L’Obra Cultural Balear (OCB), davant el despropòsit de treure el coneixement de català dels requisits per treballar en la sanitat pública, ha impulsat les primeres accions per mobilitzar la població i, si cal, actuar als tribunals. OCB i STEI es proposen impugnar tot el procés d’estabilització (vegeu més avall per explicació d’aquest procés) davant els tribunals en cas que això ocorri. La màxima autoritat científica en matèria lingüística, la Universitat de les Illes Balears (UIB), fa dos dies també va acusar el Govern de «violentar la llei».
Ja el passat 23 de juny l’OCB va reclamar a la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, que convoqués amb caràcter extraordinari el Ple del Consell Social de la Llengua Catalana per abordar l’exempció temporal amb moratòria de dos anys del requisit de català en els processos d’estabilització d’interins. Però no ho va fer, perquè el Govern, amb l’actual procés d’estabilització d’interins, vol consolidar unes dues mil places de la sanitat actualment ocupades de forma interina. Els professionals ja hi són i molts ja tenen l’acreditació exigida de llengua catalana, però si es decideix d’eximir del coneixement de la llengua al 100% de les places de medicina i a la pràctica totalitat del personal d’infermeria, no només fa un ús abusiu d’una norma excepcional, sinó que discrimina els professionals que sí s’han preocupat de tenir un coneixement de llengua catalana i, sobretot, menysprea i vulnera el dret dels ciutadans de rebre una atenció en la llengua pròpia de les Illes Balears.
Ho explica avui un article del president de l’entitat, Joan Miralles, a Diario de Mallorca (fes clic).
Fa quasi 10 anys, 100.000 persones sortiren als carrers de Palma contra la política lingüística de José Ramón Bauzá. Va ser el cop clau a la desfeta de Bauzá, que va fracassar a les eleccions que vengueren. El Govern de Bauzá volia aplicar el TIL per disminuir la quantitat de català a l’educació. Ara Armengol no vol disminuir el percentatge de català a sanitat: pitjor! és que vol treure’l com a requisit!
En la revista DíNGOLA en paper número 42, del novembre de 2021, vàrem dedicar l’editorial a aquest tema. Hem trobat oportú recuperar-lo.
«Lo siento señora Catalina, si me habla en mallorquín no la podré atender»
Madò Catalina té 85 anys, un càncer –tercera causa de mort a l’estat espanyol– i el nivell educatiu que sol tenir la gent de 85 anys que ha viscut sempre al poble –com el 90% de padrines i padrins, no ens enganyem–. De jove estava de jornalera a fora vila, a una o dues possessions, ara aplegant ametles, després garroves i més tard guardant una guarda d’ovelles. Va anar dos anys a escola a les monges –a costura– i allà va aprendre a llegir –a llegir en bones, això sí– i a entendre el castellà –els anys de la postguerra i del franquisme a l’escola només es xerrava en castellà–. L’altre dia va anar a urgències al PAC i va tenir problemes amb el metge de guàrdia, perquè era foraster i no l’entenia. Madò Catalina no sap xerrar bé el castellà, ha de fer grans esforços per dir unes poques paraules seguides en aquesta llengua, es trava, i no s’expressa amb l’exactitud i el detall que podria fer-ho si xerra en mallorquí, com ha fet tota la seva vida.
Madò Catalina és un personatge fictici que ara ens hem inventat, però que podríeu ser vos, padrina, que llegiu això. O podria ser la veïnada o la mare o la repadrina de qualsevol de vosaltres, més joves, que ara fullejau aquesta revista. Perquè el problema hi és i ja no val tapar-nos els ulls i les orelles per no veure’l: a certs sectors de la nostra societat –com ara l’atenció hospitalària– encara hi ha una llengua que se suposa de primera i després hi ha llengües de segona –encara que als seus territoris siguin oficials com la primera i, a més, pròpies d’aquest territori–. Això ocor, ja deim, en molts sectors, però ara ens ocuparem del sanitari, que és el que va estar en el centre de la polèmica fa unes setmanes.
Quan una persona va a un territori i vol imposar a la gent d’aquest territori una llengua que no li és pròpia, està agredint aquesta gent. Quan una persona externa arriba a un lloc i no respecta els drets, els costums, la idiosincràsia, la cultura… d’aquest lloc, o posa una llengua per davant de l’altra, està discriminant la gent d’aquest territori. D’agressions lingüístiques n’hi ha cada cert temps –per exemple, hi ha problemes regularment amb membres dels cossos de seguretat de l’estat, normalment peninsulars que són destinats a Mallorca sense tenir en compte que aquí xerram en català– i això demostra que encara hi ha molt camí a fer quant a drets: encara cal fer feina en normalització lingüística, encara cal acabar la transició democràtica, etc.
L’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics –depenent del Govern de les Illes Balears– es va posar en marxa el desembre de l’any passat per emparar i protegir l’ús de les llengües oficials reconegudes per l’Estatut d’autonomia, i quatre mesos després, a l’abril d’enguany, el 43% de les denúncies tramitades corresponien a l’àmbit de la salut. Els mitjans de comunicació han recollit aquest estiu diversos casos de vexacions a pacients catalanoparlants en centres de salut com el de Campos i el de son Pisà. A finals d’agost, una metgessa del centre de salut de la barriada de son Pisà –Palma– va tenir un problema amb una dona de 79 anys perquè, tot i fer 7 anys que la metgessa viu a Mallorca, diu que no entén el català. Aquest cas va fer vessar la tassa i entitats com l’Obra Cultural Balear –editora d’aquest mitjà– i la Plataforma per la Llengua varen posar el crit al cel i varen exigir mesures contundents per evitar aquests casos discriminatoris. Uns dies després MÉS per Mallorca, socis de govern del PSIB i Podem, va exigir una reunió d’urgència de la comissió de seguiment del Pacte de Govern. La pressió política i social va donar els primers fruits i els partits que formen el govern acordaren passar a l’acció i prendre mesures, com ara sancionar els metges que es neguin a atendre els pacients que se’ls adrecen en català.
Madò Catalina no és gens nacionalista, ni catalanista, ni tan sols republicana… De fet, sempre va tenir més tirada cap a les idees del bando dels nacionals, durant la guerra i el franquisme. Però a Sineu la gent xerra –i ha xerrat des de fa vuit segles– en mallorquí, en català. No va ser un acte de rebel·lia, això natural, de xerrar en mallorquí al metge. Madò Catalina xerra en mallorquí a tothom i ni tan sols se n’adona. Xerra en català no per ideologia o patriotisme, xerra en català perquè no sap expressar-se bé en castellà. I per això xerra en català a la caixera castellanoparlant d’Alcampo, als alemanys Klaus i Brigitte que passen i la saluden quan seu a la fresca davant ca seva, al Guàrdia Civil gadità tan jove i guapo que ara ha llogat un pis devora es forn i a la colombiana i a la búlgara que la cuiden –un dia una i el següent l’altra– quan els fills són a fer feina. Als pobles passa això. I per això, a Sineu, xinesos o magrebins et poden saludar amb un ‘bon dia’ però, per exemple, a Palma això no és habitual.
A Palma, a Barcelona, a Alacant, els nouvinguts potser no tenen cap necessitat d’aprendre català perquè el món que els envolta els possibilita viure en castellà. La dependenta de Zara, la infermera de son Espases, el revisor del tren, el comercial de Vodafone i el guarda de seguretat de Trablisa s’adrecen en castellà indiscriminadament –tant si ells en la intimitat són catalanoparlants com castellanoparlants i tant si el client o usuari és catalanoparlant com si és castellanoparlant–. Als pobles és un poc diferent. No es xerra el mateix idioma al pati de l’escola, a la botiga de queviures, al basar xinès, al bar de copes o al local de la tercera edat, si aquest està situat a Sineu, Llubí, Felanitx, Ferreries, Tàrrega o Xàtiva, que si aquest està situat a Palma, Barcelona, Sabadell o València.
Tenim dret a ser atesos en català. El català, el mallorquí, és oficial a les Illes Balears. És protegit per la Llei de Normalització Lingüística –aprovada en temps de Gabriel Cañellas–, per l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i per la Constitució Espanyola (Article 3: «las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos» i «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección»). Però no és aquesta la raó que, des d’aquí, volem esgrimir per queixar-nos de les discriminacions cap als que tenim el català com a llengua pròpia i, per tant, d’ús habitual. Si tornàs una dictadura feixista, o VOX –amb les seves propostes uniformitzadores– fos al govern, l’ús de la llengua pròpia seguiria essent un dret, faltaria més! Que un govern de torn respecti o no els drets de la carta universal de drets humans no n’altera la consideració de drets humans. L’ús de la llengua pròpia és un dret, tant si és reconegut per un govern –Armengol, Bauzá, Sánchez, Rajoy, Franco, o sigui quin sigui el nom del cap– com si no ho és, reconegut.
Per tant, resumint, sí, la legislació actual, la democràtica, diu que els mallorquins, els sineuers, tenim dret a usar la nostra llengua onsevulla. Però volem recordar aquí que heu d’usar la nostra llengua onsevulla, perquè és la nostra, no perquè ho permet una legislació determinada.
Girar la llengua quan l’interlocutor que teniu davant és castellanoparlant vos converteix amb agressors a vosaltres. Perquè feu beneit a qui teniu davant. En Miquel sempre xerra en foraster a na Sónsoles. La fa beneita. La fa incapaç d’atendre a dues llengües –com ell, en Miquel, sí que sap català i castellà, na Sónsoles no és capaç d’entendre res si no és en castellà–. Per altra banda, girant la llengua destrosses els plans d’aquella persona d’aprendre català: na Bel sempre xerra en foraster a na Naiara –brasilera–, sense saber que na Naiara perd hores i hores anant a cursos de català per a estrangers, i per tant, li fa un flac favor xerrant-li en espanyol i no en mallorquí.
El paràgraf anterior és fàcil de complir: intentem fer esforços per no girar la llengua. A Mallorca, la llengua d’ús habitual és la nostra, la catalana. Òbviament, ajudant i tenint el màxim respecte cap als forans. Però, per ventura, quan en Tomeu –catalanoparlant de tota la vida– té un càncer terminal va a la visita al metge i qui l’atén a la consulta resulta ser militant del nacionalisme espanyol més recalcitrant, que no vol entendre el mallorquí, aleshores en Tomeu acaba girant la llengua –perquè curar-se el càncer és més important que exercir el seu dret a xerrar en mallorquí al metge–. I el mateix ocor quan ets davant un Guàrdia Civil que atura el teu cotxe en un control d’alcoholèmia, un jutge que ha de decidir si entres o no a presó o un responsable de recursos humans d’una multinacional durant una entrevista de feina que et pot treure de la misèria. I en aquests casos és quan ha d’actuar el govern. I si no actua, hi ha dues solucions: la protesta –100.000 mallorquins varen esfondrar el govern de José Ramon Bauzá fa dues legislatures– o els vots –exigiu als partits que votau que compleixin amb el que us havien promès, també en matèria de llengua–.
dingola.net 