La figura del picador mallorquí segurament es calcada de la del mascle ibèric d’altres regions de l’estat on el boom turístic va portar estrangeres (“sueques”) de costums sexuals molts més desinhibits que els de les locals (tot i que això durà també, prest o tard, a l’alliberació sexual d’aquestes darreres).
Ozores i Alfredo Landa varen interpretar en moltíssimes ocasions el mascle que cercava rosses estrangeres. El mite del latin lover va ser bastant influent durant els finals del franquisme i els primers anys de la transició cap a la democràcia. Des de Sineu, homes que ara tenen 50, 60 o 70 anys, però que aleshores eren ben jovenets, partien en Vespa o en Mehari cap a El Rojo Vivo de Can Picafort o cap a s’Arenal, per lligar amb ties de metre-vuitanta, amb minifaldilla i cuixetes depilades, i molt alliberades sexualment.
Doble moral
La doble moral de l’ultracatolicisme de l’època no aprovava el nudisme ni els hippies, però tolerava per la seva benèfica aportació econòmica el turisme dels països nòrdics. Aquest, sense remei, aportava també unes noves maneres de veure la sexualitat i una certa desinhibició que es disparava durant l’estiu i amb dues copes de més.
Mitificat fins l’extrem, el picador, definit per Josep Melià com un «bergantell mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes», representa una figura que ens serveix per explicar una important part dels canvis de mentalitat viscuts pel jovent illenc durant la dictadura franquista.
Un llibre sobre els picadors
L’historiador Tomeu Canyelles es va capbussar en articles de premsa i llibres de memòries per fer una aproximació acadèmica de “l’art de la pica”. El resultat va ser Els picadors mallorquins. Seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner editor, 2015), que aquest divendres 24 a les 20:30h es presenta a l’Écafè.
L’acte és organitzat conjuntament per l’Obra Cultural Balear, la revista Díngola i l’Écafè.
+info: darrer número de Díngola en paper, pàgines 34-36.
