) i un dia, quan li tocava la revisió anual (les esperes eren llargues, les revisions no podien ser trimestrals…) es varen trobar que l’hospital no era més que una muntanya de pedres… ja no es sentien sirenes, ja no sentien plorar a ningú. Només silenci i pedres…
A en Youssef, com a tu, no li agradava a anar a escola. El curs passat va començar dues setmanes més tard. Quina sort, veritat? Però les classes no es varen retardar perquè estiguessin de reformes o perquè no funcionés la calefacció. Una bomba sionista havia caigut al voltant. No era segur poder anar a l’escola.
En realitat, mai havia estat segur anar a escola. Sovint, pel camí, sofrien els atacs dels israelians, els insults, les pedrades… Però ara era encara pitjor.
Des de novembre, ja no va poder tornar.
No coneix les begudes energètiques, tan sols aquelles marques de refrescs que no sap que col·laboren amb els sionistes (segurament tu tampoc ho saps). Però… què més dona? la seva família tan sols té accés a entre 1 i 3 litres d’aigua diaris. No hi ha més.
Com tu, un dia es va barallar amb el seu amic, Amine. Quan tu et vares barallar amb el teu amic, el cridares després d’un parell de dies i vareu anar a passejar.
Quan ell es va decidir anar fins a ca seva per demanar-li perdó, la seva mare li va obrir la porta plorant. Uns soldats israelians se l’havien duit. No sabia perquè, ningú li va dir mai, mai va tornar…
Va veure la mirada perduda de la seva germana. Pensava que estava pensant en el seu germà però no, pensava en aquell soldat que es va ficar en una habitació amb ella mentre els seus companys es duien a n’Amine.
Tu has vist alguna cosa per la tele, n’has sentit parlar als adults, saps que alguna cosa passa… però basta amb tancar els ulls quan les imatges no són agradables.
El seu nom era Youssef…un dia va tancar els ulls per no veure les imatges que l’envoltaven i mai més els va tornar a obrir. Algú va decidir que no tenia dret a viure més.
(Aquest text és ficció, o tal vegada no. És la situació per la qual està passant la infància a Gaza cada dia).
Dijous, 31 de juliol, a les 19.30h, ens trobam a la plaça de l’Esglèsia per marxar per la pau i la vida.
Marta Gelabert González
| «Dedicat a Awdah Hathleen*, un home bo amb tothom, íntegre, generós, intel·ligent i comprensiu, que fou assassinat per un colon israelià per ventura mentre jo escrivia aquest relat de “ficció”.» (*) activista palestí en els territoris ocupats de Cisjordània, mort ahir en un atac. |
| CARTES DELS LECTORS Recordau que podeu enviar les vostres cartes per correu electrònic a sineu@ocb.cat i ocb.sineu@gmail.com, a l’apartat ‘Contacta’ns‘ d’aquest portal, o per missatge privat a qualsevol de les nostres xarxes socials (Instagram, Facebook o Twitter). Les cartes han d’anar signades, i amb número de telèfon i DNI. Aquestes dades no es publicaran, però DíNGOLA necessita tenir-les, per evitar spam i perquè el contingut de la carta no és contrastat ni objecte de revisió periodística. DíNGOLA no publicarà cap carta que no estigui signada, ni tampoc cap missatge que no sigui respectuós, sigui discriminatori o atempti contra els drets humans fonamentals. DíNGOLA es reserva el dret de publicar o no publicar les cartes que rep, en funció de la disponibilitat d’espai en la web o priorització d’altres continguts. DíNGOLA no aplicarà censura a cap carta publicada, però sí pot rebutjar la seva publicació si conté missatges racistes, homòfobs, feixistes, o de caràcter semblant. |
dingola.net 