A l’article que ja fa un temps vaig escriure per a la Dingola.net titulat Quan la naturalesa es torna perillosa per l’home: ocells, virus i una microalga, en el qual explicava la possible relació entre la bogeria de les aus de Hitchcock a la pel·lícula Els ocells i la toxicitat d’unes algues microscòpiques que viuen al mar, vaig quedar en deute amb les lectores i els lectors de la revista perquè em vaig comprometre a explicar les causes dels creixements massius de les algues i quines senyals deixaven a l’aigua aquestes singularitats.
Avui passejant per la vorera del mar m’he adonat que l’aigua tenia un una tonalitat diferent del blau transparent que la caracteritza i he pensat que ja som a la primavera, i que és el moment en que en el mar es produeix un fenomen que és fonamental per la vida marina. Es tracta del creixement de les microalgues que denominem fitoplàncton, la gran majoria de les quals afortunadament no són nocives. Talment com passa al camps sembrats, les petites algues aprofiten l’augment de les hores de sol i la fertilització que s’ha produït al llarg de l’hivern, amb l’arribada de nutrients des de el fondo a les capes il·luminades, per créixer i canviar el color del mar del blau al verd. Pensareu en Biel ha perdut el nord, veu visions, no i si, lo primer crec que de moment ho podem descartar, però lo segon és veritat si mireu les imatges de satèl·lit que adjunt.
Aquestes són les imatges a les que m’he referit, captades per un satèl·lit en dos moments diferents de l’any. La de la dreta és del mes de juliol i la de l’esquerra del mes març. I per què la gran diferència de color? Idò degut a un pigment vegetal, que coneixeu molt bé, és la clorofil·la del fitoplàncton, la mateixa de totes les plantes, també la que fa el verdet a sobre de les pedres i la que podem trobar sobre moltes superfícies humides que tinguin llum suficient, tot plegat són microalgues. A la imatge del mes de juliol fitxeu-vos que el color verd és localitza prop de la costa perquè hi ha nutrients, en alguns casos procedents de les desembocadures dels rius o d’activitats humanes. La clorofil·la és el compost de la vida, sense clorofil·la no hi ha fotosíntesi, i a falta d’aquesta no hi ha producció vegetal. El seu origen es remunta a fa de més de 3.000 milions d’anys quan aparegueren els primers bacteris que produïen oxigen, els cianobacteris.
Resumint, el fitoplàncton té el màxim creixement durant la primavera i a partir d’ell es van formant totes les xarxes tròfiques marines, fins arribar als grans carnívors, la conclusió és senzilla a més fitoplàncton més pesca. Sembla qüestió de màgia que d’unes petites cèl·lules es pugui arribar a una gran tonyina, o que hi hagi grans balenes que només mengen plàncton, però no cal sinó pensar en que els virus són encara més petits que el fitoplàncton i prou bé sabem les desfetes que arriben a fer. La vida és així, és fa i és desfà a partir d’estructures microscòpiques no de grans infraestructures, un pensament i una lliçó sobre la qual ens cal reflexionar. Cal aclarir que el terme plàncton inclou el fitoplàncton, vegetal, i el zooplàncton, animalets també petits que mengen fitoplàncton, entre els quals el conegut krill, un crustaci de mida relativament gran que és la base de les xarxes tròfiques de l’Antàrtida.
Però encara no he explicat els perquè de les proliferacions de les microalgues tòxiques que formen part del fitoplàncton, però només creixen en determinats llocs i condicions una mica especials. Quines condicions, quan i on, és produeixen les proliferacions? Ja he explicat que per créixer les algues necessiten nutrients, nitrogen, fòsfor, ferro, i el carboni que tenen en quantitat a l’aigua, llavors quan hi ha una concentració diguem-ne excessiva de nutrients, per exemple per un abocament d’aigües residuals, suficients hores de sol i l’aigua té una temperatura alta, tenim les condicions idònies per produir-se un bloom de fitoplàncton.
No totes les proliferacions de fitoplàncton són tòxiques, entre les qui ho són les d’una mateixa espècie poden ser-ho a un lloc i no a un altre, perquè és tracta de soques o simplement variants diferents, paraules ben de moda en la pandèmia de SAR-CoV-2. Però per acabar de respondre a la pregunta diré que els llocs tancats, badies, petites cales, o zones portuàries, i en general les àrees amb escassa renovació de l’aigua, són les més favorables per aquests fenòmens. El tipus de problemes que pot causar el fitoplàncton tòxic són variats, recordem que en el cas de la pel·lícula Els ocells afectaven al sistema nerviós, però van des de diarrees, fins a paràlisi muscular, la transmissió es fa majoritàriament a través dels organismes filtradors com els musclos, o els peixos que mengen plàncton.
Actualment el plàncton en general i les microalgues del fitoplàncton en particular estan de moda per una circumstancia ben allunyada de l’ecologia. Probablement vos haureu trobat a la carta d’alguns restaurants que entre els plats que s’ofereixen n’hi ha que duen fitoplàncton. Hi tinc alguna experiència, la curiositat malsana m’ha fet demanar què era això verd que hi havia al plat? La resposta del cambrer ha estat que mirés la carta o en el millor dels casos dir-me que era fitoplàncton, en alguna ocasió la o el responsable de la cuina ha sortit a explicar-me l’origen del producte, però sense acabar de satisfer les meves absurdes expectatives de que hem digui quines eren les microalgues i el seu origen.
Hi ha molts d’articles de diferents procedència, pocs a revistes científiques, en els quals es parla amb bastant desconeixement del nou gust culinària, i dic gust amb tota la intenció perquè hi ha descripcions tan “meravelloses pel paladar” com la següent: t’imagines obrir la boca com una balena i tastar tots els gusts del mar en un sol mos? Gambes, ostres, musclos, crancs i escopinyes es fusionen en una única mossegada. Amb penediment penso que després de fer moltes pesques amb una xarxa de plàncton, per què en el moment de recollir la captura mai havia tingut la delicadesa de ficar-hi el dit per tastar tant deliciós menjar? El que sí vos puc assegurar és que l’olor de les pesques és ben característic, i que instintivament el relaciones amb el mar.
L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició autoritzà el 2014 el consum de fitoplàncton. Però no són microalgues pescades al mar amb una xarxa, sinó que s’obtenen en cultius industrials situats a terra, una de les empreses pioneres fou “Fitoplancton Marino” del Puerto de Santa Maria, a Cadis. Un cultiu de microalgues apart de l’aigua marina, controlada sanitàriament i amb la necessària càrrega de nutrients, requereix llum i que l’aigua vagi circulant per mantenir en moviment les petites algues, imitant el màxim les condicions de la naturalesa. Habitualment es cultiva una sola espècie, la biomassa de la microalga, es sotmet successivament a diferents processos, el resultat final és una pols verda, que, degudament envasada, s’empra a les cuines dels restaurants per preparar els plats amb fitoplàncton.
Algunes o alguns dels lectors direu que ja fa temps que consumiu productes que contenen fitoplàncton o els seus derivats, potser els més coneguts són els que es preparen amb Spirulina. A les botigues especialitzades hi trobareu un munt de preparats, principalment en pastilles i en pols, i en els envasos o en els prospectes vos indiquen el llarg llistat de substàncies beneficioses que contenen. Sobre tals propietats no me pronunciaré, però és adient fer dos apunts relatius a Spirulina, el primer potser vos sorprendrà perquè el seu ús com aliment és remunta més enllà de la civilització asteca, quan l’any 1521 Hernan Cortés va arribar a al lloc on hi ha el llac Texcoco a Mèxic va trobar que els habitants n’extreien grans quantitats, i era un component important de la seva dieta. Les aigües del llac tenien un altíssim contingut en sals.
El segon apunt és per dir que Spirulina no és una microalga, és un cianobacteri, un organisme estructuralment més senzill, del grup dels bacteris, el seu color és blau verdós, molt adient amb el títol de l’article, d’aquest color són també els productes que s’obtenen. Però, i això ja és tema per un altre article, els cianobacteris foren els microorganismes que inauguraren la vida aeròbica sobre la Terra, abans a l’atmosfera no hi havia oxigen, i la seva aparició va suposar una catàstrofe pel tipus d’organismes que fins llavors havien estat els amos del mar primitiu, i s’inaugurà un món oxidant, en el qual ens sentim, vanitosament i equivocadament, els sobirans.
Agraïment: Les imatges del satèl·lit les me va proporcionar l’oceanògraf i amic Xavier Jansa, un dels millors coneixedors de la metodologia per estudiar la clorofil·la. Desprès de treballar molts d’anys al Centre Oceanogràfic de Balears, del IEO, ara gaudeix de la merescuda jubilació a la seva Menorca natal. Crec que li farà il·lusió saber que es dona difusió a un tema que juntament amb la pintura, ha estat una part important de la seva vida.
Biel Moyà Niell, biòleg
dingola.net 