Sempre que he escrit d’en Biel després de la seva mort ha estat per parlar, com diu el poema, del que deia, feia i sentia, del que estimava i no estimava, dels seus gustos… i per recordar-lo com una persona vital, optimista i entusiasta; però avui tenc la necessitat de parlar del sentiment que tots els tràmits judicials ens han generat i encara ens generen a la família, de la impotència i la perplexitat de com funciona la justícia.
Han passat cinc anys i la persona causant de l’accident fa una vida normal en algun lloc del món, havent fent cas omís a la sentència i aferrant-se a tots els recursos de què ha disposat per no complir-la.
Pràcticament mai no he sentit fixació ni ràbia cap a les persones que el varen atropellar, simplement no pensava en elles: em sentia com si en Biel hagués mort de manera sobtada i la ira i la impotència que tenia no anava dirigida cap a qui li havia arrencat la vida, sinó al fet que ell ja no hi era i jo el necessitava més que mai. Però sempre he tengut clar que s’havia de complir la sentència imposada pel jutge i s’havia de fer justícia.
A nivell judicial, a dia d’avui, com he dit, tot continua pràcticament com el primer dia. La sentència de dos anys i set mesos de presó no ha estat executada: l’acusada ha fet ús de tots els recursos que tenia a l’abast per no entrar-hi: va fer un recurs a l’Audiència de Palma, va recórrer al Tribunal Superior, va demanar l’indult al Govern Central… però cada un d’aquests recursos foren desestimats. Davant la notificació de l’entrada a la presó, ella no es va presentar als jutjats, i des del mes de març hi ha una ordre de captura internacional que tampoc s’ha fet efectiva.
I davant de tots aquests fets, què podem fer-hi? Tenim una sentència que és paper banyat, la justícia no ha actuat en conseqüència i no s’ha complert el que el jutge va dictar, ens sentim decebuts i impotents davant la lentitud administrativa i burocràtica i ens dol l’actitud que ha tengut l’acusada en tot moment, la qual sempre ha donat per fet que pagant una indemnització el mal ja està reparat, quan absolutament res no podrà reparar-lo mai.
Cada dia hi ha imprudències a la carretera: gent que va beguda, drogada, que condueix fent whatsapp, que va a una velocitat excessiva, que cometen infraccions (no estic parlant en cap moment de conductors que tenen una indisposició, que el sol els enlluerna, que es despisten un segon…) i dia sí dia no ens trobam amb desgràcies com la que nosaltres hem viscut i vivim: persones que respecten les normes però són víctimes d’un Kamikaze al volant. Tenc la sensació que tot i que aquestes notícies quan apareixen a la premsa impacten en un primer moment, no hi ha prou conscienciació, tal vegada perquè alguns, de vegades, també han agafat el cotxe en unes circumstàncies similars però no han tengut cap ensurt; també crec que davant aquests fets hi ha un sentiment de resignació per una part important de la societat i les administracions competents: anualment es fan manifestacions i també debats, tertúlies… sobre les grans xacres de la nostra societat i, lògicament, s’han de continuar fent perquè tenim per endavant una feinada per eradicar-les, però … i la seguretat vial, i les imprudències al volant, i les persones que són víctimes de conductors que fan el que volen a la carretera? No ens trobam també davant una altra de les grans tares d’avui en dia? I què es fa? Pens que molt poc o quasi res, i només qui ho ha patit se n’adona, i troba el suport per intentar canviar les coses, perquè la justícia sigui justa, amb els que es troben en una situació idèntica o similar. I, com la nostra, també hi ha moltes altres injustícies que queden en un no-res, i que quan no t’afecten els dones molt poca importància.
Les penes de presó s’haurien d’endurir en aquests casos? Sí, però pens que qui agafa el cotxe en unes condicions que no són les adequades no es planteja (fins i tot abans d’engatar-se o drogar-se) del mal que pot ocasionar, creuen que «controlen» i arribaran sans i estalvis a casa i sense ocasionar cap mal; per altra banda, si les penes també fossin més dures davant determinades infraccions encara que no hi hagués cap víctima i es fessin molts més controls policials (fa més de vint anys que agafo cada dia el cotxe per anar a la feina i els controls d’alcoholèmia amb què m’he trobat han estat poquíssims) crec que la gent en prendria més consciència. I, sense cap dubte, també fa falta ensenyar i treballar molts de valors a casa, entre els quals el sentit de la responsabilitat, i continuar reforçant-los als centres educatius.
Fa poc vaig veure un vídeo de conscienciació vial que em va impactar molt. Es demanava a una sèrie de persones que opinarien si, davant les xifres de morts en accident de trànsit dels anys anteriors, bastant altes, els diguessin que enguany les víctimes mortals serien només TRES. Tothom no va dubtar a respondre que la notícia seria fantàstica i fabulosa. Després, a cada un d’ells, els mostraren quines serien aquestes tres possibles víctimes: les seves filles, els seus pares o germanes, els seus nets… i la cara d’aquestes persones es trasmudava, i contestaven: «no, aquestes no, per favor». Jo, fa uns anys, possiblement també hauria dit que tres víctimes mortals en un any era una molt bona notícia, però des de ja fa temps no dubto a respondre que «zero víctimes és l’única xifra possible». Això significaria que s’ha actuat i que les coses han canviat.
Aquest dissabte, els familiars i amics d’en Biel ens tornarem a trobar al cementeri, com hem fet aquests cinc darrers anys, per fer-li un petit homenatge i per recordar-lo com a tots ens agrada fer-ho: com un home que va saber viure la vida, gaudint sempre del que més li agradava, dels petits i grans moments i de la bellesa de les coses més senzilles.
No li podrem dir mai Adeu, perquè el veritable Adeu no arriba amb el comiat, sinó amb l’oblit.
M. Victòria Riutort Mestre*
(*) membre del consell de redacció de Díngola, i parella d’en Biel.
dingola.net 