Rafel Amorós ‘López’ i Jaume ‘Ramones’ improvisen surrealisme a l’Écafè

DÍNGOLA – Jaume, com era Madrid quan hi vivies?

JAUME – Poc sexe, el que em deixaven fer… moltes drogues, això si… i si, d’acord, un poc de rock’n’roll.

Prim com un espàrrec, d’una cinquantena d’anys però amb moltes rues de vida bohèmia que el fan més vell, pell fosca, cabells llargs i canosos, i mirada tendre i sincera. Aquest és l’aspecte d’en Jaume, un element que ha comparegut fa dos mesos per Sineu, i al que és habitual veure al Bar Sa Serradora o a l’Écafè. Pel seu aspecte, i com que era músic, per Sineu ja li diuen Jaume ‘Ramones’ (en honor al famós grup del mateix nom). Va néixer al Port de Sóller, va viure a Palma, després a Madrid (eren els temps de la Movida, del sex & drugs & rock’n’roll i, com ell reconeix, “un feia el que podia”), després a Argentina, després a Palma una altra vegada, etc. I ara a Sineu, “per poc temps” diu ell, “perquè me volen enganar i jo no vaig de truis”.

El sineuers ‘López’ i el solleric ‘Ramones’, ahir a l’Écafè.

No s’apleguen que no s’assemblin, diuen. Fa unes setmanes, fent una cervesa, en Rafel Amorós ‘López’ (el poeta amateur, l’artista surrealista i la persona que un dia vol crear una secció a Díngola que es dirà ‘Cotorrita Express’), d’una trentena d’anys, va conèixer  en Jaume. Tot d’una s’entengueren. I com que en ‘Ramones’ havia estat músic i a en ‘Lopez’ això també l’estira, ara fan manitas junts.

El primer acte va ser espontani. No podia ser d’altra manera. Totalment improvisat. Imprevist. Urgent. Ara que en tenim ganes. Ara que anem enravenats. Si s’hagués organitzat amb antelació, ja no hagués dit amb ells, i hagués estat un fracàs.

Diumenge capvespre eren a l’Écafè. En ‘Ramones’ amb una guitarra acústica, una harmònica i una ximbomba, i en ‘López’ amb un corn de la mar i la seva trastornada ment. Muntaren una mica d’escenari al racó del bar habilitat per això. En Pere Joan, l’amo, envià algun whatsapp. Miquel, de Díngola, en feu un avís urgent al Facebook. I en vint minuts el cafè es va mig omplir. Comparegueren una vintena llarga de persones. Començaren els poemes, els renous, les beneitures, les cançons. Tots dos són enamorats del local (bé, de la simpatia i saber fer de na Ramirada, i de la guapura de na Cati, diuen a Díngola, i dels demés no en xerren) i, per tant, el seu primer acte públic havia de ser allà, a la seva meca espiritual. Curt i senzill. Tabac, cotorritas per amunt i per avall, culs com a objecte de desig, pets com a icona, mamballetes, que està de bona na Fulanita de tal, acords de guitarra i sonades mal fetes del corn de la mar, més mambelletes. Només podia anar així… Només podia anar bé…

To be continued. O potser no.

Entrevista prèvia al concert

Demanem disculpes per la pèssima qualitat del so. Com dèiem abans, el concert fou espontani, completament improvisat. Per tant no disposàvem de cap eina per gravar excepte alguns mòbils. L’enregistrament es fet amb un iPhone 4S. No hi ha miracles. Tot i això, creiem que es pot aprofitar part de l’entrevista si es juga amb el volum del vostre dispositiu (ordinador,…).

–