Com cada any, la primavera ha esclatat enmig d’una apoteosi del groc, en el Pla de Mallorca. Els habitants d’altres parts del planeta, habitants llunyans a la Mediterrània, se’n duen una imatge del camp mallorquí bastant esquitxada de groc. Els turistes primerencs, els dels inicis de la temporada es troben amb una illa en la que la quantitat de vegetació adventícia (despectivament dites «males herbes») amb flors grogues s’estén per tota la ruralia.
Casualment, a la primavera d’hivern, la tardor, una altra planta de flors grogues també omple els nostres camps no cultivats i les voreres de camins i carreteres, l’olivarda (Dittrichia viscosa), com explicàrem en aquest post (fes clic). I a l’hivern, també una flor de colors groguencs més tirant a ataronjats, el llevamans (Calendula arvenses) també omple les finques mal cuidades o les voreres de les vies [arvense = que creix dins els sembrats]. D’olivarda ara no n’hi ha –bé, més ben dit, no està florida, perquè les seves tiges llenyoses queden perennement en el mateix lloc, i es van assecant o podrint amb el pas dels mesos–. Tant l’olivarda com el llevamans són asteràcies (o compostes), família que compta amb nombrosos representants ara a primavera, i que són una font importantíssima de pol·len i nèctar, aliment per a infinitat d’insectes necessaris pel manteniment de l’equilibri ecològic.
Les flors majoritàries que ara trobam a qualsevol camí de Sineu, o en les finques on porten aquests camins, si no han estat llaurades fa mesos, són les crucíferes (o brassicàcies), com la ravenissa groga (Sinapis arvensis) [arvense = que creix dins els sembrats], i altres mostasses i naps (Brassica, Raphanus, Diplotaxis…), totes amb flors molt semblants, de quatre pètals distribuïts en forma de creu [crucíferes = creu], grocs, o blancs amb petites ratlles liles.
Una altra adventícia de flors grogues abundantíssima a les voreres és la vinagrella (Oxalis pes-caprae), en aquest cas realment una planta invasora, provinent de Sudàfrica, i que des de fa tres segles suposa una veritable plaga, ja que no hi ha cap animal que la se mengi. De fet, jo mateix record que, quan érem al·lots, ens agradava xuclar la tija d’aquesta herba de la família de les oxalidàcies, que té un gust ben àcid.
Una planta que també té flors grogues és l’asteràcia que rep els noms de bolitx o moixos, però que a Sineu solem conèixer amb el nom de margalida (Glebionis coronarium). És una planta robusta , amb inflorescències de dos tipus: tota groga, o amb les llengües laterals que són meitat grogues i meitat blanques. Antoni Bonner, en el seu llibre ‘Plantes de les Balears’ diu que és una planta «bellíssima, que seria molt apreciada si no fos tan abundant, sobretot en llocs tan poc exòtics com solars per edificar[…]». És la típica planta que d’al·lots agafàvem per saber si la persona de la que estàvem enamorats també ens estimava: aleshores anàvem arrencant les llengües laterals de la inflorescència i anàvem dient «m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima…», successivament, cada vegada que arrencàvem una llengua. La darrera que arrencàvem corresponia a «m’estima» o a «no m’estima», i així sabíem si el o la que ens agradava també estava enamorat o enamorada de nosaltres. Cal dir que “les flors” de margalida no són flors, sinó inflorescències, és a dir, agrupacions de centenars de floretes més petites, tubulars les centrals, i amb llengua les laterals.
Unes altres plantes ben abundants a camins i voreres són els alitxons o lletsons, també de les asteràcies. Els més habituals són el lletsó d’hort (Sonchus oleraceus) i el lletsó de paret (Sonchus tenerrimus), aquest darrer també conegut com a lletsó de cadernera, ja que és aliment habitual d’aquests ocells. Es distingeixen per les fulles, més gruixades i que abracen tota la tija en la seva part bassal, en la primera, i en canvi més primes i lobulades, en la segona. Totes dues plantes, en tallar-los una fulla o un brot, amollen làtex blanquinós [lletsó = lletós, que fa llet].
El groc impera no només en els ambients ruderals o degradats. També podem trobar certes taques de groc, en aquests dies que correm ara, a la garriga. L’argelaga (Cytisus spinosus) [spinosus = que té espines], de les lleguminoses, és una bella planta que podem trobar per exemple als voltants de les mines de Sineu i el Puig de son Bou, però també a qualsevol altre indret de pinar o garriga, amb unes terribles espines de 4 – 5 cm, fulles trifoliades petites, fruit negre i petit amb forma de llegum, i a la primavera, un esclat de flors grogues realment gloriós.
Uns pigments, habitualment les xantofil·les i els flavonoides, són els responsables de donar color groc als teixits vegetals.
I fora del groc?
El groc ens omple aquests inicis de primavera, com he comentat en els paràgrafs anteriors. Tanmateix, hi ha però altres flors no menys habituals i, també, belles, d’altres tonalitats.
Unes flors precioses aquesta època són les orquídies. Les orquidàcies són un ample grup, amb molts representants, alguns dels quals podem trobar a Sineu. Ara mateix, per exemple en el camí vell de Costitx, un poc passat el poliesportiu de Son Magí i abans d’arribar a la xampinyonera, si us hi fixau podreu trobar abelleres vermelles (Ophrys tenthredinifera) en les voreres del camí. La flor té una forma que, en certa manera, imita una abella femella. L’abella mascle es sent atret per aquesta femella, i s’hi posa damunt per copular-la. De femella, res de res, és una flor, que posant-s’hi a damunt, el mascle ajuda a pol·linitzar (amb pol·len procedent d’altres flors –altres femelles–).
Les plantes més omnipresents ara en els nostres camins són les asfodelàcies, arxiconegudes. Una és l’albó (Asphodelus ramosus) –anomenada porrassa quan no té l’espiga floral que surt d’enmig del rosetó de fulles– i el cebollí (Asphodelus fistulosus). De totes dues us en parla degudament el nostre col·laborador, el Dr. Gabriel Moyà Niell, en aquest article (fes clic) de fa poc més d’un any a la DíNGOLA digital. Són una veritable plaga a les voreres de camins, i de fet, en el seu article, Moyà diu que «ocupen, o millor dit envaeixen» les terres no conreades o molt pasturades, i les garrigues. L’albó és una planta habitualment poc estimada, i això és una injustícia –en la mateixa línia en la que es referia Bonner sobre les margalides (vegeu més amunt)–. La flor de l’albó, vista de prop, és preciosa, com es pot copsar en una de les fotos d’aquest article.
Esper que aquest article us serveixi per conèixer millor les plantes que us podeu trobar ara mateix, quan la durada del dia i el bon temps conviden a sortir a passejar més habitualment, en els nostres camins. Per estimar has de conèixer. I per tant, esper que coneixent més d’aquestes plantes, les estimeu més.
Miquel Puiggròs Noguera
dingola.net 
Molt interessant!!! Ben fet Miquel