[Avanç de la Díngola de primavera] Conversa amb Toni Mas “Saig” d’Eines Mallorquines

És cosa habitual que la revista de paper arribi a ca vostra i als estancs devers les festes de Pasqua; enguany, ja ho sabeu, és any electoral i hem ajustat el calendari per a treure-hi la informació més fresca sobre la campanya, entrevistes als candidats i l’actualitat política de la Sala perquè, cosa que procuram sempre, estigueu ben al cas de tot quant es courà de cara a aquesta nova pugna per ocupar els seients de la sala de plens. Això sí! També us oferirem les seccions habituals i, en concret, la conversa que férem amb el ferrer Toni Saig d’Eines Mallorquines, primer guanyador del recentment instaurat Premi Tradició de Mallorca, atorgat pel Consell de Mallorca, de què ja us vàrem parlar en aquest article [feis clic aquí damunt].

Toni, com va ser que et varen seleccionar per a aquest premi?

En aquest premi m’hi vaig presentar jo. Bé, jo no! Perquè jo no tenc temps… Les meves filles varen fer-ne tota la paperassa i ja ho veus! Vaig quedar ben sorprès; no confiava arribar tan amunt. Ja era hora que fessin un premi dedicat a oficis tradicionals de Mallorca. Després, parlant amb la presidenta del Consell [Catalina Cladera], li vaig dir “Ja fa estona que hi hauria d’haver estat això.” Més que res, perquè m’hauria agradat que li haguessin dat a mon pare.

Ton pare et va llegar la ferreria, però quins en són els inicis?

La ferreria la va fundar el meu padrí l’any 1926, Toni Mas Pons Saig (Sineu, 1903-1955) [va ser batle de Sineu l’any 1933 i durant cert temps va fer de saig, d’on ve el malnom de tres generacions]. D’ell va passar a mon pare, Toni Mas Niell (Sineu, 1938-2017). El meu padrí va morir molt jove, mon pare tenia setze anys i es va haver de fer càrrec del taller. És clar, molta gent no es fiava d’un al·lot de setze anys… I què va fer? Va cercar un soci, en Pere Mascaró, conegut com en Perico Taló. Jo li deia el tio Perico, varen estar trenta-sis anys plegats. Quan el tio Perico es va jubilar, va continuar mon pare tot sol, fins que em va tocar a mi.

(…)

Una cosa molt vistosa, és la vostra pàgina web [www.einesmallorquines.com]; allà mostrau un bon catàleg de productes que feis al taller. Es pot dir, pràcticament, que és un diccionari visual: una foto de cada eina i cada ormeig domèstic amb el seu nom. Hi ha eines i ormejos que pràcticament tothom coneix, com un càvec o una xapeta, unes graelles o una trompa… però n’hi ha moltíssims que la majoria de persones ja desconeix. Tant pot ser que un sàpiga el nom però no sap com és l’eina, com també que hagi vist qualque pic aquella eina però no sap quin nom té. Realment fa tant la funció de catàleg empresarial com de document etnogràfic.

Clar, tot són eines i ormejos tradicionals de Mallorca, i puc dir que en vaig pegar un atip per trobar el nom, així com tocava, de cada cosa. Feim moltes eines que ja tenen molts d’anys i que ara ja només les fabricam aquí; volíem que això es veiés a la nostra pàgina.

Així i tot, hi deu haver gent de fora poble que quan comana una eina et diu un altre nom que no és aqueix que tu sols dir?

I és ben clar! Ara jo ja ho tenc controlat. Jo sé, per exemple, que un de Manacor diu “fesset” a una “xapeta”, sé que a segons quins pobles uns “gavilans” són uns “arpellots”, o que n’hi ha que diuen “càvec” a una “rampaina”. També quan els sents xerrar ja saps de quin peu es calcen i aviat ens entenem. Més que el tema dels noms el que em trob és que cada zona té les seves peculiaritats amb les eines: no és la mateixa pedra ni la mateixa terra la de Santanyí que la de Sineu, per exemple. Per això els picapedrers o margers no empren els mateixos martells, ni els pagesos les mateixes eines. I això dins Mallorca! Ara imagina’t tu a fora.

(…)

Aviat podreu llegir tota la conversa a la Díngola de primavera. Mentrestant, seguiu-nos a dingola.net i a les xarxes socials: a Twitter @dingolasineu , a Facebook al perfil Ocb Sineu https://www.facebook.com/ocb.sineu/ i a Instagram @dingolasineu .