[Espipellada científica] Cinema i ecologia

Quan la naturalesa torna perillosa per a l’home: ocells, virus i una microalga

No sovintegen les ocasions en que es doni una conjunció de circumstàncies com les que m’han estimulat a escriure aquestes línies que, ja de bon començament i llegint el títol, vos semblaran les peces d’un puzle inacabat. Tot s’inicià amb la troballa d’un article de La Vanguardia, de l’onze de novembre de 1995, titulat “La neurotoxina que enloquece las aves“, va continuar amb un article de l’amic Biel Florit al Diari Balears, de catorze de desembre de 2005, titulat “Els ocells de Hitchcock”, i seguí amb la lectura del llibre de Salvador Macip Les grans epidèmies modernes (La Campana, reeditat aquest 2020). Però la peça que m’ha dut a lligar-ho tot ha estat una alga microscòpica, component del fitoplàncton marí, capaç de  produir una substància tòxica que afecta al sistema nerviós, l’alga en qüestió es diu Pseudo-nitzschia.Comencem per explicar a la gent jove que la pel·lícula Els ocells es va rodar l’any 1963, sota la direcció d’Alfred Hitchcock un dels millors, sinó el millor, especialistes en el cinema de suspens i terror del segle XX, pels nostàlgics serà bo recordar els protagonistes, ella na Tippi Hedren i ell en Rod Taylor. Una pel·lícula inquietant, que pocs films han igualat; gavines, corbs, i gorrions en una mena d’estat de bogeria ataquen a la gent sense cap mena de compassió. Com molt bé esmenta en Biel Florit les aus piquen i piquen fins a matar, sense arribar a saber quina és la causa del seu comportament, apunta que potser és la radioactivitat. L’escriptor sineuer aprofita, molt hàbilment, que té l’avifauna en el seu corral per exposar la situació d’angoixa que en aquelles dates, recordem l’any 2005, produïa el virus de l’anomenada grip aviar, un tipus de grip que s’originà en els ànecs de la Xina i que, en el primer brot detectat a Hong Kong l’any 1997, causà la mort de 6 persones de les 18 infectades.

https://blocs.xtec.cat/cinemaencurs0708hitchcock/files/2008/01/cinemaencurs0708_ocells-copia.jpg

Diferents seqüències de la pel·lícula  Els ocells, procedents de la cartellera de la Filmoteca de Catalunya, on apareixen els protagonistes espantats i temorosos pels atacs dels ocells.

Encara tenim fresc el confinament i les conseqüències sanitàries i socials del Covid-19, llavors serà  bo recordar que, tal com assenyala el Dr. Salvador Macip, la grip aviar, ocasionada per un virus del tipus H5N1, un dels més agressius que es coneixen,  amb un  50% de mortaldat  i d’acció rapidíssima, va ser el primer avís de pandèmia de grip del segle XXI. És un virus que és transmet malament entre humans, ho fa directament dels animals a l’home, després del primer brot el govern xinès va fer sacrificar de l’ordre d’un milió i mig de pollastres i ànecs, així va aturar la infecció. El virus va reaparèixer el 2005 i el seu pic d’infeccions i de letalitat fou a principis de 2006, quan ja havia mutat i era diferent de l’inicial. A pesar que a partir de 2007 la grip aviar baixà els seus efectes, el virus s’ha quedat com endèmic a poblacions d’aus de diferents països, cosa que significa que no es podrà erradicar mai d’aquells llocs. La temuda pandèmia no va progressar, i la recerca de possibles vacunes ha continuat, però només amb un èxit parcial.

Sembla clar que Hitchcock no sabia res del virus de la grip aviar i de la seva problemàtica pels humans, però a la pel·lícula Els ocells va deixar un caramull d’incògnites. Ho explica un anunci de  la Filmoteca de Catalunya amb motiu de la seva reposició:  “Des de fa ja més de quaranta anys, tots els espectadors es repeteixen la mateixa pregunta sobre el film: per què ho fan? La pregunta també inquieta els propis personatges del film. Per què penseu que Hitchcock no dóna resposta a aquesta pregunta? Què aconsegueix amb aquest “silenci”?” Per intentar donar resposta a aquests interrogants sobre el trastorn dels ocells, exposaré una hipòtesis, que me sembla versemblant, perquè té una base científica comprovada de forma recurrent. 

L’any 1961 un poble de la costa de Califòrnia fou assetjat per un esbart de l’anomenat bec de tisora americà, una au marina abundant en aquelles latituds, que picaven als habitants, topaven de cap contra les cases i els cotxes, i vomitaven trossos d’anxoves. L’estudi de les aus va concloure que la substància responsable d’aquella desorientació i comportament erràtic, amb pèrdua de les capacitats funcionals i motores, era l’àcid domoic, un molècula que actua com a tòxic neurològic a la zona de l’hipocamp del cervell. La molècula també és pot trobar als musclos cultivats, i -el més rellevant- se sap que és produïda per l’alga Pseudo-nitzschia. Els musclos, quan filtren l’aigua per recollir les microalgues que les serveixen d’aliment, incorporen i concentren l’àcid domoic, el mateix que fan els peixos que mengen plàncton. Així entre el tòxic a les xarxes tròfiques i arriba als ocells que mengen els peixos, i a d’altres consumidors entre els quals els humans. Les intoxicacions a l’home, normalment pel consum de mol·luscs que han concentrat l’àcid, també poden ser greus perquè afecten a les mateixes àrees del cervell. 

Pseudo-nitzschia australis. SEM images from whole water samples. (a) Typical length of ~100 µm for a single frustule and (b) characteristic 2 rows of poroids per striae

Imatges de la microalga Pseudo-nitzschia fetes amb el microscopi electrònic. A dalt (a) la fotografia agafa l’organisme complet, millor dit la coberta de silici a l’interior de la qual viu la cèl·lula. A baix (b) detall de la coberta amb les microestructures d’una extraordinària complexitat que la formen. Els petits forats que ocupen els fons de les imatges són del filtre sobre el qual s’ha fet la preparació, tenen de l’ordre de 2 µm de diàmetre. (1 mm = 1000 µm). El treball del qual he tret les fotografies és el següent: C.R. Anderson, M.A. Brzezinski, L. Washburn, R. Kudela (2006). Circulation and environmental conditions during a toxigenic Pseudo-nitzschia australis bloom in the Santa Barbara Channel, California. Mar Ecol Prog Ser. Vol. 327: 119-133

En aquest punt cal fer dues consideracions importants, la primera és que no totes les soques de Pseudo-nitzschia produeixen àcid domoic; a les Balears, tot i que la tenim citada a diferents indrets, en cap cas hem trobat que les seves poblacions siguin tòxiques. A més a més, a les zones on és cultiva marisc, per exemple a les ries gallegues o a la petita explotació del port de Maó, es fa un seguiment acurat, tant de la presència d’espècies de microalgues potencialment productores de toxines, com del contingut de substàncies tòxiques als mol·luscs, inclús, abans de posar-los a la venta, se sotmet el producte a un procés de depuració. Cal afegir que, si bé hi ha una quantitat relativament notable de microalgues amb capacitat de produir toxines, de tipus diferents, i amb accions diverses sobre l’organisme dels consumidors, la seva freqüència en el conjunt de les comunitats fitoplanctòniques és baixa. D’altra banda és necessari que hi hagi una alta concentració de l’alga tòxica, el que en ecologia coneixem com un bloom, perquè es produeixin els efectes no desitjats.   

Tal i com s’afirma a l’article de La Vanguardia, després dels fets de 1961 a Califòrnia, Hitchcock va posar-se en contacte amb els periòdics locals sol·licitant informació sobre les causes de l’estrany procedir de les aus a aquella localitat, dos anys després s’estrenà la pel·lícula Els ocells. Crec que és possible que Hitchcock fes seva la idea del comportament de les aus al poble de Califòrnia, fins ara no sé de ningú que hagi donat una resposta més satisfactòria a la bogeria dels seus ocells. Però, algú ha pensat que tot plegat potser ja estava escrit en el guió original de Daphne de Maurier, o a l’adaptació cinematogràfica que va fer Eva Hunter? Hitchcock era un geni, però per a realitzar la pel·lícula necessità les dues dones que li preparassin el terreny, i tal volta elles ja sabien el perquè de la follia de les aus.  

Amb tota la modèstia del món acabaré imitant l’estil de Hitchcock, deixant en l’aire les qüestions: Per què i quan es produeixen creixements massius de fitoplàncton? Quines microalgues són potencialment tòxiques? Hi ha alguna senyal a l’aigua d’aquests fenòmens? Les respostes a un altre article.

C:\Users\User\Pictures\2020-07-07 ELS AUCELLS\ELS AUCELLS 001 m.jpg
Imatge d’Alfred Hitchcock, treta de l’article de La Vanguardia.

Agraïments: en primer lloc a l’amic Biel Florit per ser un dels inductors a l’escriptura de l’article. I a les persones que amb la seva lectura i suggeriments han contribuït a la millora formal de l’article, na Marta Morro, na Margalida Alcover i n’Antoni Alcover.  

[text de Biel Moyà, biòleg, biel.moya@uib.cat]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: