[OPINIÓ] Quan ho tenguérem tot…

L’estiu -sense escola, infants que érem- era una temporada certament esperada i desitjada. Com ara, però d’una altra manera. La mercromina tacava els genolls durant part de l’estiu i lluïa d’enfora baix dels calçons curts que s’usaven aleshores. Fins que l’aigua salada de Son Bauló esborrava el seu rastre fins a la propera ensopegada i plors.

Un Simca -que es feu famós amb la cançó de Los Inhumanos sobre les dificultats de fer l’amor dins d’aquest utilitari-, o un Seat 850, tant fa, sense aire condicionat i amb els vidres que es pujaven i baixaven manualment -es clar-, carregat de tovalloles, gelera amb meló i síndria, para-sols i ràdio-cassette per escoltar en Julio Iglésias, ens portava cap a vorera de mar a mu mare, la meva padrina jove, dues de les meves cosines, el meu germà i jo, i de vegades alguna cosina o cosí més. En aquell temps la benemèrita era més benèvola i no mirava per dos o tres al·lots més dins el cotxe de quatre places. Si no multaven n’Ozores o n’Alfredo Landa a les pel·lícules, per què havien de multar la família Serigot o qualsevol altra família sineuera, que feia el mateix?

Anar a Son Bauló era com anar a casa. Qui ens gosaria dir, a nosaltres infants, que allò no era nostre? Sempre “acampàvem” en aquell mateix redol vora les roques, on segons com et posaves un pinar hi feia un poc d’ombra. Les meves cosines, el meu germà i jo, jugàvem pel pinar proper que va cap a Son Real, cercàvem pagellides o cornets de la mar, o glapíem peixets petits amb un gambaner en el lago -en realitat, la desembocadura del torrent de Son Bauló, lloc d’aventures ideal-. Segurament seguint un ‘maternal’ instint de cura i hospitalitat que aleshores no ens coneixíem, ficàvem els peixets dins un poalet i els dúiem cap a Sineu amb l’esperança de surar-los i donar-los “millor vida”, tot i que el dia després ja solien ser morts, perquè llavors encara no sabíem que la “millor vida” era allà, al llac, al torrent -allà era la millor vida per a ells i, també, per a nosaltres, encara que nosaltres hem estat trenta anys o més per descobrir-ho-.

Un xiringuito il·legal, ara ja fa temps esbucat, devia ser encara la cicatriu deixada per una època desarrollista post-franquista i dels inicis del boom turístic, que només feia uns anys que havia passat. Allà anàvem a dinar, i el cambrer -un gitano foraster molt atent i que flirtejava amb mu mare i sa madrina, encara joves i que havien gosat anar a sa platja “sense els homos”-, ens preparava sangries, margaritas i altres cocktails d’estrangers, i bananas split -que sempre m’han semblat un element fonamental en l’imaginari popular sobre el turisme mallorquí-.

Aquest escenari de completa felicitat continuava durant les festes d’agost, quan tota la família posava peus davall una mateixa taula, per engolir l’ensaladilla i una ben rostideta porcella, com només mu mare sap preparar. No hi havia ressaques, ni emprenyadures per no haver pillat la nit abans, ni remordiments per doblers tudats darrera copes euforitzants. L’escenari, ja diferent, s’allargava a l’hivern, on tots els cosins més grans, tots els tíos i tíes, i alguns padrins, ens veiem a les matances, que també “eren com Son Bauló” o com els dinars de festes -ja m’entenc a mi mateix, i alguns m’enteneu, no?-: eren fer-se alguna crostera més, jugar enmig del carrer i després de dinar escoltar les històries que contaven els majors, sempre les mateixes.

Son Bauló ha canviat. Un fashion Moai, que monta galas de tarde cada diumenge, amb joves que van al gym i al·lotes amb shorts molts curts, és a uns pocs metres d’on hi havia el xiringuito de les roques. Centenars de turistes omplen la platja. També nosaltres hem canviat. Uns cosins hem passat per la universitat i hem viscut temps a pisos d’estudiants, hem contractat hipoteques i hem comprat cases -potser fora de Sineu-, altres viatjam molt, alguns tenim feina estable, altres negoci propi, uns tenim o esperem fills o nebots o filloletes, tenguérem-tenim-i-tendrem amors i amants, i patírem-patim-patirem separacions, alegries i plors, i, absolutament tots -això segur- tenim alguns problemes quotidians. Els tíos i tíes feren les seves cases, compraren cotxes més moderns, feren algun dobler i es jubilaren. Alguns ja no hi son, altres son vells o estan malalts, i altres rinso-ranso.

Aquestes darreres setmanes sovint he anat a córrer un poc per l’àrea natural Son Real, just devora Son Bauló. Encara me sembla bella, la platja, tot i la massificació. Me sembla “meva” encara. Avui feia figuretes amb l’arena, com fa trenta anys o més, mentre un corb marí me mirava. Era bell.

Potser és nostàlgia.

El que és clar és que fer-te gran et dona seguretat en tu mateix, criteri i experiència. Però et lleva tota la innocència d’aquells dies de gambaner i banana split.

No ho sabíem. Però el cert és que, sense tenir res, ho teníem tot.

Miquel Puiggròs Noguera (a la meva família)

“L’aigua, la terra,

l’aire, el foc

són seus,

si s’arrisca d’un cop

a ser qui és”

 

Salvador Espriu, nascut tal dia com avui del 1913.

 

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: