TEMPS D’ESPÀRECS
Cada cosa al seu temps, a la tardor bolets, ara temps d’espàrecs, i per Sant Marc, caragols. L’activitat ancestral d’anar a cercar bolets, caragols o espàrecs, reminiscència atàvica dels nostres avantpassats caçadors i recol·lectors, poc a poc s’ha anat perdent, en part per les noves costums d’una població cada vegada més urbanita, però sobretot per les modificacions que han sofert els paratges on anàvem a trobar aquests fruits de la terra, d’on només calia recollir-los perquè la naturalesa ja s’encarregava de que hi fossin quan tocava. Tot i el que acabo de dir, encara sovintegem els cercadors d’espàrecs, en aquesta època no cal sinó anar a fer un passeig per fora vila per trobar-nos amb altres passejants amb una petita manada d’espàrecs a la mà, llavors potser ens diem “ja se m’han avançat i han fet la passada per les meves esparegueres”, una manera ben estranya, però ben arrelada en la nostra espècie, de reivindicar la propietat.
Les esparegueres pertanyen a la superfamília de les liliàcies, un ampli grup de plantes amb diversitat de formes i estratègies de supervivència. La porrassa i el cebollí són dues de les plantes herbàcies més conegudes d’aquesta superfamília, ambdues pertanyen al gènere Asphodelus i ara estan en plena fase de creixement i floració, ocupen, o millor dit envaeixen, les vores dels camins, les terres no conreades o molt pasturades, i les garrigues. L’albó i la caramuixa, són les espigues verda i seca de la porrassa, el seus tubercles, molt rics en midó, s’usaven per fabricar pega que empraven els sabaters i els enquadernadors, i el suc fermentat és una bona matèria primera en la fabricació d’alcohol. Els prats d’asfòdels d’Homer ocupen un lloc destacat a la mitologia grega, Robert Graves al llibre Déus i Herois Grecs (Empúries Odissea, Narrativa per a joves 39, 1988) explica que “la regió més pròxima al Tàrtar, el regne del rei Hades i de la reina Persèfone situat a les profunditats de la Terra estava integrada per camps d’asfòdels, amb flors de color blanc rosat…, lloc on eren enviats els espectres que havien fet una vida ni molt bona ni molt dolenta”. Potser era un consol per als mortals d’aquells temps, però per a nosaltres són millors les referències que trobem a les Rondalles, menys terribles o si voleu més pràctiques, així a “Es dotze mesos i dues jaies” hi trobem la dita: “Ses saons de gener fan prendre força a ses porrasses, que així treuen bons aubons; i any d’aubons, any d’eixams i any de cavaions, diu s’adagi” (Carles Amengual, L’hort de les rondalles mallorquines. Menjavents 128, 2017)
Parent pròxim a l’esparreguera és el cirerer del bon pastor, bruc, cirerer de Betlem o galzeran, Ruscus aculeatus és el seu nom científic. És un petit arbust que ha modificat les fulles per minimitzar les pèrdues d’aigua, així les aparents fulles no són tals, sinó branques aplanades acabades en punta, científicament conegudes com fil·locladis, de les quals neixen les flors i es formen els fruits, les característiques bolletes vermelles, i en surten, a la part inferior uns petits vestigis de fulles que cauen aviat de la planta. El Dr. Carles Amengual explica que “fa més de dos mil anys són conegudes les propietats diürètiques de l’arrel i que més recentment s’ha demostrat el seu efecte beneficiós en les hemorroides”.
I ja endinsant-nos en el món de les esparegueres i els espàrecs, el primer que cal explicar és que els espàrecs són les tiges tendres que surten dels rizomes de la planta, que, aprofitant-se de les condicions ja una mica menys dràstiques de l’hivern amb més hores de sol, inicien el creixement anual, però perquè l’anyada d’espàrecs sigui bona la planta necessita d’unes condicions mínimes d’humitat. En relació a la disponibilitat d’aigua és interessant assenyalar que, d’acord amb el llibre sobre La vegetació de l’Illa de Mallorca (Ll. Llorens, Ll. Gil, F.J. Tébar. Associació Jardí Botànic de Palma, 2007), les esparegueres formen part de les comunitats de plantes escleròfil·les, terme emprat per referir-se als vegetals de fulles dures, una adaptació a la sequera estacional pròpia del clima mediterrani. A aquestes comunitats les esparregueres són considerades com a lianes, per la seva capacitat d’enfilar-se ja sigui a les parets de pedra, a les roques o inclús als arbres, característica que comparteixen amb l’aritja, planta del mateix grup, que trobem en gran abundància als bardissars, carregada amb enfilalls de fruits de color roig.
Les esparegueres duen a l’extrem la manca de fulles, en el seu lloc tenen unes estructures en forma de punxes, conegudes com a cladodis, i són aquests els que ens permeten diferenciar les tres espècies, del gènere Asparagus, no cultivades, que trobem a les Illes Balears. Diríem que la més important des d’un punt de vista culinari és l’espareguera vera, fa els espàrecs més grans i més apreciats, per això a Menorca li diuen de menjar, és una espècie amb les espines llargues i dures que només es troba a la part sud del Mediterrani. Una altra espècie és coneguda com espareguera d’ombra, ruca o de ca, els cladodis rígids i punxents es reuneixen en grups de 4 a 12, la seva distribució abasta tots els països del Mediterrani. L’espareguera de gat o de moix té els cladodis curts, estan agrupats, són blans i cauen en facilitat, a sota tenen una espina dura, una altre diferència amb les altres espècies és que la tija i l’espina són de color blanc quan són madures, per això el seu nom científic és Asparagus albus, aquesta espareguera només es troba al Mediterrani Occidental, exceptuant França i el nord d’Itàlia.
El Dr. Pius Font i Quer a la seva enciclopèdica obra Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado (Editorial Labor, 1976) fa una àmplia i detallada descripció de les virtuts, els usos i la història de l’espareguera, informació que de forma més sintètica i més actualitzada dona el Dr. Carles Amengual al llibre L’hort de les rondalles mallorquines, citat abans, i que resumiré dient que els espàrecs tendres, bullits, torrats o en ensalada, i també les arrels de la planta tenen efectes diürètics, i donen un olor molt especial a l’orina. Les parts més tendres dels espàrecs són riques en beta-carotens precursors de la vitamina A, àcid fòlic, fòsfor, zinc i vitamines del grups C i B. Però recomana que les persones que tinguin propensió a la litiasis urinària, no convé que mengim espàrecs en excés, perquè contenen àcid oxàlic que pot produir pedres d’oxalat càlcic.
En aquest passeig per fora vila haurem copsat els canvis que experimenten els paisatges com a preludi d’una primavera que, pel calendari, encara és una mica llunyana però que ja ha despertat l’instint reproductor de molts animals i la floració i el creixement de nombroses plantes. El verd dels camps més primerencs contrasta amb el marró o blanquinós dels que aviat canviaran de color, el cromatisme de les vores dels camins amb un cert predomini de les flors de color groc, la gradació des del verd intens al glauc de la vegetació que hi creix, i per sobre de tot els ametllers florits i el cants alegres dels esbarts d’ocells, entre els quals els de les caderneres “velles” vestides amb les seves millors gales i preparant els nius, composen un espectacle difícil de superar. Potser no cal trobar gaires espàrecs ni punxar-nos les mans, perquè hi ha altres sensacions que compensen en escreix l’esforç de la caminada.
Agraïment: al Professor de Botànica de la UIB i bon amic, el Dr. Llorenç Gil Vives per la lectura, revisió i suggeriments que m’ha fet, els quals, sense cap dubte, han contribuït a millorar la qualitat científica de l’article.
[text de Biel Moyà Niell, biòleg.]
biel.moya@uib.cat
dingola.net 