Joan Vanrell
«Si no esquinces el fas ―que faci fils―, no podràs menjar panades» recorda que li deien, quan era al·lot, en Rafel Alomar i Sabater, Xec-mec, (Sineu, 1936).
El P. Rafel Ginard (Sant Joan, 1899-Artà, 1976) recull al seu calendari folklòric: «Un costum, a hores d’ara perdut, era el Dimecres Sant, a Sineu, al voltant del campanar, hi posen una gran quantitat de fassos [part més gruixada de la branca del fasser (DCVB)] per vendre als al·lots amb motiu del Dijous i Divendres Sant. I, ja el dimecres, se veuen fassos per tot Sineu i al·lots que peguen en terra amb el fas fent renou i alçant la pols dels carrers. El fas, aquests dies, és la joguina dels infants a Sineu».[01]
Abans de la reforma litúrgica de la Setmana Santa establerta pel papa Pius XII, l’any 1956, el Dimecres, Dijous i Divendres Sant a la parròquia es realitzava «por la tarde, a las 5, rezo de Maitines y Laudes».[02] Eren les matines del fas, la clerecia es reunia al cor i davant l’altar major s’hi col·locava un candeler triangular, el Capell del Pare Etern, amb 15 candeles: 11 representaven els apòstols que varen romandre fidels a Jesús; 3 a les Tres Maries (Magdalena, Salomé i Cleofàs); i 1, la del vèrtex superior, a Maria, mare de Jesús. En acabar cada salm l’escolà apagava una candela fins que arribaven «an es Benedictus, que ja només román sa des cucuió; i, en acabar s’oremus, s’escolà la lleva i zas! l’amaga davall l’altar major; i llavò se fa aquell renou, estabeig i talabastaix que dura cosa d’un minut, i que’l fan es del chor pegant an es cadirat i ets escolans p’es bancs i s’al·lotea que hi ès compareguda amb ses roncadores, massoles i altres erbes…».[03] Ja defora de l’església els nins esquinçaven el fas davant el portal major i les nines sonaven les roncadores [instrument de fusta que conté una roda dentada que en voltar topa repetidament amb una altra peça i produeix un so sec (DCVB)].[04]
Mn. Antoni M Alcover (Manacor, 1862-Palma, 1932) diu que aquest renouer es feia «en memòria des que feien es jueus com se’n duien pres el Bon Jesús de l’Hort de Getsamani cap a ca-Anàs i Caifàs, la nit de la Cena».
Fins a inicis de la dècada dels seixanta va ser habitual veure estols de nins esquinçant el fas per tots els carrers de Sineu; de fet, el lingüista Joan Corominas (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997), a la «fi d’hivern de 1964, dies abans de la festa», anotà a Sineu «que tant parlaven de ‘pegar amb so fas’ com de ‘fer es fas’».[05]
Al documental «La Setmana Santa de Sineu» de 1987, dirigit per Jaume Coll i Oliver (Llorito, 1951-2012) de Foto Vídeo SET-ART i que comptà amb l’assessorament històric de Mn. Bartomeu Mulet i Ramis (Sineu, 1916-2008), hi ha una recreació del costum dels fassos: l’asilat Miquel Jordà i Lladó, Vellana, (Sineu, 1928-1997) preparava els fassos al costat del cadafal i després l’al·lotea els esquinçava davant la portalada de l’església.
Tant el fas com les roncadores eren elements importants dins el paisatge sonor de la Setmana Santa i com ja hem esmentat escarnia el rebombori que feren els jueus en demanar, a crits, la mort de Jesús humiliant-lo.
—
[01] GINARD BAUÇÀ, Rafel (2022) Calendari Folklòric de Mallorca. Primavera. A cura d’Andreu Ramis i Miquel Sbert. Palma: SaïmEdicions, p.40.
[02] APS. Consueta de los actos de culto celebrados en la Iglesia Parroquial de Nuestra Señora de los Ángeles de Sineu 1941, redactada per Mn. Bartomeu Mulet i Ramis.
[03] Antoni M. Alcover Sureda: “Setmana Santa i Pasco” a La Aurora, any IX, núm. 398, de 9 de maig de 1914, p. 3.
[04] Informació oral de Miquel Fontcuberta i Palou, Fontcuberta, (Sineu, 1948); i de sor Margalida Jordà i Munar, Bernada, (Sineu, 1947).
[05] Recuperat de https://decat.iec.cat/documents/III/903.pdf
dingola.net 