[OPINIÓ] Vivint al límit o Que ve el llop

Vivim al límit. Tant, que de vegades ens costa tocar de peus a terra amb la realitat. Estem informats per damunt de les nostres possibilitats, i això du indefectiblement cap a una desinformació directament proporcional al grau de suposada informació (perquè les nostres neurones i, sobretot, el temps de que disposem per processar-la, son limitats). Passa en els grups de Whatsapp, en els murs de Facebook, en la pàgina d’inici d’Instagram… fem córrer els continguts ràpidament amb el dit, llegim en diagonal, i ens perdem la major part de contingut. Aturam només quan aquell post a Twitter, a Díngola digital (o la web de l’Ultima Hora o de la pàgina de l’Hola o de Cosmopolitan), o a LinkedIn, ens atreu especialment l’atenció. Això sol ser quan el contingut fa referència a succeïts greus, a sexe, o a doblers. Les demés noticies, les processem ràpidament, a no ser que ens provoquin una emprenyada grossa -el polític que no fa el que noltros volíem que fes, el nostre equip de futbol favorit que perd la final en el darrer minut, etc.-, o ens afectin de ple -la notícia sobre els avanços en el càncer perquè tenim un familiar que en pateix, les recomanacions per a abaratir l’inici de curs perquè tenim infants en edat escolar, l’avís de vaga en el tren perquè utilitzam aquest transport cada dia, el post sobre X perquè som aficionats a X-. De vegades, automàticament i sense pensar-ho massa, posam un ‘like’ -un m’agrada– o retuitem, o compartim, el post, la noticia, el tuit, el que sigui.

Vivim en un Món, ara, de titulars i de frases curtes. No llegim, realment, i ens quedem només en les paraules clau. Això du, sense cap mena de dubte, a una pèrdua d’esperit crític i -per exemple en els grups de Whatsapp– a malentesos i embulls. La voràgine de la immediatesa de tot fa que obrim un missatge de Whatsapp que pot tenir certa importància, però no li prestem atenció perquè tenim altres quatre converses en marxa: no som capaços de deixar-lo sense obrir (i per tant que ens quedi com a ‘no llegit’), per després, més tard, obrir-lo tranquil·lament i processar-lo.

L’altre dia una persona es lamentava del succeït al sud-est peninsular amb la gota freda: “pobrets, quina desgràcia”. Jo vaig dir “si, vaja, quina desgràcia… nosaltres ho patírem més greu l’any passat, sabem el que és”. I aquesta persona va fer un “ostres, es vera!”. En aquell moment aquesta persona ni tan sols recordava que, encara no fa un any, 13 persones moriren en el llevant mallorquí, i les propietats i records de dotzenes de famílies se’n anaren en orris (i per cert, el govern espanyol encara els deu les ajudes promeses). I això me va fer pensar en aquest “viure el moment” en excés, en el que estem immersos.

El 10 de Novembre hi ha eleccions. Només uns quants creiem que de vegades s’ha de castigar el que fan els polítics. Només uns quants ens prenem les coses amb la seriositat suficientment. La majoria, però, no aprofundeix en el fet polític. Pos un exemple. Si al procés català ens remetem, des dels inicis no hi ha hagut cap canvi de postura de cap govern espanyol, de cap ni un, sigui quin sigui el que governa. Què en Jordi Cuixart -en presó provisional encara- tengui 6 hores per veure el seu fill nounat (repeteixo, 6 hores), o que dugui 2 anys a presó sense sentència (2 anys, repeteixo), no pareix que ens importi a un cert sector de població que llegim només els titulars: allò de votem l’esquerra, perquè sinó ve el llop. I per tant, molts, en dipositar el vot, el 10N, votarem com votam sempre, sense reflexionar ni un instant si hem de canviar res, si hem de donar una repulsa, si podem seguir deixant que ens mengin sopes damunt el cap, etc. Què ve el llop?. Bé, potser ha de venir el llop, perquè tot faci un tro. Per deixondir-nos. Darrera una crisi ve una bonança.

És només un exemple, l’anterior. Podria xerrar-ne quatre hores, així que m’atur. El que vull dir és que la situació de Cuixart pot ‘fer-nos peneta’ a un sector de la població, però que res canviarà si no adoptam una postura menys de “titular” i més d’“aprofundiment”. Que les coses no les hem de recordar quan veiem un post, quan ens toquen les emocions, sinó que siguin païdes adequadament per la consciència de cada un de nosaltres. Sinó, després tot segueix igual. Mirem de pair, d’assimilar, de digerir més. El 10N, sí. Però també qualsevol moment i en qualsevol àmbit.

Miquel Puiggròs i Noguera

 

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: