De l’anar a vorera de mar als viatges internacionals

Antonina Martorell Parreta i Joan Vanrell Pinero, amb uns amics, un dia a la vorera de mar.

Passejades l’horabaixa per la vorera de la mar, arròs sec a un baret de platja o capvespres interminables a la piscina. Tothom ha viscut l’estiu d’una manera o altra, depenent de l’època en què els ha tocat viure. De fet, els nostres estius poc tenen a veure amb els dels sineuers de fa poc més de cent anys, quan en haver acabat les messes de batre anaven un dia a la platja a refrescar-se. Sembla que els nostres avantpassats es desplaçaven al tram litoral del municipi de Santa Margalida, a Son Bauló i Son Real, el més proper a la nostra vila. Una tràgica notícia del juliol de 1893 és el primer indici escrit que hem localitzat de les anades a vorera de mar:

Santa Margarita.- El jueves [27 de juliol de 1893] pereció ahogado en aguas de la costa de Son Real un muchacho vecino de Sineu que había venido con su familia con objeto de bañarse (El isleño periódico científico, industrial, comercial y literario, any XXXVII, núm. 11939, 31 de juliol de 1893, p. 2).

Aquest malaguanyat al·lot, a qui no hem pogut identificar, no és el primer sineuer amb lligams amb la contrada, un mariner d’ascendència sineuera, conegut com en Picafort, donà nom a la contrada (1885). Es tracta de Llorenç Fuster i Quintana (Santa Margalida, 1814-1899), aquest, fill del sineuer Rafel Fuster i Llabrés i de la margalidana Margalida Quintana i Torres, tenia una barraca situada al que fins fa uns anys fou el convent de monges franciscanes (Mas, 2017: 11-17).

A mesura que avançava el segle XX varen començar a guanyar terreny noves formes d’oci, com l’excursionisme o els dies de platja, i també varen aparèixer les primeres concentracions d’habitatges d’ús estival d’ús de la classe propietària. N’és un exemple la zona d’estiueig de Can Picafort, en terrenys de la possessió de Son Bauló.
A la dècada dels trenta del segle XX tenim constància que el notari de Sineu, Enric Molina i Ravello (Alacant, 1888-València, 1964), passava part de l’estiu en aquest indret del litoral:

26 DOMINGO [Juliol de 1936] Bajo el pretexto de veraneo pasa a “Son Bauló” (Sta. Margarita) la familia del notario D. Enrique Molina (Vanrell (ed.), 2020: 30).

Així mateix, l’emprenedor Francisco Alomar i Oliver de Son Aulet (Sineu, 1904-?), creà el primer establiment hoteler de Can Picafort, l’Hotel Alomar. Alomar, aprofità la parcel·lació de Santa Eulària per comprar quatre solars el 1933, i l’estiu de 1934 obrí les portes la fonda-hotel familiar –un edifici de dues plantes i 44 habitacions–. Aquest, durant la Guerra Civil, tancà i es reobrí el 1947; la família Alomar el regentà fins a mitjans dècada dels anys vuitanta del segle passat, en que canvià de mans i de nom, actualment és l’Hotel Miramar (Payeras, 2014).

Els turistes arribant a l’Hotel Alomar, a la dècada del 1960 (Imatges del calendari 2003 de l’Ajuntament de Santa Margalida).

Ja a la dècada dels anys seixanta es pot començar a parlar d’un “turisme de masses” i d’uns estius més semblants als que tenim avui. En aquests anys és quan es comencen a aprofitar les polítiques d’obertura econòmica del règim franquista i el desarrollismo, que permeten que certs sectors de la societat tinguin més capacitat de començar a planificar les vacances.

A partir dels setanta i sobretot durant els vuitanta i noranta hi haurà un auge pel que fa a la construcció i compra de les segones residències en indrets de costa; els sineuers sobretot a Can Picafort i en menor mesura al Port d’Alcúdia, Son Serra de Marina, Alcanada, Colònia de Sant Pere i Cala Rajada.
Fer vacances a l’estiu ja serà habitual per a gran part de la població. El gran esclat del turisme internacional arribarà fins a finals dels noranta i principis del 2000, quan amb l’arribada de l’euro també entra joc el turisme low cost. L’abaratiment dels vols internacionals i les plataformes de gestió hotelera i turística trencaren amb tots els esquemes tradicionals de les agències de viatges i tot plegat va permetre obrir tot un ventall de destinacions arreu del món a preus molt econòmics.

La nostra companya de Díngola, Antònia Real amb el seu marit Toni Niell, a la Plaza de la Revolución de l’Havana.
El nostre company de Díngola, Miquel Puiggròs, a camell davant les Piràmides de Gizeh.

Aquesta eclosió del turisme internacional es va veure frenada en sec amb la pandèmia. Aquests dos anys passats molts viatgers optaren per fer les vacances a prop de casa, per molts fou una redescoberta d’aquells estius més pausats i locals, com els de dècades enrere. Enguany, però, sembla que tornam a la voràgine prèvia i a la massificació.
El que és clar, és el com ha canviat la manera d’estiuejar en els darrers 150 anys.

[text de Joan Vanrell]


BIBLIOGRAFIA
MAS FORNERS, Antoni (2017) Qui era en Picafort?: Els primera anys de Can Picafort (segle XIX-1925). Santa Margalida: Publicacions de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Santa Margalida.
PAYERAS LLULL, Joan (2 de novembre de 2014) “Pioneros de la hotelería en Can Picafort” Diario de Mallorca [recuperat a https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2014/11/02/pioneros-hoteleria-can-picafort-3790111.html%5D.
VANRELL TORELLÓ, Joan (ed.) (2020) Dietari de guerra (1936): Els cinc primers mesos del conflicte a Sineu segons el seminarista Bartomeu Mulet i Ramis. Sineu: Obra Cultural Balear-Ajuntament de Sineu.

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: