Ja està fet Sineu!

Qui no ha dit o sentit a dir l’expressió “Ja està fet Sineu, amb so campanar enmig”, quan una cosa surt malament. Bé perquè el resultat d’una feina surt malgarbat o perquè les intencions de qualcú de fer una cosa donen per resultat un fet indesitjat. I què ha fet malament el nostre poble? Tan disforja és la imatge que conformen cases i edificis comunals amb el campanar com a capcurucull?

Com la majoria de dites, no n’hem de cercar un significat literal. Més bé, si acceptam que el campanar, unes passes endavant unes passes enrere, està més o manco enmig del poble, sols ens queda saber d’on pot venir l’expressió “Ja està fet Sineu”. Aquests dies de confinament pel contagi universal del COVID-19 ens acosten als fets que, per ventura, podrien haver fet néixer aquesta dita.

Segons l’historiador Gaspar Valero la frase fa referència al gran cop que suposà l’epidèmia de pesta de l’any 1652, així ho exposa en el seu llibre Aquí n’hi ha per na Bet i sa mare. Orígen i història de les frases fetes mallorquines. editat per J. J. de Olañeta l’any 2017. Ell basa la seva hipòtesi en el relat del quart tom d’història de Sineu, que publicà l’Ajuntament l’any 2001, dels autors Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep M. Salom, precisament titulat Ja està fet Sineu. En aquest volum, dedicat al segle XVII, s’hi aporten dades referents a la passa de pesta en el municipi i, segurament amb la inefable capacitat argumentativa de Don Bartomeu, es relata com degué ser la sessió del consell reunit a les cases de la Universitat de la vila dia 11 de juliol de 1652 quan es dona per fet el contagi de pesta: “Amb premura i sorpresa el contagi ja ha posat l’argolla a la vila. Ja està fet Sineu, no ens escapam… així els jurats i tot el consell ho manifestà”. Així, aquesta expressió es referiria a la imminència d’un fet calamitós, com quan ens referim a l’acostament d’una situació greu o fatal per a qualcú en frases per l’estil de “està fet d’ell, rebrà” o “està fet de tu, et rebentaré”.

Imatge dels metges que tractaven casos de pesta en el segle XVII, amb els EPI (equips de protecció individual) de l’època.

El professor en Història Joan Mas i Adrover presentà l’any 1998 durant les I Jornades d’Estudis Locals de la Mancomunitat del Pla una comunicació titulada “La pesta de 1652 a Sineu” basada en un document de l’època, localitzat a l’arxiu municipal de Sineu, en què es descrigueren les dràstiques mesures adoptades. El mateix autor presentà més endavant la transcripció del document en el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, número 62, l’any 2006. D’aquest en podem extreure:

(…) mes se feu diligencia que es tancasen totes les entrades dels carres de la present vila de Sineu acceptat quatre camins los mes nessesaris en los quals estaran guardes de nit y de dia .

S’entén així que establiren primerament un cordó sanitari que no deixava entrar ni sortir de la vila (un confinament total) amb la finalitat d’aturar el contagi que s’havia escampat amb virulència des de Sóller cap a Alaró i Inca.

Molt pres se feren cridas en graves penas que tot hom y cada persona tyngues cada mati les carreres agrenades y regades y que ningún home aportas capa y ninguna dona mantell y que matasen tots els cans quis trobasen dins la dita vila y terme della y si havia algun ca de caça molt de valor, que lo hamo de aquell tot tingues obligatio de tenirlo tancat fins altre orde.

Perquè la dita vila de Sineu pogués estar mes ben preservada del contagi; es feren governadors de les illetes perqué cada un visitas cada matí y cada vespre lo trast de la seva illeta y per visitar los malalts, treure los contagiats, manar aportar al semeneteri los difunts, fer fer quarentena a los sospitosos, fer descongestionar les cases, donar caritat a los pobres malalts ab lo mateix poder que tenen los jurats de dita vila.

Una altra de les mesures preses pel consell de la Universitat -òrgan de govern municipal fins l’any 1718- fou habilitar un llatzeret (per a poder aïllar els contagiats en quarantena) a la possessió de Binitaref, un cementeri a la vinya vella de la mateixa possessió (hem de pensar que fins al s. XIX era habitual enterrar els difunts dins les esglésies o en el seu entorn, cosa que feia témer si podia provocar nous brots de malalties contagioses com la pesta) i els “sospitosos de contagi” eren enviats a fer quarantena a Son Joanarnau.

Tot i els grans esforços i sacrificis, les xifres de persones que no superaren la malaltia són 345 a Sineu i 24 a Llorito. Autors com l’historiador Onofre Vaquer indiquen que això representaria el 10% de la població total del municipi (publicat a BSAL, núm. 45, 1989). Una norantena foren contagiats que es pogueren curar i altres prop de noranta foren “sospitosos de contagi” que també se sobrevisqueren. A tot Mallorca, aquella passa de pesta causà una mortaldat de 15.000 persones.

No ens ha de semblar fora de lloc que llavors es fes més d’un plany amb l’expressió “Ja està fet Sineu!”.

Una altra passa, en aquest cas considerada també pandèmia que va ferir fort Sineu i altres pobles de Mallorca, fou la de la grip de l’any 1918, que també hem tractat a Díngola tant al paper com en el digital: https://dingola.net/2018/09/11/efemeride-100-anys-de-lany-del-grip/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: