Nadia Ghulam: el testimoni d’una lluitadora que xerra sense pèls en la llengua

20160425-224120.jpgHa estat un dels actes organitzats pel consistori per aquest Sant Marc. No obstant, ella està habituada a viatjar i a impartir xerrades arreu de la geografia espanyola, principalment en els Països Catalans. Parla un català excel·lent, encara que ella es disculpi per no xerrar-lo bé del tot. Va arribar a Catalunya fa una dècada, portada per una ONG, i allà ha estudiat i s’ha integrat.

Nadia Ghulam no atura de xerrar durant pràcticament una hora i mitja. Sorprèn per la seva serenitat i deixa boca-badat el públic occidental que l’escolta. Parla com si sempre hagués viscut a Catalunya, emprant expressions allunyades del llenguatge acadèmic: el seu és un català bastant ‘de carrer’, amb expressions de carrer, i sense excessius formalismes. Parla dels talibans, de sa mare, de les seves germanes, del problema actual amb els refugiats a Europa, de la religió, del fanatisme i de cent coses més, amb claredat i amb una emotivitat bastant controlada. Hi ha moments en els que el públic arrencaria a fer mamballetes, però no gosa. I ella no dóna peu a que ho faci, perquè no atura de contar coses, d’opinar, d’explicar, de contestar preguntes.

De veritat que no tens odi o rancor? Com pots perdonar, Nadia?”, li pregunta algú. Ella contesta que, si t’emprenyes, tens dues feines, perquè després, un moment o un altre, t’has de treure l’emprenyament.

Explica les coses des de les seves vivències, no segons diu la geopolítica, la sociologia o la teoria de les religions. Explica les coses segons ella les veu o les creu. “Com així és tan fàcil que l’integrisme religiós capti tants fidels disposats a morir i matar?”. I contesta amb tota naturalitat: “jo mateixa vaig estar a punt de ser captada: quan no tens res, i t’ofereixen que la teva família estigui bé tota la vida si a canvi tu et suïcides matant un caramull de gent, doncs ho fas”. I explica la manipulació: “l’altre dia ma mare me va dir que escoltar la ràdio era pecat, perquè ho havien dit a la mesquita”.

També xerra del desconeixement que té occident dels països d’orient, però també a l’inversa: “per ma mare, el món està dividit entre els americans, els russos, i Afganistan; així és el món, i no hi ha res que no sigui això”. Explica que, quan va allà, a Kabul, explica a sa mare com és Catalunya, o Mallorca, o Europa en general, però que tanmateix allà no ho entenen. “Mama, allà, a Barcelona, per la tele veuen pel·lícules que conten com vivim nosaltres a Afganistan” i sa mare no ho entén, perquè precisament tothom –sigui del lloc que sigui– creu que on es viu de manera ‘més normal’ és a ca seva, i que són els altres els que viuen de manera estranya.

Critica que es critiqui que els immigrants no s’integren: “és que t’integres en un lloc només si la teva intenció és ser d’aquest lloc, però els refugiats no volen ser europeus, no és aquest el seu somni: el seu somni és ser sirians, i viure en pau allà, i si són aquí no és perquè volen, sinó perquè allà no poden ser-hi”. Per tant, és molt critica amb la integració, que ella ha superat amb excel·lent: “és que jo aquí he tengut quatre parets on sustentar la meva existència, enteneu? Però no podeu demanar als refugiats que facin el mateix que he fet jo”.

També critica amb duresa els països i governs àrabs, que no són bons musulmans: “el quart principi bàsic de l’Islam és tenir cura dels teus, no? Doncs a Aràbia es fan immensos hotels majestuosos enmig de la mar mentre els pobres es moren de fam allà mateix”.

Ha admès que percep canvis positius cada vegada que viatja a Afganistan, però que la gent ha quedat en certa manera trastocada psicològicament: “ma mare vestia falda, abans dels talibans, i va ser tan gran la pressió sobre la dona, que ara que els talibans ja no hi són, vesteix burka i segurament no es tornarà posar mai una falda”. Per això ha explicat que, si occident vol col·laborar amb Afganistan, allà hi falten treballadors socials, psicòlegs, metges, mestres…

Algú del públic li demana pel seu futur, pel propi, pel personal. Ella vol ser, com tothom, feliç: “l’altra dia vaig sortir de la universitat i me vaig jeure en un banc de plaça Catalunya i vaig dormir una horeta allà; això és felicitat, que puguis fer això sense que vengui algú a dir-te que ets una dona i no pots fer això o allò altre enmig del carrer”.

Us recomanem fervorosament d’assistir a alguna xerrada si en teniu oportunitat.

Nadia Ghulam

Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys va caure una bomba damunt ca seva i li va cremar tot el cos. Ghulam va estar en coma durant 6 mesos i molt temps més en diversos hospitals on li fan fer moltes intervencions quirúrgiques. Mentre estava ingressada, el règim talibà s’havia instaurat al seu país, i quan Ghulam va tenir l’alta hospitalària el règim no permetia que les dones treballassin ni anàssin soles pel carrer. Això era molt greu per a la família de Ghulam: a casa el pare estava malalt i el seu únic germà havia mort. Per això Ghulam decidí fer-se passar per un noi i sortir a treballar per mantenir la seva família. Així va viure durant 11 anys. Ghulam ha publicat 3 llibres: “Contes que em van curar”, “El secret del meu turban” i actualment presenta el darrer “La primera estrella del vespre”. Ahir a les 18:30h va ser a la Biblioteca Municipal.

 

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: