[Espipellada Científica] Temps d’eleccions (III): “L’home que plantava arbres”

Diu Margalef: “l’ocupació de l’espai per les plantes és una de les bases de l’estructuració dels ecosistemes, …”. La imatge adjunta, en la que es pot observar l’alta diversitat d’ocells, em retreu a la combinació d’un lloc poc urbanitzat, per exemple el llindar del poble, amb arbres, i rodejat de camps de conreu. Les connexions aèries, corredors biològics o ecològics, afavoreixen la biodiversitat dels ecosistemes. Pensem en les interaccions entre ocells i insectes, tan importants per eliminar els que ataquen a les plantes. Biodiversitat és sinònim de maduresa per la complexitat de les xarxes que s’hi estableixen, una de les idees bàsiques de l’ecologia. La imatge està treta del llibre: L’ECOLOGIA. Ramon Margalef (1985). Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient

Quan escric aquestes línies els arbres són tema de debat al poble. Però l’article no està motivat per aquest fet sinó per parlar dels arbres com a components de l’ecosistema urbà, del qual els humans som una part, la més important, amb un munt de relacions amb altres organismes, i, com he explicat als anteriors articles, amb l’aigua i amb els vehicles motoritzats que circulen i aparquen dintre del poble. Els tres articles s’han escrit des de la perspectiva d’un biòleg, paraula que significa estudi de la vida, en aquest cas hi afegiria compromís amb la qualitat de vida de totes les sineures i tots els sineuers. També advertir que escric des de la més estricta objectivitat, que les opinions són meves i, sobretot, que, tot i que l’article s’inscriu dintre del que anomeno genèricament Temps d’eleccions, l’única intenció que hi ha al darrera és exposar reflexions que penso que són bones pel poble.

El citat Ramon Margalef, un dels pares de l’ecologia, escriu: “deixada a ella mateixa la natura inverteix tot el rendiment en crear obres d’art, d’un art exquisit”. Un arbre vists de fora estant és una meravella de la naturalesa, no cal sinó contemplar l’estructura de qualsevol caducifoli durant els mesos d’hivern, desproveït de fulles l’entramat de les branques té una estructura fractal -formes en les que una mateixa pauta es repeteix a diferents escales, una manera econòmica d’assolir complexitat-. El mateix arbre recobert de fulles és un disseny optimitzat per aprofitar la llum per a la fotosíntesi, i també és un refugi sorollós, talment un gratacel, per la quantitat d’ocells que s’hi reuneixen per passar la nit. La producció d’oxigen és una de les funcions fonamentals de la fotosíntesi, de fet quan aquest procés s’engegà l’oxigen canvià per complert l’atmosfera de la Terra i gràcies a ell aquí estem. Paral·lelament l’arbre absorbeix anhídrid carbònic -CO₂– per transformar-lo en biomassa pròpia. La contribució a la eliminació d’un dels gasos considerats responsables del canvi global -degut al seu increment a l’atmosfera- d’ona una importància cabdal als arbres, i encara més en els llocs urbanitzat on hi ha més circulació de vehicles i, per tant, més contaminació provinent dels combustibles fòssils.

L’afirmació: els arbres s’han de regar, admet molts matisos, per les diferències en el requeriments d’aigua. Els arbres que millor s’adapten al clima mediterrani són els que aguanten la sequera estacional –vegetació escleròfil·la, de fulles dures- però també s’hi acomoden molts arbres caducifolis -els de llocs temperats perden les fulles durant els mesos més freds-. No obstant, en general sol haver-hi una bona correlació entre quantitat d’aigua subministrada i creixement de l’arbre. A les nostres contrades no és infreqüent que es produeixin situacions extremes de sequera, com la que patírem l’any passat, aleshores cal cercar-hi remeis. Des de fa temps s’utilitza aigua depurada per regar, l’aigua ha de tenir la qualitat requerida i emprar sistemes que no la dispersin. Per què els pobles que disposen de depuradores no utilitzen l’aigua? En el cas de Sineu que comparteix la depuradora amb altres pobles del Pla, l’aigua va a parar, o hauria d’anar, a una llacuna de maduració en la qual millora la seva qualitat. És una opció que s’hauria de contemplar per les situacions de dèficit hídric greu, i, en general, per millorar la vida de l’arbre i la resistència a possibles infeccions. Un valor afegit és la capacitat depuradora de la vegetació, els anomenats filtres verds s’utilitzen per extreure els nutrients que du l’aigua bruta -principalment nitrogen i fòsfor- i, juntament amb el CO_2, construir matèria orgànica pel propi creixement, són sistemes molt eficients àmpliament utilitzats sobretot per petites comunitats

Els records d’al·lot no s’associen a l’abundància d’arbres a l’interior del poble, potser per la proximitat de fora-vila hi reparava poc. Però revisant imatges antigues, per exemple fotografies de Josep Pons i Frau, queda demostrat que hi havia llocs com el fossar on els arbres eren abundants. Fent una mica de memòria recordo que a la placeta del lleó prop de la porta de sortida de l’església hi creixia un gran pebrer bord, i, a l’altra costat de l’escala, un gran arbre de pisos. A baix de la riba n’hi havia dos més, amb la remodelació -el que actualment és la Plaça de sa Dida- es feu una replantació i s’incrementà el número d’arbres. També record els plataners de l’avinguda de l’estació, i els arbres i les bardisses de vegetació del petit jardí que hi ha via al costat de l’edifici. No hi ha cap dubte que els arbres des de sempre han format part del paisatge del poble, i se’ns fa impossible imaginar-lo sense la seva presència.

La construcció del vial de circumval·lació fou un gran alleugeriment pels habitants de Sineu, principalment pels que viuen als carrer dels Bous, d’al·lot l’utilitzava molt i m’aborrona pensar en els grans vehicles pesants recorrent aquest carrer. Tot i que el vial no estava pensat per passejar, ràpidament és convertí en una espècie de circuit per cremar calories, record sentir-lo qualificar com “el vial del colesterol” i també l’expressió “anem a fer el vial”. Com anècdota explicaré que fer el vial és el mateix que donar una volta al circuit automobilístic de Mònaco, el recorregut de l’ordre de 3,3 kilòmetres, si fa no fa, és el mateix. I no vull donar idees!!! Des de la perspectiva del poble com ecosistema els aspectes positius del vial tenen com a contrapartida el seu paper de frontera -potser un dels invents que en un context global més mal estan fent als humans- entre la part urbanitzada i fora vila, només superable amb garanties pels ocells. Per això és important tenir aceres prou amples per poder-hi caminar sense perill d’ensopegar, que facilitin l’accés als camins rurals, i on els arbres protegeixin dels raigs del sol durant els mesos més calorosos de l’any. Recordaré que els arbres, i la vegetació en general, amorteixen els efectes de la pluja i de l’escorrentia superficial, i utilitzen part de l’aigua ploguda.

Em sento amb l’obligació de deixar paleses dues opinions sobre la tala de moreres al vial de circumval·lació. El batle m’havia informat, sempre que ens trobem fem la xerradeta sobre temes ambientals, de la necessitat de remodelar les aceres on estaven plantades per facilitar-hi el caminar, com ja s’havia fet al tros que hi ha entre la carretera de Llorito i el camí de Montuïri. M’havia oblidat completament del tema, quan estant de viatge vaig rebre un correu de l’amic Joan Gelabert, preocupat per la tala i sobretot per com s’havia desaprofitat una fusta que, d’acord amb el seu criteri del tot autoritzat, és d’una excel·lent qualitat. Calia parlar amb el batle, potser per no haver-li fet l’atenció que tocava quan n’havíem xerrat, vaig poder fer-ho al seu despatx i m’informà que les moreres estaven afectades per un fong que inutilitzava la fusta, i també de les consultes que s’havien fet a experts abans de la tala.

L’únic que puc afegir és que és absolutament necessari seguir sembrant arbres, al vial però també a tots els llocs on sigui possible el seu creixement, sempre serà una bona inversió, i ja no penso només en la qüestió paisatgística, que també, sinó per la qualitat de vida de les sineures i els sineures. I quins arbres sembraria? Idò: roures, arbres de l’amor -arbre de Judea-, xicrandes, ginkgos -nogal del Japó-, faigs, sense oblidar els ja existents: moreres, lledoners, garrofers, entre d’altres. Alguns dels arbres citats necessiten condicions especials perquè creixin esponerosos, ho dic perquè en el llistat potser ha pesat una mica més l’atractiu que no els seus requeriments específics. En qualsevol cas, com deia al principi, sempre és important tendir a la diversificació. Ah! I no m’oblido dels til·lers, les seves floracions són espectaculars i les infusions ajuden a calmar l’esperit.

Potser algun dia hi haurà tants d’arbres que s’hi podrà instal·lar un baró rampant talment com passa a la novel·la d’Italo Calvino, seria una bona notícia pel poble sobretot durant els mesos de l’estiu.

Acabaré amb la referència del llibre que inicia l’article:

L’home que plantava arbres és el títol d’un llibre de l’autor francès Jean Giono. El text rebutjat inicialment per l’editorial que li havia demanat que l’escrigués fou publicat per la revista Vogue el març de 1954 amb extraordinari èxit, a rel del qual l’autor deia ”la meva intenció era fer que la gent estimés els arbres, o, per ser més exacte, fer que estimés el fet de plantar arbres”. En síntesi es tracta de la història d’un home solitari que és dedicava a plantar arbres, primer roures i també faigs i bedolls, ho feia a un lloc inhòspit, terres pobres i abandonades, amb només restes d’una vegetació esquilada pels carboners. Amb una taxa d’èxit de només el 10%, però amb constància, en tres anys havia plantat cent mil aglans, i els deu mil que havien surat canviàrem completament els paisatges de llocs on abans pràcticament no hi havia res i els forniren de vida. Una història preciosa que recomano llegir a tothom tingui o no sensibilitat pel tema, el llibre no arriba a les cent pàgines i està publicat a diferents editorials en català i castellà.

Biel Moyà Niell, biòleg

biel.moya@uib.cat

Altres articles d’aquesta sèrie: