[Espipellada científica] Aranyes i castanyes

C:\Users\User\Pictures\Castanyes i panellets\IMG-20201029-WA0001.jpg

Dedicat a totes les nines i nins que cada dia van a l’escola, la millor manera de fer front als “virus”, petits i grans, que es trobaran al llarg de la vida. Tot i que encara no sàpiguen llegir, potser sí que els agradarà veure algunes de les imatges. El dibuix de l’encapçalament és de n’Ona Farreny Moyà.

– – – – – – –

Apunts de tardor: La normalitat de la naturalesa

Som a la tardor i, dins la incertesa i el desconcert en la que ens ha ficat la pandèmia del covid-19, m’encoratja observar els canvis que va experimentant la naturalesa, entre els quals la novetat del cant alegre i territorial del ropit, un migrador que no han fallat a la cita, perquè és senyal que quasi tot segueix el seu curs, al marge del caos que patim els humans. Efectivament, hi ha una part important del món que és aliena a la nostra salut, a les conseqüències econòmiques i socials que se’n deriven, i, afortunadament, a les decisions polítiques que, en molts de casos, i penso en un àmbit global, són lluny de la lògica i la racionalitat que, al manco teòricament, són atributs de la nostra espècie.

Gràcies a les primeres pluges i a la baixada de les temperatures, moltes plantes han rebrotat, i un grapat d’animals, alguns absents durant l’estiu, s’aprofiten de la floració i de la maduració dels fruits. L’inevitable transició cap a l’hivern, fred i amb menys hores de sol, no és, en absolut, un període absent d’activitat per tots els essers vius, sinó que per alguns és el moment culminant del seu cicle vital. Per això m’he animat a escriure aquestes ratlles, perquè, a pesar dels molts dubtes que ens envolten, ens ajudin a veure que hi ha una vida que no deixa de bategar, que amés està del nostre costat perquè és una part del medi que necessitem per viure, i de la qual encara ens queda molt per aprendre.

Tot i que mai he pogut oblidar l’angoixa que de nin me produïa el retorn a l’escola, després de les llargues vacances de l’estiu, he de confessar que, en aquesta etapa de la vida, la tardor és una època plena d’al·licients, alguns dels quals estan relacionats amb les novetats culinàries que ens ofereix. No és l’objectiu de l’article parlar de gastronomia, però si que citaré a la llampuga i els bolets, de la primera quasi bé segur que en mengem cada any, dels segons la probabilitat és més petita, i potser en parlaré en una altra ocasió. Per a mi la llampuga, fregida amb pebres vermells, albergínia i una bona salsa de tomàquet, és quasi insuperable, i posats a donar a l’àpat la matrícula d’honor l’acompanyaria d’unes olives acabades de trencar. Ah! La llampuga és un peix aconsellable per assolir un nivell adient del colesterol bo.

Esmentava abans la fruita que madura a la tardor, pel meu paladar, el primer lloc, compartit, l’ocupen els caquis i les magranes, vos asseguro que no hi ha dia que no gaudeixi d’ambdós fruits. Encara que les castanyes no són un producte de la nostra terra, perquè necessiten sols àcids i pobres en calç, també m’agraden; de les meves estades per terres del Principat he agafat el costum de menjar-les torrades, allà per la festa de Tots Sants és costum fer la Castanyada, on no hi manquen els moniatos i els panellets. Segons Carles Amengual, metge homeòpata i especialista en plantes medicinal, el suc de magranes, baix en calories, és refrescant, tonificant i antioxidant,… De les castanyes cita el seu contingut amb tots els principis immediats, vitamines i sals minerals (L’hort de les rondalles mallorquines. 2017, Documenta Balear, Menjavents, 121), per tant ambdós fruits són recomanables.

Però parlar dels fruits de la tardor és entrar en un món d’una diversitat vastíssima: gínjols, lledons, olives, olivó, carabasses, murtons, arboces, nesples, aglans, llentiscle, cireres de pastor, en són només una mostra, deixant de banda el possible interès per a l’home, de molts se n’aprofiten els ocells que en fan una part important de la seva dieta. Hi ha plantes del nostre entorn que tenen la floració en aquests moments de l’any i vesteixen de color les garrigues i les bardisses, potser el cas més espectacular és el del xiprell, un arbust que compateix família amb l’arbocera, un fet una mica sorprenent per les diferències morfològiques entre ambdues plantes, però fitxeu-vos amb les flors acampanades de l’un i de l’altre i veureu la gran semblança. De les flors del xiprell les abelles en treuen un tipus de mel que com es diu la rondalla Els dotze mesos i dues jaies: “P’es novembre treuen sa mel de xiprell que, enc que siga un poc aspra, és ben saborosa i cau bé ferm an es cos” (transcripció literal de la cita de L’hort de les rondalles).

C:\Users\User\Pictures\Tardor a Alcanada\04 11 2020\flor de xiprell m.jpg

A dalt, imatge del xiprell florit; a baix, una arbocera amb el fruits en un estat avançat de maduració i flors de la mateixa planta. Això vol dir que les arboces tarden un any a madurar, les flors d’enguany seran els fruits de l’any vinent. A baix a la dreta, flors de l’arbocera.

Dintre d’aquest entorn natural, on la vida continua a un ritme difícil d’apreciar per l’espectador que la mira de lluny o només baix del prisma d’una estació de transició cap a l’època més freda i més fosca de l’any, he pogut seguir una part del cicle biològic de l’aranya de jardí, Argiope trifasciata és el seu nom científic. Com es pot apreciar a les imatges que acompanyen el text, es tracta d’un animal relativament gros, d’una coloració que la fa fàcil de veure a l’ull humà, però que possiblement és un camuflatge efectiu contra els seus depredadors. Fa anys la vaig trobar instal·lada a una ciques i enguany a una mata, fabrica una tela molt gran, semblant a un filats per agafar ocells, on queden atrapats una gran varietat d’insectes, i aquí rau el seu interès per l’home perquè devora inclús preses grans que es mengen les plantes de l’hort i del jardí.

He quedat amb les ganes de fotografiar el procés de fecundació de l’aranya femella que és la que surt a les imatges, hi ha una diferencia de mida notable entre els dos sexes, el mascle és més petit i menys adornat, fa els deures de forma ràpida i quasi bé evitant el contacte amb la femella per no ser devorat per aquesta, després s’escapa corre que correràs. La femella diposita els ous dins una mena de bossa anomenada ooteca, perfectament enganxada i camuflada entre les fulles de la planta i allunyada del seu punt d’observació al centre de la tela, una estratègia per protegir els ous dels possibles depredadors, “que m’ataquin a mi i no als ous pensa l’aranya”. Dels ous en surten centenars de diminutes aranyes, que passen molt de temps agrupades abans de dispersar-se i viure de forma independent, els procés de maduració fins a l’edat de reproduir-se és qüestió d’anys. Tot plegat ho podeu veure resumit a les imatges adjuntes.

La vida en el mar tampoc està quieta, els moviments de les masses d’aigua propiciats per les primeres tempestes de la tardor m’han permès observar de ben a prop l’arribada de grumers a la badia d’Alcúdia, això no és exclusiu d’aquests moments de l’any a l’estiu també pot haver-n’hi i moltes, bé que ho sabeu. Primer fou l’espectacular ou ferrat, Cotylorhiza tuberculata en el llenguatge científic, que vaig tenir a l’abast de la càmera amb relativa la calma, perquè els llibres diuen que no és perillosa. Però no succeí el mateix amb la petita Pelagia noctiluca, aquell dia n’hi havia moltes i per dir-ho en paraules entenedores “me deixaren vermell”, és un grumer que enganxa els seus llargs filament a qualsevol part del cos i te deixa les seves cèl·lules urticants aferrades, la qualitat de la imatge crec que ho diu tot, fou impossible acostar-m’hi.

Els dos grumers als que m’he referit en el text, el gran (ou ferrat o borm groc), espectacular vist de prop, sempre va acompanyat de petits peixos, sorells joves, que l’empren com a protecció. El de l’esquerra (medusa luminescent) és molt perillós perquè no saps on te posarà els seus llargs tentacles.

Acabaré amb unes observació de la darrera setmana d’octubre. Quasi bé de forma accidental vaig recollir de la platja i després de la superfície de l’aigua uns petits brots arrancats de les plantes de Posidonia, després d’una observació detallada vaig adonar-me, molt sorprès perquè no és una visió freqüent, que eren flors. La qüestió és interessant perquè significa: primer que les praderes de posidònia estan actives i ja han iniciat un nou cicle reproductor, i segon que la reproducció sexual suposa una renovació genètica que serà favorable per a la població. Cal aclarir, que la forma habitual de reproduir-se la planta és asexual, per estolons dels quals surten els feixos de noves fulles, augmentant així la superfície que ocupen les praderes. La reproducció sexual i la formació del fruit, de la forma i mida d’una oliva, del qual sortirà una nova planta, no és dona de forma regular cada any, i no hi ha certesa sobre els factors que la desencadenen.

La imatge de la dreta mostra diferents agrupacions, inflorescències, de flors de Posidonia, recollides dintre d’una placa de Petri, i fotografiades sobre un substrat de posidònia morta. A la dreta, detall d’una de la flor una vegada s’han retirat les fulles que la protegien.

A l’article no faig referència directament del nostre poble, però penso que hi ha molts del aspectes tractats que poden interessar a les lectores i lectors de la revista Díngola. A part de les qüestions científiques i curiositats de les que parlo, com deia al principi, el que vull és mostrar que més enllà de l’estat d’ansietat, de mal humor, i fins hi tot de ràbia, causats per la pandèmia de la covid-19, hi ha una naturalesa que, a pesar de les condicions adverses que també ha de patir, continua com sempre, i els seus ritmes no paren. Estic convençut que ens en sortirem, confio plenament en la ciència i en les persones que cuiden de la nostra salut, però, mentre esperem, potser estaria bé obrir les finestres, i no només les de les cases, i intentar gaudir d’aquest món natural que, no oblidem, és una part fonamentals de la Terra, i que ens adonem, ara més que mai, que ens cal protegir-lo i conservar-lo.

[Nota: totes les imatges són originals de l’autor, i inèdites.]

Biel Moyà Niell, biòleg

biel.moya@uib.cat

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: