Els passats dies 22 i 23 vaig participar a dos actes, de fet dues taules rodones, per celebrar -no sé si aquesta és la paraula més adient perquè poc té de celebració parlar d’un recurs que cada dia és més escàs no només en quantitat sinó també en qualitat- el Dia Mundial de l’Aigua, ambdues organitzades conjuntament per la Comunitat de Regants de la Síquia d’en Baster i per PALMA XXI. A la primera de les sessions, celebrada a l’Estudi General Lul·lià, constituïen la mesa com a convidats: l’expert en Hidrologia i Geologia Alfredo Barón, el President d’EMAYA Ramon Perpinyà i el President de l’esmentada Comunitat de Regants Antoni Aguiló. A la segona, celebrada al Monestir de la Real, vaig compartir la taula de ponents amb Agustí Jansà, expert en Clima i fins a la seva jubilació Director del Centre Meteorològic de Mallorca, i amb Maria del Mar Iglesias del Gabinet de la Consellera d’Agricultura Pesca i Alimentació del Govern Balear. En ambdues sessions també hi tingué una activa participació Maria Lluïsa Dubon, Presidenta de PALMA XXI.
Abans de continuar el primer que cal explicar o justificar és per què faig aquest escrit en una publicació com Díngola, bàsicament centrada en activitats que afecten el nostre poble. Ho faig per dos motius: primer, perquè com a col·laborador de la revista crec que a les sessions en què vaig participar, com a espectador i com a ponent, es discutiren temes que van més enllà de l’àmbit de les entitats organitzadores i involucren el conjunt de les Balears; i segon, perquè us asseguro que de forma reiterada vaig explicar la greu problemàtica que pateix Sineu en no disposar d’aigua potable per al consum dels seus habitants.
Certament, la qualitat de l’aigua de què disposen els diferents barris de Palma no té res a veure amb la que ens arriba a les nostres llars de Sineu. He pogut comprovar -perquè EMAYA té a l’abast de tots els ciutadans les característiques sanitàries i químiques de l’aigua que subministra l’empresa- que l’aigua es pot beure. Potser té un lleuger gust de clor però si la deixes reposar un temps el sabor va disminuint. Pel que fa al contingut en composts de calci és semblant o fins i tot inferior a moltes de les aigües que es comercialitzen envasades. És evident que amb aquestes condicions és possible prescindir dels recipients de plàstic, un dels productes que ocupen el primers llocs, sinó el primer, en les importacions a les Illes. Aquesta és una dada que m’aborrona, no només per l’aigua sinó també per la quantitat de residus de plàstic que genera. No és gens estrany que trobem microplàstics per tot arreu, aviat seran, si ja no ho són, components habituals de les nostres dietes.
Ja sé que el problema de l’aigua potable a Sineu està en vies de solució, però això ens farà deixar els hàbits, llargament adquirits, de comprar aigua embotellada? Com he fet en altres ocasions en les pàgines de la Díngola, reivindico l’ús de l’aigua de les cisternes, la millor aigua juntament amb la dels embassaments. No fora possible que els polítics, no només els locals, hi donessin una mà per recuperar aquest hàbit?
També tinc ben clar que a la capital de Mallorca no tot són flors i violes pel que fa a la disponibilitat d’aigua. Estadístiques de la pròpia EMAYA ens diuen que quasi un 15% del recurs procedeix d’aqüífers del Pla, un 9,22% són aigües potabilitzades, amb la despesa energètica que això suposa, mentre que més del 40% provenen dels embassaments de Cúber i Gorg Blau i de tres fonts, entre les quals la d’en Baster que aporta de l’ordre de 2,5 hectòmetres cúbics a l’any. És evident que ser la capital té els seus avantatges, però per un habitant d’un poble que no disposa d’aigua potable és inevitable que la paraula desigualtat, per no dir-ne una de més forta, li rondi pel cap quan sent parlar i comprova la qualitat de l’aigua de beguda que se subministra a Palma.
Una altra qüestió que trobo de gran interès esmentar -i que si no fora per la persona que la va explicar i pel lloc d’on ha tret la informació em costaria creure-la o al manco la posaria en quarantena- és que a les Balears, d’acord amb dades d’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) del període 1961 a 2018, la quantitat de mitjana de pluja anual ha incrementat passant dels 550 als 600 mm -litres per metre quadrat- mentre a la Península, també com a mitjana, s’ha produït una disminució, dels 700 mm s’ha baixat als 600 mm.
Llavors on és el canvi climàtic i l’increment de la sequera? No patiu, Agustí Jansà va explicar que el que ha canviat de forma força contundent és la distribució de les pluges al llarg de l’any. Per dir-ho de manera simple “ara no plou quan toca o com plovia abans durant els mesos de finals de l’hivern i la primavera, quan el camp més ho necessita”. Ara les pluges se concentren a la tardor i a l’entrada de l’hivern, fins a 200 mm en un sol mes. Va apuntar diversos mesos temiblement plujosos al llarg dels darrers 12 anys, entre els quals l’octubre de 2018, el de les torrentades de Sant Llorenç des Cardassar, i el novembre de 2021 que tenim més aprop. També remarcà que l’augment global de la temperatura es fa notar a les Illes perquè determinades zones de Mallorca i Menorca i el conjunt de les Pitiüses, estan passant d’un clima mediterrani cap a un altre en el qual cada vegada hi predomina més l’aridesa. En resum, més pluja però més deslocalitzada en el temps i en l’espai, i increment progressiu de la temperatura.
Per acabar i com una de les notes més destacades d’aquestes dues jornades en què l’aigua fou la protagonista -al manco a l’interior de dos llocs emblemàtics per la nostra cultura com són l’Estudi General Lul·lià i el Monestir de la Real- es va celebrar, a més del Dia Mundial de l’Aigua, el bicentenari de la Comunitat de Regants de la Síquia d’en Baster. La Font d’en Baster, ubicada al terme municipal d’Esporles, té una llarguíssima història d’aprofitament que iniciaren els musulmans que canalitzaren les aigües fins a Madina Mayurqa. En temps de la Conquesta les aigües accionaven trenta-dos molins i foren adjudicades pel Rei Jaume I al noble Guillem Baster, del qual agafaren el nom la font i la síquia. L’any 1309 el control de les aigües de l’esmentada font passaren a mans dels monjos del Cister del Monestir de la Real, les terres dels quals eren travessades per la síquia. Mitjançant un concanvi amb el Rei Jaume II, i després de la desamortització de 1821, les aigües foren venudes a particulars i en quedà una part del cabal per a consum urbà de la ciutat de Palma. L’actual president de la Comunitat de Regants Antoni Aguiló s’ha compromès a explicar en un proper article a la revista Díngola, tots els detalls de la història de la Font d’en Baster, i també els usos que actualment es fan de l’aigua que els queda. És un reducte admirable d’autonomia d’un recurs que destinen a usos agrícoles i ramaders, un magnífic i singular exemple de consum de quilòmetre zero.
[Text de Biel Moyà Niell, biòleg]
biel.moya@uib.cat
dingola.net 