Vomitant pestes contra lo català
És quasi un entreteniment llegir els comentaris que apareixen en els diaris digitals cada vegada que es veu una camisa verda, una senyera quadribarrada o una estelada independentista en algun acte popular. Senyal que, encara, estem a anys llum del que succeeix al Principat, on veure una festa sense símbols seria titllada d’insípida i de impopular.
Una de les ‘perles’ d’aquests passats dies en els comentaris anònims dels mitjans digitals.
Quan el grupet de fatxes de sempre (perquè a través de les ID electròniques es veu que sempre provenen dels mateixos ordinadors) veuen una notícia digital d’un acte on hi ha la foto d’algun símbol propi, mallorquí, o en defensa del català o de l’autogovern, els puja d’acidesa d’estomac i amollen pestes en forma de comentaris baix de la notícia. Alguns, fins i tot, escriuen mitja dotzena de missatges utilitzant diferents pseudònims i perfils falsos.
Ja va passar quan l’Obra Cultural Balear de Sineu va promoure de treure senyeres o llaços en els balcons el dia de la fira de fa dos anys (6 de maig del 2012), amb notable èxit, per cert. Dies després la delegació de Sencelles va promoure fer el mateix. I les delegacions d’altres municipis. Doncs quan les noticies varen sortir als diaris, els comentaris feixistes i anticatalanistes no es feren esperar.
L’excusa es que aquests símbols polititzen les festes. Precisament una festa sense cap símbol en un poble sense signes d’identitat té els dies comptats segons tots els especialistes (i aquí és recomanable llegir l’article de Felip Munar en la passada Díngola en paper). Són els qui volen esborrar aquests símbols els que polititzen les festes (o mantenen la identitat polititzada, neutre, asèptica, com a ells els hi convé). Alguns d’aquests (però no tots, només els més ‘moderats’) són els que defensen lo nostro només quan no suposa cap perill per l’estatus quo vigent, però tot d’una que lo nostro suposa un risc per a la superioritat del castellà o la integritat de l’Estat Espanyol, lo nostro deixa de ser important i es limita a coses molt folkclòriques. Després hi ha els més radicals, que sense embuts ataquen contra tot el que faci la mínima olor a català, i que obertament s’encasellen en la dreta més extrema. I finalment hi ha els gonelles.
Una altra mostra dels comentaris anònims en el diari Ultima Hora.
Però alerta, que no només es la senyera quadribarrada o l’estelada els símbols o banderes que els provoquen rebuig. El propi color rosa provoca rebuig als que, rabiosos davant l’ordinador, amollen pestes… el frikisme de la festa els provoca rebuig, la naturalitat de la festa els provoca rebuig, la no oficialitat d’aquesta els provoca rebuig, que el poble faci i inventi la festa els provoca rebuig…
La convivència d’una bandera gai, una bandera basca, el color rosa, la senyera, la metàfora del San Fermín, la varietat dels pregoners (recordem que l’any passat va ser ‘argentí’ i, per tant, castellanoparlant), algunes estelades (també presents, per cert, en els moros i cristians de Pollença i de Sóller, i en el Coso de Felanitx, i a l’embalat de Sencelles…) i un encuentro digne de la Pasqua més surrealista, fan de la mucada la festa més de tots i la més plural. Precisament tot el contrari del que volen els que amollen pestes perquè hi ha banderes quadribarrades o estelades.
Repetim, és molt entretenidor pegar una ullada als comentaris (sempre anònims) que es vomiten baix de les notícies digitals del dBalears, Ultima Hora, etc. Si teniu un moment, passau-vos-hi! Venga! Passareu gust!
Dia de molta pell
Una anècdota més, entre els milers d’anècdotes, va ser a l’horabaixa quan la gent començava a omplir la plaça d’Es Fossar.
Un homenet d’edat seu a l’ombra, just davant del portal de casa seva, en un carreró proper a Es Fossar, quan un grup de mitja dotzena d’al·lotetes externes passa per davant ell en direcció cap a la festa. Quan les al·lotes han just passat l’homenet els cridà… Nineeeeees!… Dues d’elles, rient, cada una d’elles amb una botella de pomada fresca en la mà, tornen enrere per veure que vol l’homenet. Quan són davant ell, l’homenet se les mira d’alt a baix sense dir res i, després, els amolla… I sa vostra mare ho sap que anau vestides així? Què no tendreu fred en tocar sa serena amb tan poca roba?… Les dues al·lotes riuen i es miren els shorts ultracurts que duen i li contesten: L’amo, així els jovençans ens miren més ses cuixes i ens volen glapir! I tot seguit una d’elles li dóna un tassó de plàstic i li omple amb el suc de la botella de pomada, li riu i totes dues parteixen amb les amigues que ja són vint metres per davant. En aquests moments passa un redactor de Díngola i l’homenet el reconeix com a sineuer, i això li dóna certa confiança: Jove, que és això que m’ha abocat s’al·loteta aquella?… I Díngola li contesta: Beveu, l’amo, beveu, que avui tot és alegria… I l’homenet s’empassa el tassó de pomada i crida fort molts d’anys a tots!
(MP: article que combina, a posta, opinió i fets; i és que un tema com el dels símbols només pot ser tractat així, amb sentit de l’humor).
dingola.net 