[Espipellada científica] Què és la vida? Els virus, són organismes vius?

Des de la secció “Espipellada Científica” de la revista Díngola, el modest homenatge d’un biòleg a totes les persones dels centres de salut, hospitals, residències de gent gran i d’altres centres sanitaris, que tantes vides han salvat i que ens donen una seguretat i confiança impagables.

“Què és la vida? Els virus, són organismes vius?” Començaré amb una altra pregunta. Què m’ha induït a posar aquest títol i a escriure sobre quelcom que només de pensar-hi ja ens té avorrits? Idò una espècie d’al·lucinació conseqüència del llarg confinament pel culpa del qui tots sabem, i que prometo no nombrar. M’agrada l’obra de Calderón de la Barca La vida es sueño, i poc temps abans del confinament vaig tenir l’oportunitat de veure-la al Teatre del Mar. Al llarg d’aquestes setmanes sovint m’han rodat els versos: “yo sueño que estoy aquí destas prisiones cargado y soñé que en otro estado más lisonjero me vi ¿Qué es la vida? Un frenesí ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” Traduït a la situació actual, me sembla que Segismundo no anava gaire desencaminat.
Ordenant llibres, vaig trobar-ne un, antic però amb un títol molt suggeridor: ¿Qué es la vida? d’Erwin Schrödinger, físic austríac, premi Nobel l’any 1933 per la seva teoria innovadora sobre la constitució dels àtoms i les molècules, en el qual aplica conceptes extrets de la física a l’estructura del material genètic i a les mutacions que experimenta. Probablement la barreja de literatura, física, biologia, i el bombardeig de notícies sobre el mateix tema, me va fer aflorar la qüestió: els virus, són organismes vius?
Des que era estudiant de Biologia, els anys 70 del segle passat, quan es feien els descobriments que revolucionaren el coneixements sobre els microorganismes més petits i els virus, la resposta és essencialment la mateixa. Per il·lustrar-la recorreré a una definició d’abast universal, la que donen els científics de la NASA ocupats en detectar vida a altres racons de l’espai. Un ésser viu ha de ser: “un sistema químic autosostingut, capaç d’experimentar evolució darwiniana, és a dir que ha de tenir material genètic que es repliqui i muti”

Segons aquesta tesi els virus evolucionen, canvien, però no són autosostinguts no tenen metabolisme propi, necessiten de cèl·lules vives per reproduir-se, i per això i perquè alguns d’ells poden cristal·litzar, se’ls consideren més propers a estructures cristal·lines. Podríem seguir en aquesta línia dient que una prestigiosa revista científica va publicar, el 2002, un llistat del set pilars que ha de complir un organisme viu, d’alguns de les quals no participen els virus. Després del que acabo d’explicar crec que he de respondre a la qüestió que molts tindreu a la punta de la llengua. Perquè aquestes coses, que els científics no els consideren éssers vius, produeixen tals mortaldats? Per diferents motius, però bàsicament perquè el virus té a la seva membrana proteïnes capaces de reconèixer i fitxar-se a un determinat tipus de cèl·lula, i, amb un mecanisme del tipus, clau i pany, el virus obri la cèl·lula i introdueix el material genètic. Ja dintre, comença a replicar-se i tota la maquinaria de la cèl·lula es posa al seu servei per formar nous virus, que rebentaran la cèl·lula i continuaran el procés infectiu. Sembla de ciència ficció però, com tots sabem, és ben real, un cas d’invasió i colonització de manual. On s’ha vist mai més eficiència? Podeu replicar, i valga la redundància, que tenim un altre exemple ben a l’abast: els virus informàtics, quelcom que tampoc és viu. És veritat, i és un tema molt interessant, perquè tant l’un com l’altre fan el mateix, alteren la informació del lloc que ataquen i l’empren al seu lliure albir.

Però la presència dels virus a la naturalesa cal veure-la des de una perspectiva més global, no només des de el caire infectiu i patogen pels humans. La vida, els éssers vius, s’organitza, ens organitzem, a partir de multitud de relacions entre els components de les poblacions, les espècies, i les complexes comunitats que en resulten, a més a més de les interaccions que s’estableixen amb el món que denominem inorgànic però que és essencial per a la vida, l’atmosfera, l’aigua, el sòl, etc. Els virus, tot i que sembli que només els coneixem pels problemes que ens ocasionen, no són aliens al funcionament dels ecosistemes dels quals formen part, i, en alguns casos, amb un rol que fins fa poc temps desconeixíem.

Al mar hi ha virus i la majoria no són patògens per a l’home, aniríem arreglats si ho fossin, però alguns poden produir infeccions i la destrucció d’organismes marins, en concret me referiré a aquells que ataquen les algues del fitoplàncton. Aquestes algues són les responsables de la producció primària, amb la qual s’inicia la xarxa tròfica que acaba en els peixos i en els gran mamífers marins. Baix determinades condicions és produeix la destrucció massiva d’algunes espècies del fitoplàncton per virus, la qual cosa provoca, a part de la mortaldat de les poblacions, l’alliberament de gran quantitat de matèria orgànica al mar que s’incorpora al cicle de la matèria i pot ser utilitzada pel altres organismes. Això que en principi és una pertorbació en la comunitat fitoplanctònica, pot tenir efectes beneficiosos, quan l’atac ocorre sobre proliferacions de fitoplàncton tòxic. A més a més hi ha evidències de que la destrucció de grans masses de fitoplàncton per virus i bacteris produeix l’alliberament a l’atmosfera d’un compost de sofre que actua de nucli condensador per formar núvols, que actuen atenuant l’escalfament del planeta.

Representació impressionista de la neu marina, partícules que precipiten cap el fons dels oceans. Es poden observar entre els seus components diferents microorganismes i la presència de virus.

Cenyir-nos a una definició per decidir el paper dels virus en el conjunt de la biosfera, és una visió molt esbiaixada. Participen activament, no cal dir-ho, en molts de processos que poden marcar l’esdevenir de les poblacions d’organismes vius. La seva situació passiva en la frontera de la vida, al llindar del fora de joc, fruit de l’evolució del seu material genètic, els dona la possibilitat de participar-hi només quan les condicions els són favorables. Són petits, passen desapercebuts, poden estar dintre o fora dels organismes, i tenen unes capacitats de mutació i replicació grans, estratègies difícils d’igualar per qualsevol tipus d’ésser viu.

Per tant quan un exercit de virus entre en combat és difícil d’aturar, i més si, com en els cas de la pandèmia actual, s’ha de lluitar contra un armament desconegut, la tasca dels que els han de fer front en primera línia és complicada i mot perillosa, hi va la seva vida, per tant no cal sinó donar-los les GRÀCIES EN MAJÚSCULA. Potser ells més que ningú poden respondre a la pregunta: Què és la vida?

[Text de Biel Moyà, biòleg <biel.moya@uib.cat>]

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

One comment

  1. SEBASTIA DARDER

    ESCRIT MOLT IL.LUSTRAT I CARREGAT DE SENTIMENT AL FINAL CAP ALS SANITARIS QUE TREBALLEN DIA A DIA PER LLUITAR CONTRA AQUESTA PANDEMIA QUE ATACA LES NOSTRES VIDES. ENHORABONA AL DOCTOR GABRIEL MOYA PER AQUEST I TOTS ELS ARTICLES QUE HA PUBLICAT A LA REVISTA DINGOLA.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: