[Espipellada científica] Temps era temps… Temps de sequers d’albercocs.

Un record especial per la meva cosina Joana Maria Mestre Niell, a la que estic segur que li hauria agradat llegir aquestes línies.

Temps de sequers d’albercocs

Són temps d’albercocs, en el llenguatge científic Prunus armeniaca, probablement una de les fruites més aprofitades a Mallorca, perquè, a banda del consum frescs, d’ells se’n fan exquisides coques i ensaïmades, confitura, empotat a l’almívar, i gelats, també s’empren en la preparació de salses, i deshidratant-los s’obtenen albercocs secs, coneguts com orellanes. M’agraden els albercocs i els productes derivats, però no soc expert en la seva elaboració, tampoc no podria donar lliçons precises sobre la transformació de l’albercoc en un producte assecat, però si conec la feina del grup de la UIB en Enginyeria Química que treballen en la millora de la seva conservació. Dit això, el títol vos pot semblar una faronejada i ganes d’omplir paper, o la pantalla de l’ordinador, res me lluny de la meva intenció, el que vull és exposar uns records i unes imatges de quan a Sineu, sí, ho he dit bé a Sineu, es feien, com actualment a Porreres, sequers d’albercocs, que, vists en la distància, tenien la seva importància econòmica i social.

La informació pròpia l’he completada amb una bibliografia molt bàsica que he resumit al final de l’article. No he trobat la data exacte en que els albercocs s’introduïren a l’Illa, però si que hi ha constància que fins el segle XIX foren un cultiu en secà i només per a consum domèstic. Sembla que cap el 1915 les Balears era la regió amb més hectàrees cultivades i amb el rendiment més alt de tot l’Estat. Però la història d’aquest cultiu no s’ha alliberat dels moments foscos, els anys 40 del segle passat aparegueren les primeres infeccions pel Capnodis tenebrionis, conegut com escarabat albercoquer, i l’any 1968 va haver-hi una plaga devastadora d’aquest coleòpter. D’acord amb el que explica Margalida Forteza (1), pràcticament no hi havia albercocs per collir, la solució a la que s’arribà després de moltes proves, fou la d’empeltar l’albercoquer en un peu d’ametller o de prunera, dues espècies del mateix gènere que l’albercoquer, però més resistents a l’escarabat.

A la dreta adult de Capnodis tenebrionis, a l’esquerra larva i pupa de l’escarabat. Les larves són grans devoradores dels trocs, activitat que acaba per matar els arbres. (2)

Després de la desfeta causada per l’escarabat, amb molta feina és pogueren recuperar part de les varietats antigues i se n’introduïren de noves. Sense entrar en llistats de noms, explicaré que de forma molt general i d’acord amb les característiques dels fruits se’n poden diferenciar dos grups: els que són més grocs per defora i la carn és més blanquinosa, són més primerencs i duren menys, mentre que els anomenats vermells, tenen la polpa color taronja i més densa, són més grans i maduren més tard. Els sequers és fan majoritàriament amb la varietat galta roja, els seus pinyols són dolços, una vegada assecats són bons per menjar i també s’empren en cosmètica. La varietat canino que ja es cull el mes de juny, també s’utilitza als sequers, i dels pinyols habitualment se’n fa planter.

Ens trobem a principis d’un estiu de l’any 1955, a Sineu hi ha molta activitat en la preparació d’un terreny pla i sense obstacles que dificultin l’arribada dels raigs de sol. També s’acaramullen els canyissos, netejats i endreçats, sobre els quals s’estendran els albercocs que s’han d’anar deshidratant fins a quedar pràcticament lliures d’aigua. Pel que he pogut llegir, Sineu no se considera actualment, un lloc productor d’albercocs, el municipi capdavanter és Porreres, seguit de Felanitx, Montuïri, Llucmajor, Campos i Sant Joan. Tinc la sospita que a l’època a la que ens situem, al nostre poble sí que se’n coïen en quantitat, potser que patís l’acció del Capnodis i es perdés una part important de l’arbrat, en qualsevol cas quasi bé segur que, pel volum del sequer al que me refereixo, se’n havien de dur d’altres lloc. La productivitat albercoc sec/albercoc madur és relativament baixa, només de l’ordre d’un 25%.

L’empresa que feia el procés de assecar els albercocs i la seva posterior comercialització, estava formada per tres socis: en Joan Mestre Garrit, n’Antoni Camps i en Francesc Bergas Barraque. Durant l’època del sequer podien reunir una trentena de persones, amb un component majoritari de dones, que, per parelles, iniciaven la tasca de xapar els albercocs per la meitat i treure el pinyol, seguia la feina de col·locar-los a sobre dels canyissos ben composts amb l’objectiu de que n’hi cabessin el màxim.

Les dues imatges són del sequer de l’any 1955, i són propietat de l’autor de l’article.

La conservació dels albercocs assecats passa per l’ensofrat, un procés que explicat d’una forma molt bàsica consisteix en el tractament del fruit sec amb anhídrid sulfurós produït per combustió del sofre, així s’aconsegueix l’esterilització i la conservació del producte. Jo no record si, en el cas dels sequers de Sineu, això es feia diàriament, el que si tinc molt clar és que al magatzem, el casal que tenien en Joan Garrit i na Maria Parreta, els meus concos, prop de l’estació del tren, hi havia un ensofrador gran, tancat a pany i clau, i tapades totes les encletxes de les portes amb paper de diari.

Les dues imatges són del sequer de l’any 1955, i són propietat de l’autor de l’article.

Pel que explica Mateu Morro (3), l’albercoc sec de les Balears presenta un conjunt de característiques que el fan molt més apreciat que els d’altres llocs de la Mediterrània, entre les quals: un aroma més intensa, més dolçor, un punt d’acidesa equilibrat i un color molt més ataronjat. L’any 1955 ja s’exportaven albercocs secs de Sineu, pintaria els paquets fets en paper transparent i de forma rectangular. També s’exportaven figues seques i alls, i, molt probablement l’exportació es feia de d’enllà de l’Atlàntic, perquè recordo un viatge d’en Joan Garrit a Nova York relacionat amb el comerç del productes que elaboraven. En aquest sentit al llibre que he citat (1), s’explica que als Estats Units s’utilitzaven els albercocs per fer galetes, l’alt contingut en àcid cítric fa d’ells un excel·lent conservants natural, i també per fabricar pastissos, confitura i bombons de xocolata, menta i albercoc. Així mateix parla del seu ús al Japó per a postres d’arròs agredolç.

No tinc dades del moviment econòmic que les activitats relacionades amb els albercocs, les figues i els alls, suposaven en aquells temps, però hem de pensar que estant en època de postguerra, tant de la Civil Espanyola com de la Segona Guerra Mundial, la precarietat era una de les constants de la vida. El fet que un número relativament alt de persones pogués treballar en el seu poble des de finals de la primavera fins a pràcticament la tardor, inclús part de l’hivern en la tasca d’empaquetar, havia de ser molt benvingut. A més hem de comptar amb l’entorn de feines que duien associades els sequers, des de els propietaris de les explotacions dels fruits i els qui els recollien, als encarregats del transport, amb carros naturalment, als fusters i altres oficis implicats en la fabricació dels caixons i els canyissos, tot un seguit de mà d’obra que es quedava al poble. En definitiva un sector en la base del teixit productiu que, desgraciadament, va desaparèixer de Sineu, però que altres pobles han sabut mantenir (4).

Acabades les feines del sequer d’albercocs s’organitzava una excursió que, no podia ser d’altra manera, es feia el 18 de juliol, un any a Caloscans, l’altre a Son Bauló, sempre a llocs propers, aquest dia els amos convidaven a dinar a tot el personal. Jo com a nebot d’un dels propietaris m’hi apuntava cada any, era un dels poques visites que en aquell temps fèiem a la mar. Un aspecte anecdòtic de la paraula albercoc és el significat per referir-se a una persona que fa el bàmbol, i que tant ben reflectit queda a les Rondalles. Els que a continuació cito són exemples trets del llibre L’hort de les Rondalles Mallorquines del Dr. Carles Amengual (5):
I s’aubercoc assegut damunt ets ous, cóva que cóva, i espera qui espera…” L’amo de So Na Moixa.
Idò ¿què havia de dir? Los demanà s’aubercoc…” En Pere de sa butza.
Quan el Bon Jesús va sentir aquell aubercoc, d’allà on era digué tot d’una…” En Joanet de sa gerra.
La cita d’en Carles Amengual, especialista en plantes medicinals i de Selva, és un bon pretext per acabar recordant els versos del bolero Albercocs i cireres, del Parado d’aquell municipi:

Albercocs i cireres bona vianda!
Bona vianda, sí,
Perquè quan són madures
Curen sa panxa …

Bibliografia:
(1) Margalida Forteza (2015). El sequer. Telm Produccions, 48 pàgines.
(2) https://www.researchgate.net/publication/287800393.
(3) Mateu Morro (2005).- Els albercocs de Porreres. Ara balears, 24 d’abril.
(4) http://ralfilauren.blogspot.com/2018/07/albercocs-secs-es-sequer.html
(5) Carles Amengual (2017). L’Hort de les Rondalles Mallorquines. Menjavents, 296 pàgines.

[text de Biel Moyà, biòleg, biel.moya@uib.cat]

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: