[Espipellada Científica] Entrevista a Sebastià Darder. “Ecologia versus turisme: podrà millorar aquesta relació l’experiència de la Covid-19?”

Ecologia i turisme, vis a vis entre dos sineuers

Potser vos resulti estrany que a la secció Espipellada Científica parlem d’una activitat que històricament no ha tingut una relació gaire cordial amb l’ecologia, una ciència preocupada per la conservació de la naturalesa en general i la de les Illes de forma molt particular. No, no hem sofert cap mutació que ens desviï de la nostra manera de pensar i veure la relació que ha de tenir l’home amb els ecosistemes, el que ha passat és que amb la pandèmia del SARS-Cov-2, i les conseqüències que estem patint, hem albirat l’oportunitat de canviar alguns del paradigmes que fins fa poc es consideraven inamovibles, i crec que el conflicte del turisme amb la naturalesa n’és un. Aquest moment de pausa s’hauria d’aprofitar perquè polítics i hotelers repensin i modifiquin un model basat en el consum de recursos i de territori.

No se m’hauria ocorregut escriure sobre la relació entre ecologia i turisme si no hagués estat per la pandèmia i per l’amistat que tenc amb en Sebastià Darder, a qui consider, pels seus molts d’anys d’experiència en el món del turisme, no només a Mallorca, una persona prou capacitada per respondre a algunes de les qüestions que en aquests moments em semblen importants per ajudar a resoldre el dilema, fins ara, sense solució: turisme versus sostenibilitat? O dit amb unes altres paraules: és possible un turisme compatible amb el medi, i en certs aspectes i a determinats llocs més civilitzat?

Estareu d’acord que el dilema ecologia-turisme amb un munt d’interessos contraposat té l’economia com la paraula clau, sobre la qual pivota la resta de relacions. A pesar que ecologia i economia són dues paraules que semblen irreconciliables, bàsicament perquè l’home sempre pretén treure’n el màxim profit dels ecosistemes, ambdues tenen una arrel grega comuna. Eco prové de oikos, que significa casa, per tant definim ecologia com la ciència que estudia la casa, l’hàbitat o l’espai on vivim els éssers vius, mentre que economia és l’administració dels bens d’una casa, una comunitat, un estat. Una de les moltes paradoxes de la vida.

Serem capaços de fer compatibles la conservació dels ecosistemes insulars amb l’economia derivada del turisme? La frase del catedràtic d’ecologia Jaume Terrades crec que contextualitza molt bé el quid de la qüestió: “El món no es mou per raons ètiques, ho fa més aviat per raons econòmiques, i el que més urgent resulta és canviar els sistemes econòmics de manera que les accions a favor del medi es vegin gratificades”.

Anem a parlar de tot plegat amb en Sebastià Darder.

És inevitable que en primer lloc parlem sobre la teva visió de com aquesta aturada de l’activitat turística, causada per la pandèmia, del tot imprevisible i mai vista per la nostra generació, pot suposar un revisió d’un model de turisme fins ara basat en un consum del territori i en un creixement sense límits. O tal volta, quan recordo la frase de Victor Hugo: “És una cosa trista que la natura parli i l’home no l’escolti”; no sóc més que un altre romàntic?

Crec que el número d’hotels que obriran aquest estiu no superarà el 50%. Pel que fa a l’ocupació el meu pronòstic és que només serà de l’ordre del 40%.

Amb la il·lusió i la càrrega emocional pròpia d’un jovenet, quan estudiava Turisme pensava que a l’època de la dictadura, amb Fraga Iribarne de ministre de Turisme, s’havien equivocat amb el model turístic instaurat arreu de l’Estat, incloses les nostres Illes. Quan en lloc de massificar s’hauria pogut crear un turisme del tipus “Costa Blava” francesa de qualitat, amb menys hotels i de millor categoria. Però es veu que llavors era més important créixer com fos, i així donar feina a molta de la població desocupada d’un país lluny de la modernització, i mancat d’un teixit industrial a la majoria de les regions. Però els anys han anat erosionant aquest romanticisme que comentes i que, com he dit, també jo tenia al principi, perquè he vist que, per dir-ho d’una manera entenedora, la lluita pel negoci és molt dura. I he viscut casos d’empresaris que han basat la seva estratègia turística amb un cert aire més emocional que pràctic, i han sucumbit a la competència. Romanticisme i economia formen un binomi molt difícil de casar.

Centrant-nos en el fet insòlit que és la pandèmia no hi ha cap dubte  que ens hem de repensar la nostra actitud en front de la vida en general. Però, si deixam de banda altres qüestions i ens fixam només en  l’economia, la línia de flotació del turisme ha quedat tocada. No puc obviar que la principal indústria de les Balears, de la qual quasi un 83% de la població viu directa o indirectament, és el turisme, i això afegeix angoixa i patiment a la població, a part del que ja té referent a la salut,  que se’ns dubte és el més important. Resumint, penso que la massificació no és bona en cap territori i entenc perfectament els postulats dels ecòlegs, carregats de raons científiques. Cal una entesa entre ecologia i turisme en què ambdues parts acostin postures, i s’arribi a un consens, que per a mi consisteix a reduir el número de visitants i que aquests tenguin millor poder adquisitiu. Ara mateix pot ser és un bon moment per començar a parlar-ne perquè una ocupació dels hotels del cent per cent estarem temps a tornar-la a veure.

Un romàntic?

A principis de la dècada dels anys 30 del segle passat l’arquitecte, urbanista i dissenyador de jardins Nicolàs Rubio i Tudurí (Maó, 1891–Barcelona, 1981), va projectar a Alcanada un espai de vacances denominat llogaret – hotel, molt diferent dels models del sud de França, amb hotels, passeigs marítims i casinos.

La idea del deixeble de Forestier i col·laborador amb ell en el disseny del Parc de Montjuïc (Barcelona, 1925), i aleshores director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, era construir un nucli de petits habitatges per a 2 o 4 persones prop del mar, però respectant l’estructura de la costa, sense grans hotels i possibilitant només un creixement controlat de xalets una mica més grans a la perifèria, evidentment de piscines ni se’n parlava en el projecte. Tot plegat en un entorn amb vegetació autòctona i espais verds. La casa, propietat de Rubió i Tudurí, encara es conserva, i també algunes de les primeres petites edificacions.

Elena Ortega, Cesc Mulet (2015). ALCANADA. La Perifèrica Produccions, 175 pàgines.

La lectura del llibre del Dr. Salvador Macip Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2020), en què l’autor advertia l’any 2009, després de l’anomenada “grip porcina”, que ens havíem de preparar perquè tard o d’hora n’hi hauria una altra de més greu, me fa inevitable la pregunta: Sebastià, tu que has ocupat càrrecs de responsabilitat, si la pandèmia actual ens agafa en plena temporada turística t’imagines que hauria pogut passar?

Un sistema econòmic basat en el monocultiu, com és el cas del turisme a la nostra comunitat, és fràgil, i està agreujat per la insularitat. Tot i que no podem prescindir del turisme, cal repensar el model per anar introduint modificacions que atenuïn els efectes de la globalització i de pertorbacions com la del Covid-19.

Hi ha tres episodis anteriors, no gaire llunyans, que potser ens haguessin pogut obrir els ulls. El primer fou la vaga de controladors aeris estatals que va succeir a la transició entre la tardor i l’hivern, en aquest cas els perjudicis foren menors. Una repercussió també petita tingueren les cendres del volcà islandès Eyjafjallajökull, espargides per tota la part meridional d’Europa, perquè va ocórrer abans de l’inici de la temporada turística. Però fa tres anys la legionel·losi a alguns hotels de Palmanova el mes de setembre va significar el final de la temporada turística a aquella zona, per la fuita massiva dels que allí s’allotjaven. Però res igual del que ha passat amb la pandèmia d’enguany. No vull ni pensar el caos sanitari que s’hauria pogut produir, amb mesures extremes com l’evacuació ràpida cap als països d’origen, o el que encara hauria estat pitjor, quarantena als hotels, i saturació dels hospitals, una situació que ni el més pessimista es podia imaginar. Afortunadament el confinament s’inicià abans de l’arribada massiva de turistes, però en un pla econòmic afectarà, i de quina manera, al conjunt de l’economia lligada al turisme: treballadors, indústria auxiliar, empresaris i la pròpia administració pública amb la davallada dels ingressos per impostos.

El pla turístic del Consell de Mallorca concretarà l’eliminació progressiva de 120.000 places, ho llegesc al diari Última Hora del diumenge 30 de maig de 2020, és el que es coneix com a Pla d’Intervenció en Àmbits Turístics o PIAT; amb aquesta actuació el nombre de places turístiques de l’Illa baixarà progressivament fins a les 310.000. Quina és la teva opinió al respecte?

Quant a la sostenibilitat els nombres són molt favorables pel territori; parlam de 120.00 places menys que, amb 80% d’ocupació mitjana els sis mesos de la temporada, suposen 17.280.000 pernoctacions. A això, hi hem d’afegir l’estalvi de recursos: aigua, combustibles fòssils, queviures, la reducció de residus, i la minva de la contaminació.

Fa anys que els successius governs de les Illes Balears parlen del PIAT, conegut dins el món de l’hoteleria com un pla de mai acabar. Amb aquests pla s’eliminarien quasi bé una quarta part de les places hoteleres oficials, fins aquí magnífic. Però, quin cost econòmic tendria aquesta actuació? Una pregunta difícil de respondre perquè significa un xoc d’interessos entre administració i hotelers. Si s’arribàs a un acord, el que tinc molt clar és que s’haurien d’eliminar les places hoteleres de menor categoria, per així fomentar un turisme de major potencial econòmic i, en definitiva, més involucrat amb la sostenibilitat del lloc que visiten.

Ja que me donau l’oportunitat aclariré que, fent números a l’engròs, la disminució de places destruiria, com a mínim, uns 12.000 llocs de treball directes i centenars d’indirectes així com una pèrdua d’ingressos d’uns 1.382 milions d’euros anuals, dels quals 497 milions vindrien de pagar sous i salaris; uns 146 milions de no pagament de les cotitzacions a la seguretat social, 160 milions per pagar queviures, 38 milions per energia, 92 milions per despeses generals i 203 milions d’imposts directes i indirectes que deixaria d’ingressar l’Administració local, CA i Govern de l’Estat.

Un tema importantíssim, transcendental pel seu abast social, és el dels treballadors de la industria turística. Tenc molt clar que hi ha gent ben preparada en els diferents àmbits del turisme, no només en la restauració sinó també en tots als relatius a la gestió. Però malgrat això hi ha la queixa, repetida una i una altra vegada, de la manca de professionalitat, en alguns del serveis que s’ofereixen, no només als hotels sinó també a bars i restaurants. Per què passa això? Quina solució hi veus? Manca formació, manca especialització?

A Mallorca podem tenim un alt nivell pel que fa a la formació dels futurs treballadors de l’hoteleria. Però tota aquesta estructura es perd quan parlam del sector extra-hoteler de restauració i bars. Un problema afegit és el de la contractació de personal eventual en el moments àlgids de de la temporada, i això també passa als hotels.

A la UIB tant els estudis superiors de turisme com a l’Escola d’Hosteleria, i també l’escola privada de turisme Felipe Moreno, satisfan les necessitats de la industria turística. A més a més hi ha una estreta col·laboració de les més importants empreses hoteleres, per assegurar la feina una vegada els estudiants acaben els seus cicles formatius. Aquestes mateixes grans i mitjanes empreses també aporten formació presencial o bé online als seus treballadors al llarg de tot l’any. Per tant és palesa la voluntat inequívoca de l’empresariat mallorquí per tenir un personal ben qualificat i així millorar la qualitat i diferenciació del seu producte.

Hi ha dues raons bàsiques per explicar les queixes a què fas referència en la pregunta. La primera és perquè aquells establiments tenen personal fix de fa molts anys sense cap ànim ni interès de millorar. I la segona, i probablement la més important, perquè agafen personal –també passa als hotels- per cobrir les necessitats de servei quan arriben al màxim d’ocupació i demanda en el cas dels mesos de juliol, agost i mig setembre. En aquestes condicions no trobes, i menys per un període curt de temps, personal qualificat ni amb ganes d’aprendre l’ofici, com deien antigament, treballen a l’hoteleria només per l’instint de supervivència i no tenen cap interès per formar-se.

Afegiria els comentaris irònics d’aquests treballadors: que és una feina poc agraïda, de molt sacrifici, amb horaris dispars i que, a més, s’ha de treballar dissabtes, diumenges i festius. És una espècie de cercle viciós, en el sentit que el jovent sense formació es queixa de fer feina quan la majoria gaudeix de vacances i amb un sou de mileurista, però a la vegada no són pro-actius per canviar el seu estatus rebent una formació que, per acabar d’arreglar-ho, solen exigir que sigui dins l’horari laboral.

Acabaré aclarint que tampoc parl del cent per cent dels treballadors eventuals però sí de la majoria. Però és cert que aquí tenim un aspecte negatiu que no només afecta els turistes, sinó que també patim els residents.

El Port d’Andratx és un dels llocs que, igual que les badies de Palma i d’Alcúdia, més ha sofert els efectes de la balearització. Ni a terra ni al mar resta espai per posar el peu o intentar nedar. El territori ha quedat copat, i això només és la part visible, llavors hi ha la necessitat de recursos bàsics com l’aigua i l’energia, i l’eliminació de residus.
Pere Llofriu (05/02/2020) “Glòria i dolor, i espavilats a la costa urbanitzada.
dBalears.

Ja som una persona major i des de fa molts d’anys, quan he viatjat a països com Alemanya, Anglaterra, Estats Units, Suïssa, França o Itàlia, entre d’altres, sempre he pagat una taxa turística als hotels. Llavors, per què aquesta reticència, o més bé, resistència del hotelers balears a posar aquest impost turístic que, pens jo, pot repercutir en una millora dels ecosistemes de les Illes i de retruc en un benefici per als turistes que gaudeixen de la natura?

L’ecotaxa ha creat un conflicte entre administració i hotelers, difícil de solucionar. La meva opinió és que ja no es deixarà de cobrar. Com diu la pregunta és un tribut d’abast pràcticament universal, però és evident que no és el mateix per a un turista d’un hotel de cinc estrelles, que per a una família de cinc persones que venen a un hotel d’inferior categoria durant una setmana o quinze dies.

El tema de l’ecotaxa és complex perquè va néixer amb una espècie de pecat original, el de la manca de consens entre l’administració i els hotelers. Aquest entrebanc no s’ha pogut superar, i tant uns com els altres posen sobre la taula els seus arguments, que creuen que són els que tenen més pes.

He viscut, en primera persona, les dues vegades que s’ha posat l’ecotaxa a les Balears i, evidentment, com a treballador de la indústria hotelera, puc explicar els motius que exposen els propietaris dels hotels contra aquest impost. Encara que la taxa no la paguen ells, sí que han de fer la feina de recaptadors, un altre servei de caixa que s’ha d’afegir als que ja fan. D’altra banda diuen que ja paguen un munt d’imposts, consum d’aigua i sanejament, d’energia, d’incineració, de residus, etc., a més del finançament del govern central que haurien de servir per la funció que l’administració autonòmica dedica als ingressos de l’ecotaxa. A més aquest impost està gravat amb un 10% d’IVA per a l’Estat, i encara, el que consideren un greuge comparatiu, perquè no es paga a altres comunitats de la costa mediterrània i tampoc a Canàries, competidors directes de les Illes dintre el mateix estat.

Aldous Huxley al llibre Carretera enllà, diu ben bé al començament: «Hi ha gent que viatja per negocis, n’hi ha que viatja per salut. No són pas els malaltissos ni els homes de negocis, però, els que omplen els grans hotels i les butxaques dels seus propietaris. Són els que viatjant “per plaer” com diu la frase corrent. Allò que Epicur (….) cercava en el seu propi jardí, els nostres turistes ho cerquen a l’estranger. És que hi troben la felicitat?» Què n’opines Sebastià, quina mena de felicitat cerquen els turistes que venen a Mallorca?

Els viatgers no turistes, en el sentit més romàntic de la paraula, Goethe, Lord Byron, Huxley, i en el nostre cas l’Arxiduc Lluís Salvador, Chopin, entre d’altres, són escassíssims, podem dir que en proporció són molts pocs. És una llàstima, però s’hauria d’incentivar aquest tipus d’oferta, perquè són les persones que realment donen un valor afegit a la seva estada a l’Illa. Els petits hotels, com els de Sineu o d’ambient rural, són llocs molt adients per aquests tipus de viatgers.

La majoria de turistes que ens visiten, així ho diuen les estadístiques, són europeus i per aquest ordre: alemanys, anglesos, nòrdics, centre-europeus i la resta llatins, inclosos els espanyols; només un 2,3% són d’altres continents. Què vull dir? Si heu viatjat pel nord d’Europa, coneixereu de les inclemències del temps i dels pocs dies de sol. Poder gaudir d’una o dues setmanes de sol, dels encants naturals de les Illes, dels llargs dies de la primavera i l’estiu és, per a les persones que ens visiten, una necessitat psíquica. Les vacances d’estiu són considerades com una medicina pal•liativa pel cos i la ment, i una despesa considerada fonamental dintre de les llars tal com ho poden ser el lloguer de l’habitatge, la llum, les assegurances i el telèfon. Qui és el valent que pot renunciar amb aquestes condicions a unes vacances de sol i platja?

Les facilitats que ofereix el transport aeri, tant per nombre com la baixa durada dels trajectes dels vols i la seguretat, són factors també a tenir en compte. A més a més, amb l’objectiu d’allargar la temporada turística, cada vegada s’intenta donar una oferta que vagi més enllà de la clàssica de sol i platja. Esports com cicloturisme, senderisme, activitats culturals i gastronòmiques, reunions i convencions, són activitat que ja hi són, però que consider que s’haurien de potenciar. Segurament, quan va començar la gran moguda del turisme, hauríem d’haver triat aquesta via com a prioritària, perquè l’altra la teníem assegurada.

En les dècades dels 60 i el 70 del segle passat, la complicitat dels illencs amb els turistes era prou evident, amb clares mostres d’hospitalitat cap als visitants que, és veritat, no deixaven de tenir un cer interès econòmic per la precarietat que he comentat al començament de l’entrevista. Ara la situació ha canviat i en determinats moments i llocs s’ha convertit en un rebuig, tal vegada motivat pels grups de joves radicals, però també perquè durant els mesos centrals de l’estiu hi ha una sobresaturació d’habitants.

He deixat per al final una qüestió que sé que has viscut de molt a prop, i a vegades, pels teus càrrecs de responsabilitat i el teu caràcter, amb molta angoixa: em referesc als desgavells que hi ha a les que anomenen “zones turístiques madures” com Palma Nova, Magaluf, i a altres llocs de la Platja de Palma. Com creus que s’ha pogut arribar en aquesta situació? Per què es manté? Té solució a curt termini?

Es tracta de no oferir un tipus de serveis que demanen els joves quan surten de casa i, sobretot, quan ho fan en grup. La Conselleria de Salut ha constatat, amb enquestes, que els joves que arriben a Mallorca i Eivissa entre juliol i agost tenen com al·licients, per aquest ordre: sexe, consumir alcohol i drogues, i gaudir de la música a pubs i discoteques. Per desgràcia, alguns d’aquests costum s’ha generalitzat entre els joves de les illes, i ho podem veure a les festes dels pobles.

Sí, ho he viscut ben de prop, i molts de moments amb patiment, però d’entrada t’he de dir que gràcies a la feina feta, tant en l’àmbit públic com en el privat, a dia d’avui ha disminuït molt el turisme de gatera a la zona de Palmanova i Magaluf. Com bé dius, no només està present a la Platja de Palma o a Magaluf sinó també a Santa Ponsa, Sant Antoni de Portmany i a altres indrets turístics de la Mediterrània i de les Canàries. He tengut una implicació molt personal en el tema. Fa anys que vaig proposar al cònsol Britànic que als instituts i les universitats d’Anglaterra s’impartissin un cop a la setmana normes de conducta cíviques i s’insistís en el perjudicis que a la llarga suposen aquests tipus de comportaments. En aquest mateix sentit he d’esmentar els esforços de moltes institucions, l’Ajuntament de Calvià, el Consell Insular, el Govern Balear, el Ministeri de Turisme, la Delegació de Govern Central, i diferents consolats, a més a més del britànic, segurament el més implicat. En l’àmbit privat cal assenyalar els esforços dels hotelers, puc donar testimoni de la seva implicació.

El problema és que mai tenguérem interlocutors per part dels negocis interessats en la disbauxa, propietaris de bars, pubs i d’altres tipus de llocs, que hi tenen el seus interessos. L’excusa per no donar la cara era la manca d’associacions que els representin. Això demostra el poc de l’interès d’aquest col•lectiu malgrat les inspeccions i l’assetjament policial, l’estratègia sempre ha estat escapolir-se i intentar tenir el màxim de joves als seus locals bevent a cor que vols. Per no implicar a tots els propietaris d’aquests locals, cal dir que molts, eren llogaters britànics que feien el seu agost, una any a Calvià i al proper desapareixien i s’instal·laven a altres indrets de la Mediterrània, amb la mateixa oferta per al jovent. En definitiva, gent sense escrúpols.

Hi ha en vigor diferents normatives, entre les quals una ordenança municipal a Magaluf, molt estricte per als locals de copes, en què estan implicats: propietaris, empleats i clients, i la vigilància de la policia local per assegurar el seu compliment. Des del Govern Balear, a banda de la normativa, la contribució més important són les inspeccions regulars en aquests locals, tant de tipus laboral com sanitari. Tot i que potser no és el més desitjable, s’ha fet imprescindible, durant els mesos de l’estiu, la presència de diferents cossos de seguretat, que col·laboren amb els hotels i les agències de viatges per engegar els turistes incívics.

Com informació complementària a l’entrevista amb Sebastià Darder, és summament interessant l’article d’Antoni Janer Torrens, “Per què Magaluf s’ha convertit en la meca de la disbauxa?” Publicat a l’Ara diumenge del diari Ara Balears, de 27 de juny de 2020. On s’analitzen els orígens del greus problemes que pateixen Magaluf i altres zones turístiques del litoral de les balears. Com diu l’autor “El major impacte mediàtic arribà el 2014 amb l’escàndol del mamading”

Conclusions

Sebastià, crec que hem fet una bona feina, no ho havia dit al principi però tots dos volíem que el diàleg fos asèptic, no en el sentit sanitari, sinó en el polític, i crec que ho hem aconseguit. Un altre aspecte que vull destacar és que hem parlat amb total llibertat, el fet d’estar jubilats ens allibera dels molts de lligams que teníem quan érem professionals dels nostres respectius àmbits de feina, pens que és un gran avantatge per dir el que realment pensam.

Per una qüestió d’espai a l’entrevista no surt una part del que hem anat parlant des que ens proposàrem escriure aquest article. Hi ha aspectes molt importants, com per exemple el que passarà amb tots els treballadors dels hotels que aquest estiu no tendran feina; això, sens dubte, és una altra pandèmia que s’haurà de solucionar; hem estat d’acord que són ells els primers perjudicats. Un altre tema que m’ha agradat que em comentassis és el de l’emigració quan s’inicià el boom turístic, hem parlat de 255.000 persones arribades en 10 anys, molta gent i amb unes condicions molt precàries, és una història que el públic no coneix, i que significà un autèntic repoblament de Mallorca i un canvi en l’estructura urbana de Palma.
Tampoc ha quedat constància a l’entrevista de la teva contribució, com a director d’hotel, a la millora de molts aspectes ambientals introduïts en el funcionament dels edificis, de vegades emprant estratègies complicades per realitzar-les per, dit en bones paraules, la manca de complicitat d’alguns hotelers. Reutilització de les aigües grises, recollida selectiva de residus, estalvi d’energia, gas ciutat en lloc de gasoil, entre d’altres, que tu no valores prou perquè les consideres normals, però hauríem de veure si són pràctiques generalitzables a tota la xarxa hotelera; jo, modestament, ho dubt.

Sebastià, no sé si les nostres opinions arribaran a les persones implicades en la solució dels problemes que planteja la industria turística però, en qualsevol cas, hem d’agrair a l’equip editorial de la revista Díngola la possibilitat d’expressar-les públicament. La importància del turisme com a motor de l’economia a les Balears, qüestió a què t’has referit al principi, és debat avui en dia a tots els mitjans de comunicació, i la majoria d’aquestes notícies són molt negatives, el problema és greu, però també pens, millor dit pensam, que és el moment de posar-hi intel•ligència, diàleg i una mica de seny, i que aquest avís serveixi per millorar la industria turística de les Balears.

Ara ja només ens queda agafar pa i taleca i anar a predicar per les platges. Bromes a part, tots dos creiem que la formació, el coneixement, i una mica més de sentit comú són eines bàsiques per propiciar aquest desitjable apropament entre ecologia i turisme. Com diu el catedràtic d’ecologia Dr. Jaume Terrades: «Les nostres complexes xarxes socials, econòmiques i culturals estan inevitablement arrelades en les xarxes ecològiques».
Moltes gràcies.

[Gabriel Moyà Niell, biel.moyà@uib.cat

Sebastià Darder, sebastiandarder@telefonica.net]

Sebastià Darder (esquerra de la imatge) i l’autor de l’entrevista, Biel Moyà (d)

Breu currículum de Sebastià Darder: Nascut a Ariany, però sineuer d’adopció, poble on viu. Als 20 anys començà a treballar a l’empresa Melià Hotels Internacional, compatibilitzant els estudis, de magisteri i turisme, amb la feina. Jubilat recentment, al llarg dels quaranta dos anys de feina, sempre a la mateixa empresa, ha estat director general de diferents hotels entre els quals destacam: Melià Barcelona, Gran hotel Bahía del Duque (Tenerife), Sol Barbados, Melià de Mar, Melià Victoria, Sol Beach House Mallorca y Sol Palmanova. Ha ocupat càrrecs directius de l’Associació Espanyola de Directors d’Hotel a Balears, secretari, des de 2007 fins a jubilar-se ha estat president de l’Associació Hotelera de Palmanova-Magaluf, vocal de la junta directiva de la FEHM i, des de 2004, membre del Patronat de la Fundació Turisme de Calvià.

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

One comment

  1. Retroenllaç: [Espipellada Científica] Entrevista a Sebastià Darder. “Ecologia versus turisme: podrà millorar aquesta relació l’experiència de la Covid-19?” — | Mon site officiel / My official website

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: