Què toca la queda?

D’aquí a una estoneta entrarà allò que el Govern central ha anomenat “prohibición general de la movilidad nocturna” una definició asèptica però clara. Els mitjans de comunicació feia dies que en parlaven, vist l’exemple aplicat de forma regional a França des de mitjan mes. Els francesos en deien “couvre-feu” i els mitjans en espanyol ho traduïren com a “toque de queda“, un terme amb olor de quarter. Els mitjans de llengua catalana majoritàriament emeteren les seves notícies amb el terme calcat de l’espanyol des de fa un parell de segles, “toc de queda”; i avui, quan el tenim a pocs minuts, així és dit o escrit per la majoria: https://dingola.net/2020/10/25/toc-de-queda-a-partir-davui/

Hem de saber però que aquest terme que ha com a ressuscitat la pandèmia de covid-19 fa referència a uns característics tocs de campana que tengueren a Mallorca i als territoris catalanoparlants de la Corona d’Aragó un característic nom que avui en dia ens xoca ben molt.

Vagi per endavant que el terme que recull el diccionari normatiu, de l’Institut d’Estudis Catalans, és “toc de queda” i, per tant, tot i que no sigui el més genuí, és absolutament correcte. Sembla que va ser introduït a la llengua catalana, com hem dit, per influència de l’espanyol i segons el TERMCAT se’n documeten usos d’ençà de fa dos-cents anys. El Diccionari Català-Valencià-Balear recull la forma “tocar la queda” o “toc de la queda“, és a dir amb article. En la llengua d’origen d’aquesta expressió “queda” o el masculí “quedo” ve del llatí quietus. En concret, “queda” significa, segons una de les accepcions del diccionari de la Real Academia, “Toque que se da con la campana para dar aviso de queda“. És a dir que el famós toc de queda és un avís que feien amb qualque campana. Com hem dit més amunt, un temps, els catalans també teníem uns tocs de campana amb aquesta finalitat, sols que llavors en deien “seny del lladre” o “senyal del lladre”. Fora anar més lluny, a Sineu hi ha diversos documents ben antics que recullen aquest nom tan xocant:

L’any 1341 el batle [un batle llavors era l’equivalent a un jutge o responsable de qüestions d’ordre públic] Mateu Eimeric havia donat quinze sous a l’escolà per tocar el seny del lladre. També els batles Arnau Massanet, l’any 1374, i Arnau Muntanyó, l’any 1387, pagaven altres quinze sous cadascun a l’escolà per la mateixa feina (es coneix que en quaranta-sis anys no varen apujar el preu). [Ho hem extret del llibre d’història local La capitalitat de Sineu. Segles XIII i XIV. de Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep M. Salom].

Segons els autors de La crisi de la vila de Sineu. Segle XV., Mulet, Rosselló i Salom, segon volum de la història de Sineu, “el toc de queda consistia en vint o més batallades a les 9 h de la nit durant l’hivernada i durant l’estiu a les 10 h de la vesprada”. En aquest volum tornen a recollir una nota en què dia 7 d’agost de 1442 el prevere Marc Capellà reclama al batle de l’any anterior, Joan Guitard, quinze sous per tocar el seny del lladre. (No sabem què hem de dir sobre el fet que el preu de fer sonar l’avís de ser cadascú a ca seva no canviàs durant un segle!).

Campana “na Combregar” del campanar de Sineu, 1676

Seny, inclús en el diccionari normatiu actual, és sinònim de campana grossa. El xocant apel·latiu “del lladre” segurament fa referència al fet que a partir de l’hora que tocava (també dita per aquest motiu “hora del seny“) es podia considerar a qualsevol veí que romangués pels carrers lladre o malfactor amb les corresponents conseqüències. Per tant, l’avís era clar. Tendria, si tant voleu, el significat contrari del toc de via fora, que tocaven en cas de menester ajuda davant un greu perill o una calamitat com un incendi, tant per alertar com per demanar mans per a apagar el foc. Encara hi ha gent a Mallorca que ha sentit tocar via fora, la majoria diuen o deien “dia fora” per una deformació produïda per la mescla dels conceptes (via fora fa referència a “sortiu al carrer, a la via”), i ho visqueren l’any 1936 durant els bombardaments de la Guerra Civil, sobretot a la costa de Llevant.

Hem parlat d’incendis i de foc i ens hem de referir a un terme que, a la majoria ens ha sonat estrany el primer pic que l’hem sentit. És el de cobrefoc, un dels mots històrics que el català ha adoptat per a referir-se a l’horari de reclusió cadascú a ca seva. Segons el TERMCAT és “calcada del francès couvre-feu. L’origen d’aquesta forma és discutit, però sembla que podria venir del fet que a partir d’aquesta hora calia cobrir els focs de les llars. En italià també es documenta coprifuoco, i la forma anglesa curfew tindria també origen en el francès.” És a dir que cadascú havia de ser a ca seva a escalfar-se o a cuidar-se dels fogons. Cobrefoc va ser emprada amb aquest significat durant el segle XIX, per exemple, en premsa i literatura, i com veieu, ha estat adoptada per l’anglès amb la forma curfew.

En resum, el català té tres maneres de designar el que viurem (per primer pic d’ençà del cop d’estat de 1981) durant un temps -desitjam que curt- cada nit per a mirar de restrènyer els desbocats contagis de coronavirus. Per tant no hi ha motiu per amollar fora miraments -com ja ha fet més d’un- que a les onze “comença es toque de queda“.

[text de Joan Munar]

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: