Les antigues mines de lignits de Sineu –explotades gran part del segle XX– ara són un llac on hi ha una certa quantitat d’animals i vegetals que, a moments, i sense aprofundir gens, ens recorda el paisatge de l’Albufera. El col·laborador d’aquest mitjà, Biel Moyà Niell –biòleg–, ja se’n ha fet ressò de les mines, en algunes ocasions –per exemple vegeu el número 36 de la revista en paper–. El també redactor de DíNGOLA Joan Vanrell –arquitecte– va fer en el seu temps un projecte –juntament amb altres companys de carrera– per rehabilitar l’edifici que hi ha. Però per ara cap Ajuntament ha trobat oportú gastar doblers ni esforç en el paratge, que és propietat d’Endesa. El que està clar és que alguna cosa s’hi haurà de fer, algun dia, amb aquest paratge.
El fet és que la brutor és evident. Dins el llac és ple de ferralla –fins i tot algun cotxe enfonsat– i les canyes amaguen les restes rovellades d’algun electrodomèstic, plàstics, mobles i demés fems tirats allà com si fos un abocador.
Qui escriu aquestes línies es d’anar-hi sovint, a observar els colls blaus –Anas platyrhynchos– i les fotges –Fulica atra– que viuen allà, lligades a l’aigua, o altres animals que viuen als voltants, a terra ferma, en el Puig de son Bou, com les sól·leres –Emberiza calandra– i els vitracs –Saxicola torquata–, o fins i tot a veure com des de l’altura una imponent parella de milanes –Milvus milvus– vigila l’entorn.
Fins ara hi havia algun lloc on la tanca que envolta el recinte de les antigues mines estava espatllada, i els curiosos podien accedir-hi. Però es veu que no era suficient. N’hi ha que hi volen entrar ben “de pinta en ample”, i ni tan sols es preocupen de cercar una entrada. Aquestes passades festes de Setmana Santa, no record si era el dia de Pasqua o la segona festa –dies 4 o 5– vaig ser testimoni d’un acte més de destrossa material i degradació de la zona per part d’un grapat de «domingueros» –i amb això no vull dir que no fossin ben ‘locals’–. Quan m’acostava a la zona vaig veure dos cotxes que estaven aparcats a la vora del camí, i dues famílies –adults i un grapat d’infants– que havien penetrat a la finca a través d’una nova obertura a la reixa. El dia després hi vaig tornar, i me vaig trobar més brutícia que dies abans, i fins i tot aquesta cadira rovellada que veis a una de les fotos… Lo de la cadira, disposada mirant al llac, me va deixar perplexe. Només hi faltava un para-sol i qualque botellí buit de cervessa al costat de la cadira.
Res, que sí a això li diuen gaudir de la natura i de fora vila un dia de festa, ja no sé que dir. Jutgeu vosaltres mateixos.
Miquel Puiggròs Noguera
dingola.net 