S’ha acabat l’estiu, però el recordarem durant molt de temps per les altes temperatures i per la xafogor que hem sofert. Tot i aquests patiments per la calor, la natura, afortunadament, no ha parat en els seus ritmes i tampoc ho ha fet, desafortunadament, l’acció de l’home sobre els ecosistemes, tant els aquàtics com els terrestres. A les línies que segueixen faré una mica de balanç d’alguns fets que he pogut viure en directe o per referències sobre aspectes de la natura poc coneguts o si més no dignes de ser destacats.
Serps de ferradura
La primera notícia en realitat no ho és, perquè la trobada de serps de ferradura ja és un fet quotidià a la ruralia de Sineu. Aquesta serp introduïda fa pocs anys des de la Península Ibèrica constitueix una plaga i un problema seriós per la seva acció depredadora sobre els animals domèstics, també per la forta competència amb les altres serps de l’illa, les quals, tot i ser considerades autòctones també foren introduïdes en els ecosistemes illencs. En aquest sentit és interessant recordar que la serp de garriga, de nom científic Macroprotodon cullullatus, considerada una de les nostres serps va ser la causant de l’extinció de les sargantanes a les illes de Mallorca i Menorca, només en resten als illots que les envolten. De cap de les maneres aquest record pot justificar la introducció de la serp de ferradura, primer perquè encara no coneixem fins on poden arribar els seus efectes nocius, però pel que sabem és un animal amb una extraordinària capacitat devastadora, i segon, perquè molt probablement l’home no fou responsable de la introducció de la serp de garriga. Altrament ambdós exemples ens mostren la fragilitat dels ecosistemes naturals, i com petits canvis en la composició de les comunitats alteren l’estructura de tot l’ecosistema, ho hauríem de pensar seriosament a l’hora d’actuar sobre la naturalesa.
Al llarg de l’estiu he recollit notícies de la presència de serps de ferradura a les nostres contrades. La que teniu a la imatge, magníficament il·lustrada sobre la seva llargada i coloració, la va agafar en Joan Bergas a la finca de Son Pau i no és la única que ha caçat, la fotografia és de na Marta Bergas. També els germans Toni i Llorenç Bauzà de Son Tei m’han passat imatges de captures fetes a la seva finca. Però la llista d’observacions i de la caça de serps de ferradura és més llarga, especialment per part d’aquelles persones que disposen de les trampes adients per agafar-les.
Aquesta imatge és un retall del cartell Serps de les Illes Balears. Manual d’identificació, de BiodiBal (Biodiversitat de les Illes Balears). Qualsevol cita sobre serps es demana que es comuniqui per WhatsApp al número 647364542, o per correu electrònic a: info.biodibal@fueib.cat. Per qualsevol informació adicional podeu consultar la pàgina web: www.biodibal.uib.cat.
Tremoló comú
El nom ja ho diu quasi bé tot, què fem quan ens enrampem? Idò tremolem, això és el m’haguera pogut passar si el tremoló comú, un peix cartilaginós del mateix grup que les ratjades i el taurons – també conegut al Principat com a vaca tremolosa-, m’haguera picat quan me’l vaig trobar fent immersió lleugera amb snorkel. Estava sobre el fons a uns dos metres de fondària i prop del litoral a la badia d’Alcúdia, però l’animal era mort, tot i que encara en bon estat de conservació.
Vaig mostrar les imatges a na Xisca Ferragut, biòloga i investigadora del Centre Oceanogràfic de Balears on fa la Tesi Doctoral sobre aquest grup de peixos, també cal que ho digui sineuera i bona amiga, i va classificar-la, amb la prudència característica del científic que no ha tocat l’exemplar amb les mans, com Torpedo marmorata, l’espècie de tremoló més freqüent a les Balears. Seguint amb els seus comentaris, apuntà que és tractava d’un exemplar immadur, mascle, amb pocs depredadors pel fet d’enrampar, i que molt probablement l’havien llançat el pescador perquè no té valor comercial. Afegí que és una espècie, com altres del mateix grup, de la que quasi no hi ha informació, manco encara de la població de les Balears. En les tres campanyes oceanogràfiques que han realitzat enguany en dues l’han trobat a la zona del canal de Menorca, però només pogueren marcar i tornar alliberar un individu, per fer-ne el seguiment.
Ermitans: l’exemple d’okupes portat a l’extrem
No fa gaire, un vespre sopant, na Marta va dir: a mi el que m’intriga són els ermitans. Ens deixà una mica astorats, pensant i ara que li passa a na Marta, després vaig veure que l’assumpte m’implicava directament com a biòleg, aquí rau la qüestió, la preocupació de la nostra amiga no eren els eremites sinó els crancs ermitans. D’acord amb el que després anàrem parlant la pregunta cabdal, generalitzable a tots els presents, era: per què els ermitans viuen sempre en una casa que no construeixen ells sinó els mol·luscs? Una cop més vaig pensar en el físic Jorge Wagensberg i en el seu llibre: Si la natura és la resposta, quina és la pregunta? Tot plegat de gran interès com per dedicar-hi unes línies.
El cicle de vida dels ermitans, igual que el de tots els crancs, passa per una fase planctònica o si voleu pelàgica. Quan les petites larves surten dels ous van a parar a la columna d’aigua on s’alimenten dels minúsculs organismes del plàncton -fitoplàncton i zooplàncton-, a través de diferents mudes van creixent fins que arriba el moment en el qual passen de la vida planctònica a la bentònica. Aleshores, quan s’han d’instal·lar sobre el fons, necessiten una protecció perquè són molt vulnerables als depredadors, i les llars més a l’abast són els corns que han quedat lliures perquè els seus habitants naturals, els mol·luscs, han estat eliminats. En funció de la mida en l’estat adult, pròpia de cada espècie, els ermitans canvien d’habitatge en diferents ocasions, llavors pot haver-hi competència i disputa amb altres individus de la mateixa espècie.
El que acabo d’explicar que aparentment és un procés complicat, la observació directa sembla desmentir-ho, perquè la majoria de cornets del nostres litorals, els coneguts com a ballarugues, estan ocupats per crancs. La gran quantitat de cases ocupades per estranys només s’explica perquè les troben buides o perquè les conquisten per la força, sense menystenir el segon cas, bàsicament perquè és un tema que no conec en detall, el que sí puc assegurar és que una gran quantitat de mol·luscs són eliminats, em refereixo a les parts vives, per l’activitat depredadora d’organismes del seu propi grup. En tenim dos exemples en el cornet o corn blanc, Hexaplex trunculus, depredador d’altres mol·luscs i garotes, i el corn de tenassa, Stramonita haemastoma, depredador de bivalves. Ambdós freqüents als nostres litorals i, tot i el nom del primer, relativament grans.
La redacció d’aquesta part de l’article m’ha fet reflexionar, sense poder evitar-ho, no solament en el tema dels okupes tant d’actualitat en aquests moments, sinó també en tot l’entramat i el negoci que hi ha a darrera el lloguer d’habitatges, els preus altíssims, la manca de cases per les classes més febles, l’edificació de grans mansions als espais de naturalesa privilegiada, i de nous blocs de pisos, particularment greu als pobles on hi ha quantitat d’habitatge buits i en mal estat de conservació. En definitiva una depredació disfressada de progrés. En què ens diferenciem els humans dels crancs ermitans? On és la racionalitat i la saviesa que duem orgullosament al nostre cognom sapiens, i el paper que molts s’atribueixen com a guinda de l’evolució? I no m’oblido de les persones que també arriben per mar cercant el que no tenen als seus països, i, en cas de que ho aconsegueixin, quines oportunitats tenen de trobar aixopluc? Per pensar-hi.
Aquestes imatges són un bon exemple del que acabo d’explicar. Un corn que ha estat atacat per un altra mol·lusc, inclús podria ser de la mateixa espècie. Com ho sé? Idò el forat que té a la part frontal de la imatge, fet per la secreció àcida alliberada per l’agressor per dissoldre el carbonat càlcic de la closca i xuclar-ne el contingut. La perfecció del forat, sembla realitzat per una barrina, i l’atac fet a traïció, probablement perquè de front no hauria tingut èxit, completen l’expedient del crim. Però la seqüència continuà perquè dintre s’instal·là un ermità, a més a més completament camuflat per les algues de diferents colors que ha colonitzat la closca. No patiu, després de la rapidíssima sessió fotogràfica el corns-ermitans foren retornats, sans i estalvis, al mar.
[text de Biel Moyà Niell, biòleg biel.moya@uib.cat]
dingola.net 