La nova pavimentació del cementiri ha suposat una inversió que supera els 47.000€

L’Ajuntament està finalitzant aquesta setmana les tasques de nova pavimentació parcial del Cementeri Municipal. Els treballs, que es van iniciar el proppassat 25 de setembre i que és previst que finalitzin a finals d’aquesta setmana, han suposat la millora de 1.400 metres quadrats de superfície de caminals.

Aquestes obres de renovació del paviment eren una reivindicació històrica ja que les irregularitats i disgregació de l’aglomerat asfàltic eren un perill per a la circulació i suposaven un greu problema de filtracions cap a les tombes.

L’APUNT

El 15 de juliol de 1820 hi va haver el primer enterrament en el nou cementeri municipal, l’honor Antoni Costa i Serra de Corbera. Aquest fet respon a la prohibició de la Junta Superior de Sanitat d’enterrar dins les esglésies dictada el 2 de juny d’aquell mateix any arran de la pesta bubònica detectada a la nostra illa. L’emplaçament escollit va ser el paratge conegut per ses Torrenteres i el model de cementeri és de recinte clos, on el concepte de límit interior i exterior és molt clar. El seu origen són els cementiris medievals més famosos: un gran espai descobert amb el centre marcat per un edifici singular tot endreçat a la manera neoclàssica (eixos, gradacions, geometria clara, etc), on vegetació cuidada i tombes endreçades omplen l’espai. La portalada i el mur adquireixen la importància de façana com a connexió amb la població, la que es vol imitar i idealitzar en l’ordenació del propi cementeri (es pavimenten alguns ‘carrers’ on s’adossen, alineades, les ‘tombes-casa’, com dins el poble, i es divideix el terreny en ‘illetes’ de manera que les tombes siguin fàcilment localitzables). Tots els espais sagrats presenten un tret comú: sempre hi ha una àrea definida que s’intenta que sigui un tot ordenat, un cosmos. Una fusió entre ‘allò urbà’ i ‘allò natural’, on monument i vegetació es complementen (el xiprer donada la seva esveltesa, verticalitat, forma geomètrica clara, etc., esdevé el millor arbre per a simbolitzar ‘l’eix còsmic’, la unió entre el cel i la terra d’un espai sagrat). Aquest ha tengut tres fases d’eixample, una primera el 1942, una altra el 1954 segons projecte de Carles Garau Tornabells i una darrera el 1974, que configura el recinte que tenim actualment. Precisament aquesta darrera part ampliada a la dècada dels setanta és allà on s’ha realitzat la nova pavimentació.