[ESPIPELLADA CIENTÍFICA] Les cuques molles també són ciència

Cuca molla, panerola, escarabat de cuina, cuca patxa,… cucaratxa

Una amiga, una mica esverada, em va preguntar sobre la identitat d’uns animalons sospitosos, què havia trobat a l’interior de la casa, això després d’eliminar una plaga de cuques molles que sigil·losament i de nit apareixien a la seva llar de Sineu. La qüestió a resoldre va motivar-me a cercar informació sobre les cuques molles, bàsicament per si els animalons en qüestió hi tenien relació. Mentre anava adquirint noves coneixences va sortir a la Díngola digital la notícia Plaga de cuques molles a ses Cases Noves (Miquel Puiggròs, 12/10/21, fes clic aquí), tot plegat m’ha decidit a escriure unes notes sobre la biologia d’uns animals, en general poc estimats o millor odiats pels seus hàbits i per la seva pròpia morfologia, però amb els quals ens veiem obligats a conviure. Esper que el que ve a continuació sigui d’interès per les lectores i els lectors de DíNGOLA, això sí, vos demano que per una estona les intenteu mirar amb ulls científics, si més no elles són visibles i més fàcils de combatre que el virus que ens està assetjant des de fa dos anys.

El títol és prou indicatiu de la quantitat de termes que es fan servir a diferents llocs de parla catalana per designar els insectes en qüestió, el llistat, només parcial, l’he tret del Diccionari Alcover-Moll. Segur que molts d’ells vos resultaran estranys perquè a Mallorca majoritàriament emprem els noms de cuca molla i de cucaratxa, aquest darrer és una traducció directa del castellà i no s’utilitza en l’àmbit científic. En aquets sentit cal assenyalar que, en el seu origen, cucaratxa és una paraula composta de cuca, referida a l’eruga de les papallones, i acha que li dona un sentit despectiu. Encara afegiré que l’Alcover-Moll també designa com a paneroles als petits crustacis que coneixem vulgarment com someretes del bon Jesús, uns animalons que habiten a llocs humits i que s’enrotllen quan perceben un perill. Per tant una mica més de confusió, perquè una mateixa denominació fa referència a dos d’animals totalment diferents.

Les cuques molles s’inclouen en un grup d’insectes anomenats Dictiòpters blatoïdeus, sense intenció de seguir en aquest llenguatge complicat afegiré que són uns animals molt antics, els primers avantpassats de les espècies actuals aparegueren fa de l’ordre de 300 milions d’anys durant el Carbonífer. La seva capacitat de supervivència s’explica perquè a l’hora d’alimentar-se no refusen pràcticament res, són omnívors, viuen bé al llocs humits, i, tot i que mostren una activitat màxima a temperatures entre els 21 i els 33 oC, aguanten temperatures extremes. Vaig viure una situació inesperada en ple desert, als campaments dels refugiats saharauis de Tinduf a Algèria, quan una bossa de galetes d’oli fou assaltada de nit per les cuques molles del lloc i creieu-me si vos dic que mai les hi hauria esperat, una experiència que confirma el que diuen que perjudiquen més pel que fan malbé que pel que consumeixen, aquelles galetes no les vaig tornar a tastar.

La forma deprimida i plana del cos de les cuques molles els permet passar per llocs inversemblants com les estretes conduccions dels cables d’electricitat i de telefonia. Una altra característica general del grup és la preferència per la foscor, no obstant s’han realitzat experiències (A. Honkamen et al. 2014 The Journal of Experimental Biology. 217), que demostren la seva capacitat de captar petitíssimes senyals lumíniques mitjançant milers de fotoreceptors i anar-les acumulant, fet que els permet veure inclús en situacions per nosaltres de fosca absoluta, una troballa interessant el mecanisme de la qual és objecte d’investigació. Aquestes propietats les fan especialment abundants a les xarxes de clavegueram, als pous negres i als subterranis, i en general a indrets amagats on o bé hi ha matèria orgànica en descomposició, o des de els quals poden accedir a llocs on és guarden o es manipulen aliments. Un aspecte molt important de la biologia de les cuques molles és l’absència de depredadors, al manco als lloc amagats on viuen.

Tenen el cap petit i mòbil amb dues antenes llargues i una boca amb mandíbules robustes. La part anterior, el tòrax, du una placa ample (pronot) que cobreix el cap, la part posterior, l’abdomen, presenta dos curts apèndixs. Les potes amb espines són llagues i adaptades a caminar i córrer, tenen dos parells d’ales més o manco grans segons les espècies, que fins i tot estan absents en algunes femelles, en general la seva capacitat de volar és limitada. La reproducció de totes les cuques molles té com a base l’expulsió per la femella, pocs dies després de la fecundació, d’una mena d’estoig marró, la ooteca, on es dipositen els ous. El temps de desenvolupament dels ous fins a l’eclosió varia segons les espècies, a temperatures més altes menor és el temps de maduració. L’estadi inicial de nimfa ja mostra una forma semblant a la d’adult, però amb les ales encara rudimentàries, aspecte que va canviant amb les successives mudes.

Hi ha tres espècies de cuques molles especialment abundants a Mallorca, són les que habitualment trobem a les cases i al seus entorns. Adjunt un resum de les seves principals característiques que resultaran adequades per a la seva identificació.

Cuca molla roja o americana (Periplaneta americana)

Els adults fan entre 3 i 5,5 cm de llarg, és la cuca molla més gran. El seu color és marró ferruginós, amb una banda més clara, marró clar o grogosa, sobre del part anterior del cos. Les ales són vermelloses i cobreixen totalment l’abdomen, més llargues al mascle. La durada de la vida dels adults és de poc més d’un any. Una sola femella i la seva descendència poden produir de l’ordre de 800 cuques molles en una any. Originària d’Àsia, tot i que sembla preferir les àrees litorals, és freqüent als vaixells, ja és cosmopolita competint amb les altres espècies.

Cuca molla rossa o alemanya, escarabat de cuina (Blattella germanica)

És la cuca molla més petita. Els adults fan entre 1,3 i 1,6 cm de llargada, són de color marró clar, amb dues bandes més fosques sobre la part anterior del cos. Les ales, de color tirant a groc, cobreixen totalment l’abdomen. Inclús podem trobar-la en petites encletxes, les nimfes són difícils de detectar perquè romanen immòbils durant les fases en que preparen una nova muda. Menja pràcticament de tot i més, el seu espectre alimentari inclou substàncies com el sabó, la pasta de dents o la cola d’aferrar. Té una taxa de reproducció altíssima, d’una femella i la descendència poden néixer de l’ordre de 30.000 individus a l’any, però també és alta la mortalitat, en part deguda al canibalisme.

Cuca molla negra (Blatta orientalis)

La mida oscil·la entre 2 i 4 cm, és de color fosc, marronós tirant a negra, la femella és més fosca que el mascle. Les ales en el mascle són més curtes que el cos mentre que a la femella encara estan més reduïdes, no volen i el seus moviments són lents. Menja gairebé de tot, però és una mica més sibarita perquè té preferència pels aliments rics en midó, arriba a rosegar les cobertes dels llibres És especialment repulsiva per la mal olor que desprèn. Els macles tenen una vida relativament curta no superen el mig any, la longevitat màxima de les femelles és menor. Una sola femella i la seva descendència poden arribar a produir fins 200 individus. Originaria d’Àsia arribà a les nostres contrades a través d’Àfrica, és la cuca molla que es va introduir més aviat.

A banda de les tres espècies citades, a les Illes hi viuen altres blatoïdeus, es tracta de formes silvestres, podem trobar-les en el camp sota les pedres i les restes vegetals, o entre els fems dels animals. En concret a Mallorca hi ha dues espècies endèmiques del gènere Phyllodromica, són animalons de menys d’un centímetre, pàl·lids, no voladors, que viuen entre la fullaraca dels pinars.

Un aspecte poc conegut de les cuques molles, és la seva capacitat de contaminar els aliments i en general l’entorn per on passen, poden ser vectors de bacteris, com Salmonel·la, de protozous, de virus, i de fongs. Dintre la idea de perillositat de les cuques molles com agents de malalties hi roman la qüestió de per què a elles no els afecten els microorganismes que poden transmetre? Un treball, d’investigadors de la Universitat de València i del CSIC, ha mostrat que la cuca molla germànica produeix proteïnes específiques antimicrobianes, fet que explica com l’insecte és defensa dels patògens fúngics i bacterians, sense afectar als microorganismes que la cuca molla du en simbiosi per ajudar-li en la digestió. Segur que aquest és un camp per explorar, i, qui sap, si en un futur la enginyeria genètica pot trobar-hi noves aplicacions.

No és l’objectiu d’aquest article parlar de remeis per combatre les plagues de cuques molles, però si que vull dir-hi la meva des de la perspectiva de l’ecologia d’aquests animals. La neteja i l’aïllament dels llocs on es poden trobar és fonamental, també ho és restringir al màxim l’accés a qualsevol tipus d’aliment, un factor clau és evitar la humitat dels llocs on poden accedir amb facilitat, soterranis, cuines i banys. Actuacions importants quan s’acosta l’època càlida, i quan les fortes pluges alteren els seus hàbitats, en particular els claveguerams. Qualsevol acció que modifiqui les condicions de vida de les cuques molles activa la capacitat de migrar d’aquests animals a la recerca de nous espais per colonitzar. Les cuques molles fugen de la llum, he explicat que capten petitíssimes quantitats de radiació suficient per moure’s pels seus medis de tenebres, per tant obrir finestres en el sentit més ampli de l’expressió evita que aquestes amants de la foscor s`hi moguin en comoditat. Conèixer les espècies i realitzar una activitat preventiva, són, al meu entendre, els passos inicials per evitar les invasions d’uns animals poc afortunats.

He d’acabar a l’estil Hitchcock desxifrant la incògnita de quin animaló era aquell que m’envià l’amiga per identificar? No cregueu que hagi estat fàcil, gens ni mica, inicialment vaig donar-li una resposta, però mentre anava preguntant als col·legues especialistes, menys segur estava de l’afirmació rotunda i potser científicament poc pensada que havia donat. Si realment era un estadi inicial i poc conegut de cuca molla, com ella pensà, com amic quedava bé perquè la tranquil·litzava, però com a biòleg un suspens. Idò en aquests moments l’opció científicament més probable és que es tracti d’una fase juvenil molts primerenca de cuca molla, la identificació l’ha feta la professora de la Universitat de Barcelona, del departament de Biologia, Dra. Marta Goula especialista en insectes, els professors de la UIB Drs. Eduard Petitpierre i Samuel Pinya, genètic i ecòleg respectivament, em suggeriren que acudís a ella.

Aquesta és la fotografia que ha desencadenat la petita turmenta científica, un magnífic exemple dels passos que ha de fer la ciència per avançar. Potser tot plegat encara no s’ha acabat perquè l’animaló és una raresa, vos asseguro que la recerca ha estat laboriosa, i només una especialista, després d’una anàlisi rigorosa, ha fet un veredicte amb fonaments descriptius i comparatius. Pel que fa al meu suspens el dono per ben emprat, millor dit m’ha ensenyat, una vegada més, que en ciència el mètode de prova i error és el que la fa avançar. Cometem un gran error si pensem que els que diuen els científics és paraula de Deu, no, no és això, la història ens ho demostra una i una altra vegada, i si no bastés la pandèmia del SARS-CoV-2 ens està donant un exemple excel·lent.

Moltes gràcies Martes.

Biel Moyà (biòleg), biel.moya@uib.cat   

About dingolasineu

Consell de redacció de la revista DÍNGOLA de l'Obra Cultural Balear de Sineu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: