Avui, en aquesta setena entrega del dossier Amb tant de turisme, som més rics? farem la segona entrevista, i parlarem amb un expert en turisme, professor d’aquesta matèria en el Departament de Geografia de la UIB, i expresident d’HABTUR, el Dr. Joan Miralles.
Les dues primeres entregues varen ser d’introducció: en la primera entrega es feu una introducció històrica al fet turístic balear, mentre en la segona entrega ja es posaren les xifres actuals damunt la taula. En la tercera entrega ja mostrarem com aquestes xifres tenen un efecte important sobre les nostres vides, en forma d’increment desorbitat de preus, especialment de l’habitatge. En la quarta entrega ens focalitzarem ja en el tema de la saturació pròpiament dita. En la cinquena entrega es va tractar el tema cultural i lingüístic. I en la sisena entrega es va entrevistar l’expert en insularitat, el Dr. Miquel Carranza, sociòleg de la UIB i la UNED.
El pròxim 26 de juliol, la plataforma Menys Turisme, Més Vida tornarà a mobilitzar milers de persones a Palma per denunciar els efectes del model turístic balear. Aquest reportatge, a través de 10 capítols, analitza —a partir de dades socioeconòmiques i de les opinions d’experts de diferents àmbits—, si el creixement continu del turisme durant les darreres dècades ha fet realment més rics els illencs.
| Miquel Puiggròs Noguera, de DíNGOLA, amb una ampli bagatge internacional en el món turístic, des de les vessants de salut pública i sostenibilitat i, darrerament, també incorporant al seu perfil el punt de vista econòmic-social i la interpretació de dades, analitza al llarg de 10 capítols el fenomen turístic de Mallorca i entrevista quatre perfils molt diferents, un acadèmic —Miquel Carranza, especialista en insularitat—, un altre híbrid acadèmic-empresarial —Joan Miralles, professor de turisme, expresident d’HabTur i expresident de l’OCB—, un empresarial —Joan Lladó, propietari d’AniràBé hotels i polític—, i un activista —Tonina Siquier, biòloga i vicepresidenta del GOB—. |
CONVERSA
Joan Miralles: «En termes relatius un extremeny té més poder adquisitiu que un mallorquí, però els mallorquins hem de finançar Extremadura»
Els darrers anys, i especialment, aquest darrer, hi ha hagut mobilitzacions molt importants a Balears, en contra de la saturació turística. El turisme ha anat creixent, a Balears, des del boom turístic de meitat del segle passat, però especialment les darreres dècades ho fet de manera exponencial. Les dades extretes de l’IBESTAT, FRONTUR i INE, mostren que, com no podia ser d’una altra manera, l’increment del nombre de turistes ha anat paral·lel a un increment de salaris, de PIB absolut… Tot i això, hi ha queixes. De que es queixa, la gent?
La gent és queixa que, independentment que hi ha feina —que n’hi ha molta—, és un salari mal pagat en consonància amb el preu de vida. La principal despesa d’una unitat familiar avui en dia és l’habitatge, que ha pujat moltíssim de preu, i això repercuteix molt en el poder adquisitiu. A això s’ha d’afegir la massificació en punts clau (carreteres, cales, etc.) i la saturació en certs serveis públics… perquè clar, aquest creixement turístic ha anat paral·lel a un creixement demogràfic sense precedents, i no hi ha hagut un creixement dels recursos a la ciutadania per sostenir aquest creixement demogràfic. Ara la sensació és que els serveis socials públics ja no donen a l’abast. I després també hi afegiria la pèrdua d’identitat: els residents tenen la sensació de ser estrangers a ca seva.
Resumidament, els impactes del fet turístic, serien tots negatius?
No, no. Òbviament no. Cal explicar bé quins són els impactes del turisme. Quan xerram dels impactes del turisme, xerram principalment de tres impactes, amb els que un hi pot estar més o menys d’acord…
Explica…
Hi ha l’impacte econòmic “negatiu” —això és, per exemple, la inflació, etc.—, en el que tothom hi sol estar d’acord. Però també xerram d’altres impactes més positius. El turisme té un efecte multiplicador, per exemple, en el sentit que ofereix unes perspectives laborals que es transmeten a altres sectors, indirectament. La major part de la societat balear fa feina pel turisme, perquè tot són vasos comunicants. Després tenim els impactes mediambientals: tenim la contaminació lumínica, la contaminació de l’aigua, la producció de residus, etc. També tothom hi sol estar d’acord. Però, ai las!, després hi ha els impactes en l’àmbit cultural, i aquí la cosa ja balla molt i no hi ha tant consens.
…perdem identitat, vols dir, no?
Respecte a aquest àmbit, l’efecte “exemple” és important: és la tendència del resident amb més baix poder adquisitiu a “imitar” el turista amb major poder adquisitiu. Això es veia molt a Mallorca els anys 50, 60, 70… Això pot suposar una pèrdua de valors. Qualsevol cosa que facin els de fora està bé. Però després, amb el temps, també succeeix al revés: el turisme “d’avantguarda” de vegades tracta d’imitar el resident. Així, a Mallorca els estrangers compren cases, les restauren, i hi mantenen els seus elements patrimonials —l’arcada, el coll de cisterna, etc.—, que potser els nadius no mantenien, perquè no els hi donaven importància per a la societat moderna. Però el fet de veure que els estrangers mantenien aquests elements, ara fa que els residents, de retruc, els copiïn. Per tant, ara els mallorquins també mantenen uns elements patrimonials dels quals abans se’n haguessin desfet. A part òbviament de que ara els nadius ja veuen que allò “antic” fa pujar el valor de les seves propietats.
Com ho resumiries, tot això dels impactes, doncs?
Molt fàcil: impactes econòmic, mediambiental i cultural.
Potser no hi ha un ‘repartiment’ equitatiu de la riquesa generada pel turisme? En altres paraules, que només uns quants se’n beneficien?
Des de la UIB es fan enquestes periòdiques sobre els pros i contres del turisme, i els resultats amb el temps s’han anat decantant cap a donar més pes als contres. Molta gent percep que no es veu beneficiada pel turisme, i que fins hi tot es veu perjudicada per aquest. És cert que els beneficis recauen en unes poques mans, a l’illa, o a mans de fora de la illa (tour operadors, etc.), i això s’ha d’afegir el dèficit fiscal de les Illes Balears. No es te en compte el factor insularitat: en termes absoluts un mallorquí és oficialment més ric que un extremeny, però en termes relatius un extremeny té més poder adquisitiu que un mallorquí. Així i tot però, els mallorquins han de finançar els extremenys, o així ho creu l’Estat. Així funciona la distribució de riquesa i les balances fiscals a Espanya.
Tot i que el PIB absolut de les Illes Balears ha anat creixent, el PIB relatiu (en comparació a altres comunitats autònomes) no ha crescut al mateix ritme, i ja no som la comunitat “més rica”, ja hi ha hagut una grapada de comunitats que ens han superat. En les comunitats que ens han superat, la seva economia està més diversificada. Seria l’abocar totes les energies en el monocultiu turístic el culpable de tots els mals?
Sense cap dubte una economia més diversificada ens afavoriria. En tot cas però, encara que apostem per sectors fora del turisme, al final tot serà influït d’alguna manera pel turisme. Ningú es planteja eliminar el turisme. I els sectors que s’afegeixin al pastís, en realitat es veuran influenciats pel turisme. Els majors compradors de vi mallorquí, per exemple, son els estrangers. Podem anar cap a una major diversificació, però el que jo crec més sensat és que sigui a través d’una transició progressiva. Ah, i també que existeixi una diversificació dins del mateix sector turístic.
Sabrem fer aquesta transició?
Això precisa una consciència del propi mallorquí de carrer. T’ho explic amb un exemple. Un turista ve des del nord d’Europa i s’allotja en una casa de lloguer turístic. Potser tot d’una en arribar a Mallorca, anirà a la botiga a comprar una botella de vi de Rioja per acompayar el seu sopar, o anirà a menjar tapes en un local de cultura flamenca… Però jo, per experiència, et puc assegurar que si a aquest turista se l’informa de que a Binissalem tenim un vi fabulós, i que el celler de la plaça fa una cuina mallorquina brutal, i que aquí tenim una llengua i una cultura pròpies, doncs aquest turista canviarà les seves preferències inicials per les que ara li has ofert. T’ho assegur. Per tant, aquí pesa molt la consciència de mallorquinitat del que li lloga el xalet. Com li lloga, explicant-li que això és Mallorca, o deixant que segueixi amb la idea preconcebuda de que aquí i a la península som iguals?
Pregunta obligada, en el teu cas… l’habitatge per vacances és la culpa de tots els mals? L’elevadíssim preu de l’habitatge a les Balears (recordem: Balears, Catalunya i Madrid son els llocs on és més difícil accedir a un habitatge) és culpa del lloguer de cases als turistes?
A nivell conceptual, turisme residencial i lloguer turístic no son lo mateix. No es pot posar dins el mateix sac l’estranger ric que compra un xalet a Mallorca per passar-hi unes setmanes de vacances, i un mallorquí resident aquí que lloga la seva segona residència quan ell no hi és. Hi ha vasos comunicants, però no són necessàriament equivalents: òbviament es pot donar el cas d’un estranger que compra una casa per passar-hi les vacances, i que quan ell no l’empra, la lloga a altres turistes. En tot cas, establerta la diferència, anem a veure, els preus es varen disparar des del 1996 al 2008 per un fenomen turístic-residencial clar: la compra massiva de segones residències, acompanyada d’una immigració massiva de gent per treballar al sector serveis, i això va fer que també de gent per treballar al sector de la construcció. Molts mallorquins invertiren en les seves cases per aconseguir una rendibilitat, i clar, tot junt feia pujar els preus. De fet, les darreres dècades hi ha hagut una tendència a invertir en el sector immobiliari. I aprofundint més, lligat al creixement demogràfic catalitzat pel turisme, arribaren certs problemes d’índole més social. Per tant, si que la turistificació ha duit a un increment de preus de l’habitatge, però no és necessàriament ha estat el lloguer turístic.
Com es demostra, això?
Et pos un exemple. A Palma hi havia 3000 habitatges turístics (aleshores la LAU permetia aquest lloguer turístic). Quan es va prohibir el lloguer turístic a Palma, la major part dels habitatges varen tancar. Tot i això, els preus varen continuar augmentant. Per què? No era el lloguer turístic el culpable de tots els mals? Si es prohibia, els preus havien de baixar, no?. No, el preu de l’habitatge puja per molts de factors: perquè una part importantíssima no es ven als residents —és a dir, es ven per a ús no residencial—, perquè el sector immobiliari és una possibilitat d’inversió molt golosa, perquè hi va haver un creixement demogràfic espectacular els darrers anys —l’any 2017 me varen acusar de xenòfob, per dir això—, etc. Per tant, el lloguer turístic no és el culpable de tots els mals. Es donava la culpa de tot a l’excés de lloguer turístic, perquè un estranger lloga un xalet i hi pot ficar les persones que vulgui, dins el xalet. Fins que un canvi de legislació va demostrar que això també ocor als hotels. Abans els menors de 15 anys no computaven com a places, als hotels: encara que els hotels no poguessin augmentar places —les registrades, les computades, vull dir—, podien augmentar les pernoctacions —això és, la suma de les places computades i no computades—. El 2018 es va fer un estudi, i es va demostrar que el 70% dels hotels investigats tenien sobreocupació. Més clients que places oficials. Resumint: la compra massiva de no residents com a segona residència, l’arribada massiva d’estrangers que cerquen habitatge… tot això és el que ha encarit l’habitatge. Per altra banda, ara es construeix menys que els anys anteriors a la crisi del 2008, i si es construeix, sol ser habitatge no destinat a classe mitja, sinó enfocat a un mercat de luxe. Després, també hi ha molts habitatges tancats, per inseguretat jurídica: por de la gent a llogar els seus habitatges perquè, si hi ha problemes, no poden treure fora els inquilins. Tot plegat contribueix a la pujada de preus de l’habitatge. El creixement demogràfic es tan excepcional que tots els habitatges de lloguer turístic no servirien per compensar-lo.
Tu que, pel teu perfil acadèmic, laboral i polític tens una visió global del fet turístic, primer sector a les Balears, però amb externalitats negatives que no es poden deixar de banda i que han provocat les mobilitzacions ciutadanes, cap a on creus que evolucionarà el turisme?
L’OMT diu que el nombre de turistes no aturarà de créixer. És vera que de cada vegada hi ha més països que son destinació turística, però també és cert que de cada vegada hi ha més països emissors. Per tant, globalment, el turisme seguirà creixent. Molts vaticinaven que la pandèmia acabaria amb el turisme o el reduiria molt, i precisament va ocórrer tot el contrari: en haver passat la covid tothom va fer un ‘carpe diem’ i volia sortir i viatjar.
A nivell polític, què cal fer?
No controlam els ports ni els aeroports. Els controla l’estat. I hi ha partits que aquí a Mallorca fan un discurs i un de totalment diferent quan van a Madrid. El pes polític és important. A l’estat ja li va bé que siguem una ‘vaca lletera’ i no posar límits.
| Et puc assegurar que si al turista que lloga un xalet se l’informa de que a Binissalem tenim un vi fabulós, i que el celler de la plaça fa una cuina mallorquina brutal, i que aquí tenim una llengua i una cultura pròpies, doncs aquest turista canviarà les seves preferències inicials. Per tant, aquí pesa molt la consciència de mallorquinitat del que li lloga el xalet. Com li lloga, explicant-li que això és Mallorca, o deixant que segueixi amb la idea preconcebuda dels toros i el flamenc, dels souvenirs de l’aeroport, tots iguals? Si els mallorquins volem canviar el turisme, cal fer pedagogia. |
Propera entrega
[DOSSIER | Turisme i benestar (8/10)]: «Joan Lladó: necessitam ser més respectats per part de l’Estat, i tenir més poder polític».
dingola.net 